abans d'anar-me'n a dormir... i recuperant memòria...
(no, no he deixat encara tot el cap al teclat)
hi havia una vegada... quan no hi havia telèfons mòbils, ni ordinadors, ni adsl... ni tant sols hi havia màquines de jocs electròniques als bars... fa moooolt i mooolt de temps.... hi havia unes coses que se'n deien "pin-balls". de fet.... en dèiem "flippers", perquè als comandaments hi deia aquest nom...
Tenien un aspecte més o menys així... vistes des de dalt, clar...
Teníen una palanca amb una molla a la dreta que la estiraves i al deixar-la anar sortia una bola metàl·lica que començava a donar voltes pels diferents ressorts de la màquina.... a cada costat hi havia dos botons per fer anar aquestes palanquetes blanques que es veuen a la fotos, a la part de baix... es tractava de donar cops a la bola perquè no caiés pel forat del mig de les dues palanques.
no us dona vertígen la nit? jo, la sensació de vertígen la tinc sovint... i de nit més... ja ho diuen que els gats saben enfilar-se als arbres, però alhora de baixar-ne... més d'un bomber n'ha sortit esgarrapat!
però si tinc el blog és, entre altres coses, per deixar-me anar. per deixar anar aquells moments que podrien ser massa caòtics per algú que hagués d'aguantar-me en viu...
suposo que per això van inventar les vàlvules de seguretat de les olles a pressió... mentre hi ha una vàlvula, no esclata la olla! :)
després d'un dia i un inici de nit turbulents... va arribar la planúria del dragon khan. i un matí lleuger, viscut entre la humitat de núvols baixos que volien, sense saber-ne, imitar la boira.
el solet ha escalfat l'ambient i l'ànima... he sortit a veure el color de l'aire i la olor de la vida al pati.
som a mitjans de maig... recordo que el 3 de març era un dia que hauria volgut ser a un altre lloc. vaig fer fotos de la tillandsia recurvata... i pronosticant que el maig hauria florit...
i ... sí, ha florit el clavell d'aire!
O hauria de dir que està començant a florir... quan estigui "vistós"... foto de la flor.
Les pluges han fet arribar més vida de la que hi havia... i es respira una certa calma entre la vitalitat dels canvis.
També comencen a sortir les primeres maduixes de test comestibles...
I mentres... dos gats s'ho miren...
Les maduixes... un vici... els pètals de rosa, un altre; la maria lluïsa, la menta i el julivert... que campen per les seves... i la maria que comença a brotar i espera ser trasplantada al seu solàrium particular....
la nit i el dia... el dia i la vida....la vida i el plaer, el plaer i la nit...
des de la distància propera, a toc de pell, em deia alguna cosa així: "potser a tots ens caldria anar alguna vegada a escoles d'educació especial... hi ha centres on fan tractaments específics per a addiccions... diuen que fan tractaments de 9 mesos... els primers dos mesos, totalment desconnectats de tothom. després, de mica en mica, es va tornant a una altra realitat, una altra forma de viure..."
les paraules no van ser exactament aquestes... no és tampoc només aixó el que em va arribar de la conversa... però no sé sintetitzar-ho millor ara mateix.
re-educar.
re-educar-nos...
com? quant? qui? algú es "pot permetre" estar allunyat 9 mesos dels seus fills?
cal "patir" alguna mena d'addicció per ser re-educat? quantes persones "suposadament normals" ni es plantegen si són bons pares i mares? caldria re-educar als addictes als programes tv perquè deixessin de lliurar-se dels fills gràcies a la play-station?
jo, no sé si podria, voldria o sabria estar nou mesos sense veure els meus fills. no sé si seria el més convenient per ells. o per mi...
segurament tots necessitaríem -algunes vegades- tractaments de xoc. per tornar-nos a la realitat. i potser, amb energies renovades...
estaríen disposades les empreses a finançar-ho? potser l'Estat? o... només es poden permetre els rics veure una mirada dolça als ulls dels seus fills?
Sweet Child O' Mine Music Video - Guns N'Roses
la mirada d'ella.... la mirada d'ell...
si quan neixen portéssin instruccions... les sabríem llegir?
"...també hi ha qui es posa les mans al cap de pensar en "tota l'aigua que baixa pel riu i que es perd al mar"... com si la desembocadura d'un riu no formés part de la seua naturalesa..." (ho ha escrit iruna, l'11 de maig del 2008)
només qui té una gran sensibilitat artística... vital... té la capacitat de donar una gran visió, un panorama complet, amb unes poques paraules... amb uns pocs gestos.
Jimi Hendrix - Little Wing - South Saturn Delta
Vaig conèixer en "niñín" -en Joan Cardona, guitarra dels Sopa de Cabra- i jo diria que a part de haver-nos conegut érem amics. En un dels darrers concerts, poc abans de morir massa jove, es va despedir de tothom dient que ens veuríem a Saturn.
Era i vivia com un artista. I es guanyava la vida com podia abans de poder disfrutar uns anys de viure de la música. El recordo fent de "camilleru" a l'hospital Josep Trueta de Girona. Amb els rínxols agafats en una cua, si fa o no fa com els porto jo ara. Vam coincidir un dia que el meu pare estava hospitalitzat i l'havien de dur a una altra planta per fer-li unes proves. El camilleru que l'havia d'acompanyar era en niñín. Vam baixar junts per l'ascensor fent broma i cantant alguna cançó.
El meu pare i en niñín ja fa temps que van arribar al seu mar. I jo espero que quan arribi al delta em sentiré content d'haver volgut viure una mica com un artista. O volent gaudir de l'art dels altres i apreciant-lo.
***************************
Hi ha dies... hi ha moments que el cos em demana alguna cosa salada. Aquest matí, sortint de treballar, he trobat a casa de la meva germana uns bocins de bacallà rebossats que van sobrar del sopar d'ahir que... mmmmmm; m'han desvetllat el cos que només tenia ganes de posar-se al llit.
Ara, en canvi... em ve molt més de gust una cosa dolceta.
Un biberó (llet condensada i una miqueta de cafè) i uns filipinos... mmmm, quin vici! :)
Segurament sempre havia estat obsessionat en pensar que tot podia ser raonable, pensable, mesurable... que tot podia tenir una certa lògica definible...
Va dedicar anys de la seva vida a llegir i pensar els grans savis de la humanitat; a provar d'escriure amb una certa correcció; a ser mesurat en les emocions i en els sentiments; a protegir-se dels alt i baixos...
I va aprendre moltes coses que li podien servir... que li serien útils algun dia si aconseguia recordar-les. Que el farien amable davant els ulls aliens; que farien agradable la seva conversa verbal i corporal...
Va conèixer moltes persones: moltes de bones.... algunes de dolentes; es va lliurar als plaers dels sentits i va saber el que era l'addicció i l'hedonisme... és va estimar i és va menysprear.
Va saber com arribar als forats més profunds, als pous més negres... i va gaudir de les marinades més assoleiades... del vent i la pluja a la cara... del goig de la satisfacció i de la satisfacció d'estimar després d'estimar... i sentir-se viu encara.
I un dia... la va conèixer...
Joan Manuel Serrat- De cartón piedra
la lletra:
"Era la Gloria vestida de tul con la mirada lejana y azul que sonreía en un escaparate con la boquita menuda y granate, y unos zapatos de falso charol que chispeaban al roce del sol.
Limpia y bonita. Siempre iba a la moda. Arregladita como pa' ir de boda.
Y yo, a todas horas la iba a ver porque yo amaba a esa mujer de cartón piedra, que de San Esteban a Navidades, entre saldos y novedades, hacía más tierna mi acera.
No era como esas muñecas de abril que me arañaron de frente y perfil. Que se comieron mi naranja a gajos. Que me arrancaron la ilusión de cuajo. Con la presteza que da el alquiler, olvida el aire que respiró ayer.
Juega las cartas que le da el momento MAñANA es sólo un adverbio de tiempo.
No, no. Ella esperaba en su vitrina verme doblar aquella esquina... Como una novia, como un pajarillo, pidiéndome "libérame, libérame... y huyamos a escribir la historia"
De una pedrada me cargué el cristal y corrí, corrí, corrí con ella hasta mi portal. Todo su cuerpo me tembló en los brazos. Nos sonreía la luna de marzo. Bajo la lluvia bailamos un vals, un, dos, tres, un, dos, tres... todo daba igual.
Y yo le hablaba de nuestro futuro, y ella lloraba en silencio... OS LO JURO.
Y entre cuatro paredes y un techo se reventó contra su pecho pena tras pena. Tuve entre mis manos el universo e hicimos del pasado un verso perdido dentro de un poema.
Y entonces, llegaron ellos. Me sacaron a empujones de mi casa y me encerraron entre estas cuatro paredes blancas, donde vienen a verme mis amigos de mes en mes..., de dos en dos..., y de seis a siete..."
Va actuar emocionalment, deixant-se anar... com un boig que ha perdut la raó... o que ja no li fa res saber on és...
Es va deixar endur de nou als cims més alts.... i de tant alts li semblava quedar-se sense oxígen... i va davallar als abismes més profunds del dolor... de saber-se mesquí i egoista per voler gaudir...
.... quan ja sabia que només es gaudeix de veritat amb el plaer aliè...
(gatot... hauries de fer una pausa, eh...?)
catxis.... potser sí.
***************************
... dels premis....
a tots i totes que heu pensat en mi...
he decidit no seguir penjant premis al blog. i treure els que ja m'havíeu donat. no me'n mereixo cap. penseu el que us sembli millor. i, si us plau... no us ho preneu com un "desaire"...
segurament... aquest blog es tornarà minimalista.... que és com hauria d'haver estat sempre.
petons i llepades sinceres i una mica... trastocades!
Quan era menut ja recordo haver-me fixat en la imatge... recordo el tapís de "tota la vida" a casa...
Me'l mirava.... primer de reüll.... quasi que em feia por mirar-lo amb el castell enrunat al fons i el llamp trencant el cel i l'espai... la parella, em recordava imatges d'una biblia il·lustrada que "corria" immòbil per casa.
Me la mirava i remirava de menut... aquells cosos perfectes dibuixats... que tant poc tenien a veure amb el meu...
Al tapís... la parella corrent refugiant-se en una tela... em semblava evident que corrien risc i que la tela no els protegiria dels llamps... però ella mirava enllà i ell la mirava a ella...
Vaig estar molts anys sense veure o mirar aquesta tela...
avui la mirava de nou...
el cos del noi... mai serà el meu cos... que ja no sóc un noi... i voldria pensar que ella mira enllà... i es gira... i se'l mira... i deixen caure la tela... perquè si s'han de mullar... benvinguda sigui la pluja.
