error, error, error

post de trasllat

vaig molt liat... demà tinc un "exàmen" que segurament no aprovaré perquè no he pogut preparar-me com caldria; he començat -per fi- la primera setmana d'estiu amb gatets a casa tota la setmana: ahir vam estrenar bany de temporada i aquest matí viatge en bus urbà...

no he acabat d'enllestir el nou piset blogaire, però si esperava a inaugurar-lo quan ho tingués tot acabat, podien passar dos mesos... i em sembla que no podria aguantar tant!

així que... quan pugui -d'aquí uns dies- contestaré els comentaris pendents (per una vegada faré una promesa i miraré de complir) i deixaré el piset vell -aquest- obert per poder-hi tornar de tant en tant... perquè hi tinc molt bons records, perquè m'ha agradat viure'l, perquè qui vulgui hi pugui tornar...

i la nova adreça:

elgatot.blogspot.com

tanco la paradeta

fa dies que no em trobo bé...

necessito canviar d'aires.

Segurament serà un canvi més ràpid del que fins i tot jo mateix imagino...

Ara fa un any i mig van canviar moltes coses a la meva vida "privada" -catxis... com pot ser privada si la he anat explicant aqui?- :).

En fi... en aquest any i mig han passat moltes persones reals per aquest piset virtual. Amb algunes, he mantingut una bona relació afectiva fins al punt de trobar-nos físicament; amb altres, he sentit la satisfacció personal de compartir moments d'emoció sincers...; encara hi ha hagut moments i persones amb qui "només" hem passat bones estones comentant-nos... em sembla que tots i totes (sobre tot quasi totes) m'heu fet particularment feliç en molts moments... en molts moments que necessitava ser-ho...

Vaig començar el blog -(de fet vaig començar uns quants blogs alhora...)- sense saber massa bé on em posava, i aquest any i mig ha estat un aprenentatge constant... i molt gratificant per a mi. Sé que, com sempre, la he cagat algunes vegades... hauria estat extrany que no fos així...

La vaig cagar per primer cop en triar l'adreça del blog: gatot84... La tria va ser perquè el 1984 vaig tenir el meu primer contacte amb internet. Després em vaig adonar que es malinterpretava però no sabia com desfer el que ja estava fet...

Recordo que la metamorfosi es va sorprendre quan li vaig dir, un dia, que amb l'adreça del seu blog (elmeuespai-x) donava a entendre una suposada orientació sexual del blog; ella va ser prou discreta com per no dir-me que amb l'adreça del meu donava a entendre una edat que no tenia...

Suposo que tant ella com jo vam triar una adreça sense pensar massa en què pensaria algú altre... entre altres coses perquè érem novells en els blogs.

Ara... toca tancar aquest piset. O aquesta caseta. Hi he estat a gust però... viure és canviar. La Cuca al Cau seguirà. D'alguna manera.

I jo... espero tornar aviat, amb una nova adreça, perquè sóc un putu ionki i no crec que em pugui estar més de quatre o cinc dies sense bloguejar... només de pensar-hi, m'ofego!!!!

només em queda deixar-vos un munt de petons i llepades... i desitjar-vos els millors i més intensos moments vitals! fins aviat...

ara, no toca

Subtítol: del congrés d'esquerra republicana de catalunya (en minúscules les sigles, a consciència), de la política en general i del govern (també tot en minúscules, expressament).

Encara sóc militant d'ERC. Ho seré fins el 26 d'aquest mes. Si abans puc pagar les dues quotes que tinc endarrerides, i que no he pagat fins ara perquè no he pogut, ho continuaré sent. Perquè encara que no m'agradi el resultat del congrés nacional, accepto la decisió de la majoria que sí que hi van poder assistir i votar.

Penso, encara, que no s'hi val a "només queixar-se", com deia recentment la Jo Mateixa en un post. Políticament, em sembla que el partit que més es pot apropar en ideologia al que jo penso és ERC. I penso també que per "no només queixar-me" he de vehicular la meva participació amb els mitjans de què disposem. Per sort, a Catalunya encara podem fer sentir una miqueta la veu sense que vingui un garçon que ens ho impedeixi, com passa al país basc.

Però no m'agrada l'estil xulesc de'n Puigcercós. Ni m'agrada com s'estan fent les coses a esquerra, que és com n'hi volen dir els que ara manen. Ni m'agrada el tracte personal que he tingut amb els militants més propers, a nivell local. Potser hauria de dir... absència de tracte. Em sembla que és definitori d'un estil de fer, que no és el meu.

Potser si tinc temps i paciència acabaré enllestint un blog que tinc a mig preparar i mig abandonat a un altre servidor, per a fer només anàlisi social i política...

Mentres... em conformo amb enllaçar una columna d'opinió que signa avui mateix Albert Soler al Diari de Girona i que explica una mica perquè no m'agrada en Puigcercós.

***

La frase del títol del post és una frase que va fer cèlebre el Molt Honorable President Jordi Pujol. "Ara no toca"... ho deixava anar en roda de premsa i tancava la boca, amb un argument clar i sense possibilitat de contestació, a qualsevol periodista. Era un estil que a mi no m'agradava, però he de reconèixer la capacitat de comunicar, de incomunicar, d'intel·ligència i de presència d'aquell homenàs. Malgrat anés esperrucat o malgrat la tos recorrent.

Aquest migdia, mentre feia un entrepà he engegat la TV. He anat quasi directe al 3/24. Hi havia roda de premsa del Consell de Govern. Mentre menjava l'entrepà i feia un cafè (uns vint minuts) he intentat escoltar la intervenció de la Consellera de Justícia, Montserrat Tura. Dic intentat... perquè ha estat, em sembla que els vint minuts que la he escoltat, parlant de la construcció de la "ciutat de la justícia" (un putu edifici amb nom d'aparador) i del enderrocament de Wad-Ras. Ho he trobat patètic. Vull dir... em sembla molt bé que el govern faci "coses" que "costen molts diners"... i que ho faci saber. Però... al consell de govern d'avui només s'ha parlat d'això?¿?¿?

Tinc la sensació que el govern actual de la Generalitat hauria de donar indicis de fer el que durant els darrers anys no ha sabut o pogut fer un govern de dretes: canviar, independitzar i promoure un sistema judicial diferent i més efectiu a casa nostra. La sensació que he tingut és que aquest objectiu, no és objectiu del govern. El que ara toca és gestionar una almoïna per seguir la tradició de construir i enderrocar rajol: canvia-ho tot perquè no canviï res. Els ciments del sistema judicial són intocables i seguiran manats i ordenats des de Madrit.

Tot això és el que m'ha fet pensar la xerrameca insulsa de la consellera. M'ha fet pena... per ella. He pensat que els temes que tant bé volia defensar potser haurien estat més d'acord amb l'estatus d'un subsecretari tècnic d'urbanisme...

però sobre tot, m'han cridat l'atenció els ulls tristos de la consellera. Em sap greu per ella. Segur que algun dia, abans de tocar poder va pensar que ella no canviaria mai i podria fer grans coses...

Ara que hi penso... em sembla recordar que Jordi Pujol també tenia els ulls tristos....

Potser és que el poder encomana tristesa.... o el no poder.


Em sap greu, noia... de veritat... et convidaria a rissotto només per veure't relaxada i que m'ho poguéssis explicar...

amb gatets

És temps de festes de fi de curs, d'immersió familiar, de canvis d'horaris i costums, de sopars a la fresca...

aquest any -si no canvien les coses- em ve de gust l'estiu; no tindré els gatets amb mi tant com voldria: només els podré tenir 6 setmanes. Encara no sé si tindré vacances i, si en tinc, no les cobraré... però tindré més hores d'estar amb ells. La sort és que encara que treballi, durant la setmana si que podrem estar junts i, potser, fer alguna escapada lluny de casa uns dies.

La setmana de les revetlles (sant joan i sant pere) no seran amb mi però em sembla que ho celebrarem el divendres anterior -osigui, divendres vinent- amb un sopar de pa amb tomata i carn a la brasa, amanida i xíndria i/o meló... un sopar a la fresca al jardí tirant quatre petards abans d'hora.


Black - Wonderful Life

Em ve de gust veure i sentir que la vida pot ser meravellosa a estones.

sentir i/o escoltar

He llegit un post del barbollaire a les seves cambres buides i fa dies que em vull treure de sobre un record que és com una espina...

Recordo de molt petit un home que cada dia, cap al vespre, venia a la botiga de la mare a portar-nos el pa. Aparcava el seu "dos cavalls" furgoneta (o era una Dyane 6?) davant la porta i entrava a deixar el pa i a fer-la petar una estona. Era un home prim, poqueta cosa, sempre amb un somriure als llavis... calb, duia bigoti i perilla sempre ben retallades...

Era en Pau Masó, un flequer de Salt que treballava el pa artesanalment en forn de llenya i amb ingredients de primera qualitat.

Amb el temps es va anar fent amic de la família i, amb els anys, vam compartir àpats i llargues converses de sobretaula a les quals era addicte.

En Pau feia diferents tipus de pa; un dels que feia era el pa de crostons.


Foto agafada de www.cuinant.com

I un dia ens va explicar que el mateix Salvador Dalí va entrar a la fleca del carrer llarg a comprar-n'hi un del qual en van fer un motllo de guix i en van fer les còpies per decorar la façana del museu de Figueres.

En Pau es va anar fent gran... i després vell. Va perdre quasi tota l'oïda i la vista. Per sort, tota la seva vida l'havia passat al forn de casa seva i se'l coneixia amb els ulls tancats. Jo el veia traient els pans amb la pala de fusta... els picava amb els nusos de les mans per saber si eren cuits... Al principi de veure-li fer li vaig preguntar perquè els picava. Em va dir que escoltava el só del pa. Quan va perdre l'oïda els seguia picant. I em sembla que d'alguna manera, els sentia també. Els pans li seguien quedant igual de cuits, igual de bons...; parlar amb ell, mantenir-hi una conversa es va anar tornant més i més difícil... si hi havia algun altra só... si ell no podia parar prou atenció o qui parlava no modulava correctament el to de veu... es feia molt complicat... pesat, descoratjador, fins a anar evitant la conversa...



...


jo, fa uns anys, feia de comercial i havia de fer servir el telèfon assíduament. Com que sóc esquerrà sempre me'l posava a l'orella esquerra i durant uns mesos no feia més que queixar-me de lo malament que anava telefònica... fins que un dia em vaig posar l'aparell a l'altra oïda: era jo que no hi sentia!

vaig acabar anat a l'otorrino; em van diagnosticar un colesteatoma -un tumor- a l'interior de l'oïda: m'havien d'operar. Em van avisar que em deixarien sense timpà i perdria el 90% de l'oïda esquerra.

en pocs mesos, l'oïda dreta va anar perdent audició també i es va fer necessari que adquirís un audiòfon.

amb la limitació auditiva vaig pensar -primer- que em trobaria limitadíssim en moltes activitats quotidianes; de fet, va ser així...

i podia no acceptar la sordesa i esperar que els altres, els "normals", m'anessin aïllant... (vaig recordar en Pau, el flequer, moltes vegades) o provar de trobar una normalitat aprenent a conviure amb la incapacitat sensorial.

el dia a dia, la feina, les relacions personals... anar al teatre o escoltar música... veure la tele (si, en aquell temps encara mirava tele)... era una incomoditat pels altres o un aïllament per mi... l'audiòfon és una pròtesi que ajuda a poder mantenir una certa normalitat; té unes certes limitacions (no el pots portar 24 hores, s'acaben les piles, no es pot usar en segons quins ambients massa humits o massa polsosos, s'espatllen...) però te també els seus avantatges: quan vols desconnectar del món... l'apagues o te'l treus!

el barbollaire parla al seu post de com de diferent es veu la vida amb la pròpia banda sonora-mp3 a les orelles, aprofitant la manca d'oïda per sensibilitzar altres sentits...

en un moment de la meva vida vaig demanar a algú molt proper que volgués fer l'esforç de posar-se dos taps de cotó només durant unes hores... i que provés de fer vida "normal"... només perquè pogués entendre una mica el que per a mi era per sempre...

em va decebre que no volgués ni provar-ho...

el barbollaire ha fet una experiència sensitiva per plaer... no tots els cervells tenen la capacitat ni la voluntat d'experimentar la anormalitat i treure'n alguna cosa... ni que sigui per benefici propi...

els qui vivim cada dia amb anormalitats, aprenem cada dia de nosaltres i dels altres. A vegades amb alegria i a vegades amb tristesa... i ens adonem que hi ha moltes més discapacitats que les que solen ser molt evidents per a tothom... moltes mancances per a les quals encara ni tan sols han descobert pròtesis efectives.

m'encanta la música -com a profà- i en gaudeixo sempre que puc i m'agrada quan algun blogaire en posa alguna (o algun vídeo) mirar d'experimentar les sensacions que li són properes... sovint he de recórrer a pujar molt el volum (si estic sol a casa) o a buscar uns auriculars... sempre però he d'acabar buscant també la lletra per acabar d'entendre-ho bé...

aquesta matinada deia en Clint a ca la Jo Mateixa que als blogs: "tots aquí som millors que a la realitat, cony que aquí ens acabem "venent" naltros mateixos! jajaja només faltaria que ens deixéssim malament!"

A mi no em fa res deixar-me malament... "es lo que hay" que deia l'altre... penso que en essència els humans i els gats som bons; després... del dia a dia aprenem si volem, en gaudim si podem i estimem si ens recordem del que realment és important o si pensem que tant hi ha a perdre com a guanyar...


Phantom of the Opera- No one would listen


....


M'agrada quan puc desconnectar-me... quan puc sentir-me lliure per sentir sense sentir-hi gaire... m'agrada no perdre'm detalls, encara que també pugui escoltar alguns detalls d'una altra manera...

efímer

fa un munt de temps, una persona em va sorprendre qualificant-me de inefable...

inflable? - vaig preguntar... era una persona que gaudia amb les paraules i que es va deixar impressionar per aparences, actituds, posats i tendreses...

amb el temps, amb el pas del temps, me n'he adonat que no és l'adjectiu que millor em qualifica...

tinc molt més la certesa de ser efímer... com alguns brots... tendres per moments i caducs alhora...




potser per això no faig promeses, ni em comprometo... perquè conec la meva naturalesa...

a vegades se'm fa difícil donar-me del tot... a vegades voldria ser normal i no fer-me cabòries ni provocar-les... no hauria de ser tant difícil... respirar, sentir, viure...

però no hi ha més que això... una existència efímera...

al·lucinosi

algunes vegades he escrit de "records de futur".

se'm fa difícil verbalitzar el concepte... la sensació...

qui més qui menys té algun tipus de memòria de el que ha passat: es pot tenir un record amb més o amb menys detalls, amb més o menys concreció de dates, amb més o meys manipulació subjectiva del record viscut...

algunes vegades tinc (o em ve al cap) la sensació d'un record que encara he de viure; no és un desig en tant que somni volgut, ni una visualització d'un futur desitjat... suposo que d'alguna manera podria tractar-se d'alguna mena d'al·lucinosi... i com diu la definició enllaçada, vull entendre que no és deguda a consum de psicotròpics ni a estímuls directes immediats...

no fa gaire he tingut dos episodis de records futurs; un d'ells, me'l guardaré perquè se'm fa dolorós fins i tot pensar-hi... l'altra el veig molt improbable i em fa dubtar que realment sigui un record de futur...

és una sensació agradable, mescla d'harmonia, de placidesa, de salut, de benaurança,
d'amor i de llibertat... envoltat de fills i d'amics, compartint un espai entre camps i boscos, a prop d'un riu... una casa gran on viuen diverses famílies... i un horitzó ample...

m'agradaria pensar que és possible... que hi ha un futur darrera la verticalitat que m'envolta...

vull creure que les passes que faig, encara que siguin petites, maldestres... sovint desorientades... no són en va...


stop motion

i... si, em fan falta unes ulleres noves...