el Gatot - versió íntima -

2009-05-20T22:51:00.003+02:00

error, error, error

post de trasllat

2008-07-01T15:17:00.000+02:00

vaig molt liat... demà tinc un "exàmen" que segurament no aprovaré perquè no he pogut preparar-me com caldria; he començat -per fi- la primera setmana d'estiu amb gatets a casa tota la setmana: ahir vam estrenar bany de temporada i aquest matí viatge en bus urbà...

no he acabat d'enllestir el nou piset blogaire, però si esperava a inaugurar-lo quan ho tingués tot acabat, podien passar dos mesos... i em sembla que no podria aguantar tant!

així que... quan pugui -d'aquí uns dies- contestaré els comentaris pendents (per una vegada faré una promesa i miraré de complir) i deixaré el piset vell -aquest- obert per poder-hi tornar de tant en tant... perquè hi tinc molt bons records, perquè m'ha agradat viure'l, perquè qui vulgui hi pugui tornar...

i la nova adreça:

elgatot.blogspot.com

tanco la paradeta

2008-06-18T19:50:00.002+02:00

fa dies que no em trobo bé...

necessito canviar d'aires.

Segurament serà un canvi més ràpid del que fins i tot jo mateix imagino...

Ara fa un any i mig van canviar moltes coses a la meva vida "privada" -catxis... com pot ser privada si la he anat explicant aqui?- :).

En fi... en aquest any i mig han passat moltes persones reals per aquest piset virtual. Amb algunes, he mantingut una bona relació afectiva fins al punt de trobar-nos físicament; amb altres, he sentit la satisfacció personal de compartir moments d'emoció sincers...; encara hi ha hagut moments i persones amb qui "només" hem passat bones estones comentant-nos... em sembla que tots i totes (sobre tot quasi totes) m'heu fet particularment feliç en molts moments... en molts moments que necessitava ser-ho...

Vaig començar el blog -(de fet vaig començar uns quants blogs alhora...)- sense saber massa bé on em posava, i aquest any i mig ha estat un aprenentatge constant... i molt gratificant per a mi. Sé que, com sempre, la he cagat algunes vegades... hauria estat extrany que no fos així...

La vaig cagar per primer cop en triar l'adreça del blog: gatot84... La tria va ser perquè el 1984 vaig tenir el meu primer contacte amb internet. Després em vaig adonar que es malinterpretava però no sabia com desfer el que ja estava fet...

Recordo que la metamorfosi es va sorprendre quan li vaig dir, un dia, que amb l'adreça del seu blog (elmeuespai-x) donava a entendre una suposada orientació sexual del blog; ella va ser prou discreta com per no dir-me que amb l'adreça del meu donava a entendre una edat que no tenia...

Suposo que tant ella com jo vam triar una adreça sense pensar massa en què pensaria algú altre... entre altres coses perquè érem novells en els blogs.

Ara... toca tancar aquest piset. O aquesta caseta. Hi he estat a gust però... viure és canviar. La Cuca al Cau seguirà. D'alguna manera.

I jo... espero tornar aviat, amb una nova adreça, perquè sóc un putu ionki i no crec que em pugui estar més de quatre o cinc dies sense bloguejar... només de pensar-hi, m'ofego!!!!

només em queda deixar-vos un munt de petons i llepades... i desitjar-vos els millors i més intensos moments vitals! fins aviat...

ara, no toca

2008-06-17T16:10:00.001+02:00

Subtítol: del congrés d'esquerra republicana de catalunya (en minúscules les sigles, a consciència), de la política en general i del govern (també tot en minúscules, expressament).

Encara sóc militant d'ERC. Ho seré fins el 26 d'aquest mes. Si abans puc pagar les dues quotes que tinc endarrerides, i que no he pagat fins ara perquè no he pogut, ho continuaré sent. Perquè encara que no m'agradi el resultat del congrés nacional, accepto la decisió de la majoria que sí que hi van poder assistir i votar.

Penso, encara, que no s'hi val a "només queixar-se", com deia recentment la Jo Mateixa en un post. Políticament, em sembla que el partit que més es pot apropar en ideologia al que jo penso és ERC. I penso també que per "no només queixar-me" he de vehicular la meva participació amb els mitjans de què disposem. Per sort, a Catalunya encara podem fer sentir una miqueta la veu sense que vingui un garçon que ens ho impedeixi, com passa al país basc.

Però no m'agrada l'estil xulesc de'n Puigcercós. Ni m'agrada com s'estan fent les coses a esquerra, que és com n'hi volen dir els que ara manen. Ni m'agrada el tracte personal que he tingut amb els militants més propers, a nivell local. Potser hauria de dir... absència de tracte. Em sembla que és definitori d'un estil de fer, que no és el meu.

Potser si tinc temps i paciència acabaré enllestint un blog que tinc a mig preparar i mig abandonat a un altre servidor, per a fer només anàlisi social i política...

Mentres... em conformo amb enllaçar una columna d'opinió que signa avui mateix Albert Soler al Diari de Girona i que explica una mica perquè no m'agrada en Puigcercós.

***

La frase del títol del post és una frase que va fer cèlebre el Molt Honorable President Jordi Pujol. "Ara no toca"... ho deixava anar en roda de premsa i tancava la boca, amb un argument clar i sense possibilitat de contestació, a qualsevol periodista. Era un estil que a mi no m'agradava, però he de reconèixer la capacitat de comunicar, de incomunicar, d'intel·ligència i de presència d'aquell homenàs. Malgrat anés esperrucat o malgrat la tos recorrent.

Aquest migdia, mentre feia un entrepà he engegat la TV. He anat quasi directe al 3/24. Hi havia roda de premsa del Consell de Govern. Mentre menjava l'entrepà i feia un cafè (uns vint minuts) he intentat escoltar la intervenció de la Consellera de Justícia, Montserrat Tura. Dic intentat... perquè ha estat, em sembla que els vint minuts que la he escoltat, parlant de la construcció de la "ciutat de la justícia" (un putu edifici amb nom d'aparador) i del enderrocament de Wad-Ras. Ho he trobat patètic. Vull dir... em sembla molt bé que el govern faci "coses" que "costen molts diners"... i que ho faci saber. Però... al consell de govern d'avui només s'ha parlat d'això?¿?¿?

Tinc la sensació que el govern actual de la Generalitat hauria de donar indicis de fer el que durant els darrers anys no ha sabut o pogut fer un govern de dretes: canviar, independitzar i promoure un sistema judicial diferent i més efectiu a casa nostra. La sensació que he tingut és que aquest objectiu, no és objectiu del govern. El que ara toca és gestionar una almoïna per seguir la tradició de construir i enderrocar rajol: canvia-ho tot perquè no canviï res. Els ciments del sistema judicial són intocables i seguiran manats i ordenats des de Madrit.

Tot això és el que m'ha fet pensar la xerrameca insulsa de la consellera. M'ha fet pena... per ella. He pensat que els temes que tant bé volia defensar potser haurien estat més d'acord amb l'estatus d'un subsecretari tècnic d'urbanisme...

però sobre tot, m'han cridat l'atenció els ulls tristos de la consellera. Em sap greu per ella. Segur que algun dia, abans de tocar poder va pensar que ella no canviaria mai i podria fer grans coses...

Ara que hi penso... em sembla recordar que Jordi Pujol també tenia els ulls tristos....

Potser és que el poder encomana tristesa.... o el no poder.

Em sap greu, noia... de veritat... et convidaria a rissotto només per veure't relaxada i que m'ho poguéssis explicar...

amb gatets

2008-06-13T11:07:00.000+02:00

És temps de festes de fi de curs, d'immersió familiar, de canvis d'horaris i costums, de sopars a la fresca...

aquest any -si no canvien les coses- em ve de gust l'estiu; no tindré els gatets amb mi tant com voldria: només els podré tenir 6 setmanes. Encara no sé si tindré vacances i, si en tinc, no les cobraré... però tindré més hores d'estar amb ells. La sort és que encara que treballi, durant la setmana si que podrem estar junts i, potser, fer alguna escapada lluny de casa uns dies.

La setmana de les revetlles (sant joan i sant pere) no seran amb mi però em sembla que ho celebrarem el divendres anterior -osigui, divendres vinent- amb un sopar de pa amb tomata i carn a la brasa, amanida i xíndria i/o meló... un sopar a la fresca al jardí tirant quatre petards abans d'hora.

Black - Wonderful Life

Em ve de gust veure i sentir que la vida pot ser meravellosa a estones.

sentir i/o escoltar

2008-06-10T17:07:00.000+02:00

He llegit un post del barbollaire a les seves cambres buides i fa dies que em vull treure de sobre un record que és com una espina...

Recordo de molt petit un home que cada dia, cap al vespre, venia a la botiga de la mare a portar-nos el pa. Aparcava el seu "dos cavalls" furgoneta (o era una Dyane 6?) davant la porta i entrava a deixar el pa i a fer-la petar una estona. Era un home prim, poqueta cosa, sempre amb un somriure als llavis... calb, duia bigoti i perilla sempre ben retallades...

Era en Pau Masó, un flequer de Salt que treballava el pa artesanalment en forn de llenya i amb ingredients de primera qualitat.

Amb el temps es va anar fent amic de la família i, amb els anys, vam compartir àpats i llargues converses de sobretaula a les quals era addicte.

En Pau feia diferents tipus de pa; un dels que feia era el pa de crostons.

Foto agafada de www.cuinant.com

I un dia ens va explicar que el mateix Salvador Dalí va entrar a la fleca del carrer llarg a comprar-n'hi un del qual en van fer un motllo de guix i en van fer les còpies per decorar la façana del museu de Figueres.

En Pau es va anar fent gran... i després vell. Va perdre quasi tota l'oïda i la vista. Per sort, tota la seva vida l'havia passat al forn de casa seva i se'l coneixia amb els ulls tancats. Jo el veia traient els pans amb la pala de fusta... els picava amb els nusos de les mans per saber si eren cuits... Al principi de veure-li fer li vaig preguntar perquè els picava. Em va dir que escoltava el só del pa. Quan va perdre l'oïda els seguia picant. I em sembla que d'alguna manera, els sentia també. Els pans li seguien quedant igual de cuits, igual de bons...; parlar amb ell, mantenir-hi una conversa es va anar tornant més i més difícil... si hi havia algun altra só... si ell no podia parar prou atenció o qui parlava no modulava correctament el to de veu... es feia molt complicat... pesat, descoratjador, fins a anar evitant la conversa...

...

jo, fa uns anys, feia de comercial i havia de fer servir el telèfon assíduament. Com que sóc esquerrà sempre me'l posava a l'orella esquerra i durant uns mesos no feia més que queixar-me de lo malament que anava telefònica... fins que un dia em vaig posar l'aparell a l'altra oïda: era jo que no hi sentia!

vaig acabar anat a l'otorrino; em van diagnosticar un colesteatoma -un tumor- a l'interior de l'oïda: m'havien d'operar. Em van avisar que em deixarien sense timpà i perdria el 90% de l'oïda esquerra.

en pocs mesos, l'oïda dreta va anar perdent audició també i es va fer necessari que adquirís un audiòfon.

amb la limitació auditiva vaig pensar -primer- que em trobaria limitadíssim en moltes activitats quotidianes; de fet, va ser així...

i podia no acceptar la sordesa i esperar que els altres, els "normals", m'anessin aïllant... (vaig recordar en Pau, el flequer, moltes vegades) o provar de trobar una normalitat aprenent a conviure amb la incapacitat sensorial.

el dia a dia, la feina, les relacions personals... anar al teatre o escoltar música... veure la tele (si, en aquell temps encara mirava tele)... era una incomoditat pels altres o un aïllament per mi... l'audiòfon és una pròtesi que ajuda a poder mantenir una certa normalitat; té unes certes limitacions (no el pots portar 24 hores, s'acaben les piles, no es pot usar en segons quins ambients massa humits o massa polsosos, s'espatllen...) però te també els seus avantatges: quan vols desconnectar del món... l'apagues o te'l treus!

el barbollaire parla al seu post de com de diferent es veu la vida amb la pròpia banda sonora-mp3 a les orelles, aprofitant la manca d'oïda per sensibilitzar altres sentits...

en un moment de la meva vida vaig demanar a algú molt proper que volgués fer l'esforç de posar-se dos taps de cotó només durant unes hores... i que provés de fer vida "normal"... només perquè pogués entendre una mica el que per a mi era per sempre...

em va decebre que no volgués ni provar-ho...

el barbollaire ha fet una experiència sensitiva per plaer... no tots els cervells tenen la capacitat ni la voluntat d'experimentar la anormalitat i treure'n alguna cosa... ni que sigui per benefici propi...

els qui vivim cada dia amb anormalitats, aprenem cada dia de nosaltres i dels altres. A vegades amb alegria i a vegades amb tristesa... i ens adonem que hi ha moltes més discapacitats que les que solen ser molt evidents per a tothom... moltes mancances per a les quals encara ni tan sols han descobert pròtesis efectives.

m'encanta la música -com a profà- i en gaudeixo sempre que puc i m'agrada quan algun blogaire en posa alguna (o algun vídeo) mirar d'experimentar les sensacions que li són properes... sovint he de recórrer a pujar molt el volum (si estic sol a casa) o a buscar uns auriculars... sempre però he d'acabar buscant també la lletra per acabar d'entendre-ho bé...

aquesta matinada deia en Clint a ca la Jo Mateixa que als blogs: "tots aquí som millors que a la realitat, cony que aquí ens acabem "venent" naltros mateixos! jajaja només faltaria que ens deixéssim malament!"

A mi no em fa res deixar-me malament... "es lo que hay" que deia l'altre... penso que en essència els humans i els gats som bons; després... del dia a dia aprenem si volem, en gaudim si podem i estimem si ens recordem del que realment és important o si pensem que tant hi ha a perdre com a guanyar...

Phantom of the Opera- No one would listen

....

M'agrada quan puc desconnectar-me... quan puc sentir-me lliure per sentir sense sentir-hi gaire... m'agrada no perdre'm detalls, encara que també pugui escoltar alguns detalls d'una altra manera...

efímer

2008-06-06T23:47:00.000+02:00

fa un munt de temps, una persona em va sorprendre qualificant-me de inefable...

inflable? - vaig preguntar... era una persona que gaudia amb les paraules i que es va deixar impressionar per aparences, actituds, posats i tendreses...

amb el temps, amb el pas del temps, me n'he adonat que no és l'adjectiu que millor em qualifica...

tinc molt més la certesa de ser efímer... com alguns brots... tendres per moments i caducs alhora...

potser per això no faig promeses, ni em comprometo... perquè conec la meva naturalesa...

a vegades se'm fa difícil donar-me del tot... a vegades voldria ser normal i no fer-me cabòries ni provocar-les... no hauria de ser tant difícil... respirar, sentir, viure...

però no hi ha més que això... una existència efímera...

al·lucinosi

2008-06-06T18:17:00.001+02:00

algunes vegades he escrit de "records de futur".

se'm fa difícil verbalitzar el concepte... la sensació...

qui més qui menys té algun tipus de memòria de el que ha passat: es pot tenir un record amb més o amb menys detalls, amb més o menys concreció de dates, amb més o meys manipulació subjectiva del record viscut...

algunes vegades tinc (o em ve al cap) la sensació d'un record que encara he de viure; no és un desig en tant que somni volgut, ni una visualització d'un futur desitjat... suposo que d'alguna manera podria tractar-se d'alguna mena d'al·lucinosi... i com diu la definició enllaçada, vull entendre que no és deguda a consum de psicotròpics ni a estímuls directes immediats...

no fa gaire he tingut dos episodis de records futurs; un d'ells, me'l guardaré perquè se'm fa dolorós fins i tot pensar-hi... l'altra el veig molt improbable i em fa dubtar que realment sigui un record de futur...

és una sensació agradable, mescla d'harmonia, de placidesa, de salut, de benaurança,
d'amor i de llibertat... envoltat de fills i d'amics, compartint un espai entre camps i boscos, a prop d'un riu... una casa gran on viuen diverses famílies... i un horitzó ample...

m'agradaria pensar que és possible... que hi ha un futur darrera la verticalitat que m'envolta...

vull creure que les passes que faig, encara que siguin petites, maldestres... sovint desorientades... no són en va...

stop motion

i... si, em fan falta unes ulleres noves...

El barri xino (2)

2008-06-03T02:57:00.000+02:00

La setmana passada vaig deixar anar unes pinzellades de records de la Girona de fa uns anys.

Al barri xino de Girona m'hi vaig sentir molt bé durant una temporada. Era primavera... potser quasi estiu. Al cap de pocs dies de freqüentar-lo, les noies ja em saludaven pel nom. Allà tots es deien "paco", "pepe", "jordi" o "manel". Noms de guerra... nicks de puterio.

A mi no em feia res que em coneguessin pel meu nom: "ei gatot... vas bé?" "calent com un turró!"

-si, molt calent, però aquí no ens deixes un duro, bandarra!

I reien... i fèiem broma. Demanava la meva Voll-Damm i de tant en tant, em posaven un platet amb fuet o butifarra -blanca o negra- de la que elles menjarien en el bocata del sopar.

En un dels locals més "cutres" del barri hi vaig conèixer la L. Era una noia de pagès. Havia arribat a Girona enamorada i es va trobar amb un bombo a la panxa amb 17 anys, sense poder tornar a casa paterna i sense ofici ni benefici. El nòvio... l'havia deixat dormir a un "picadero" que tenia llogat amb altres companys fins que es va assabentar de la prenyamenta. Després... li va dir que els companys es queixaven de tenir-la sempre allà. I que el pis l'havien llogat entre tots.

Quan ella m'ho explicava, m'ho deia encara creient-lo i es va emprenyar quan li vaig dir si no se'n adonava que era una excusa barata...

Quan m'ho explicava... ja tenia tres fills la L. I encara s'estimava el primer nòvio. I encara creia que algun dia, quan arreglés les seves coses, li posaria un pis...

Una nit que vaig anar-hi a fer la darrera cervesa, al local hi havia més putes que clients...

La L. em va demanar si podia venir a dormir a casa. "És que estic trista... i no voldria dormir sola..."

Me la vaig mirar amb tendresa, però ella devia pensar que posava cara de dubte perquè va afegir: "ei... que tinc costo i una mica de perico, eh?"

Jo no volia pas que em pagués la companyia amb uns porros i unes ratlles de coca. Li vaig dir.

"si vols venir, perfecte... però si em convides... que sigui només perquè vols, eh? a mi no m'has de pagar res..."

Es va quedar una mica parada. Per ella era normal donar alguna cosa a canvi d'afecte, de companyia... de fet... ella no "fingia" amb els clients; se'ls escoltava de bon grat, se'ls amorrava al pit mentre li ploraven tristeses matrimonials... i els hi cobrava perquè era natural. Però no em va voler cobrar la cervesa, va agafar la seva bossa i va dir a les companyes: "me voy con mi novio".

**************************

The Taxi Driver
Una pel·lícula del 1976, de Martin Scorsese, amb Robert de Niro i una joveníssima Jodie Foster.

**************************

Al cap d'un parell de dies vaig tornar a l'antro. No feia ni 10 minuts que hi era que va entrar un paio, un conegut meu amb una fitxa policial més llarga que la meva vida laboral actual, que havia vist el meu cotxe a la vorera. En aquell temps... encara aparcàvem al primer racó que trobàvem!

El paio, un ex-legionari amb una gran capacitat empàtica, necessitava transport per fer uns "encarrecs". Va tenir la deferència d'entrar al bar en lloc d'obrir-me el cotxe. I clar, no li vaig poder dir que no. Eren les quatre de la tarda d'un dimarts. I els encàrrecs es van allargar fins les vuit del matí del divendres. El que va anar passant aquells quatre dies ha de quedar per un altre post si mai l'escric... entre altres coses perquè no va passar al barri xino.

El cas és que quan vaig tornar al mateix bar, em van dir sense preguntar-ho que la L. se n'havia anat a Barcelona.

No la vaig tornar a veure. Fins per fires de Sant Narcís a l'octubre de l'any següent.

Jo anava amb una amiga fent un tomb per la devesa de Girona, en mig de les atraccions i la gentada. Vaig veure una noia, prenyada, dreta, amb la mà extesa repenjada a un arbre. Era la L. que demanava caritat.

No vaig saber reaccionar.

Al cap d'una horeta vaig deixar la meva nova amiga, que acabaria essent alguna cosa més, a casa seva. Vaig tornar a aquell arbre. I ja no hi havia ningú.

Vaig voltar una estona més per si havia canviat d'escenari. A una de les carpes vaig trobar l'ex-legionari. Li vaig preguntar si havia vist la L. Però anava massa passat de cavall com per recordar gairebé qui era ell mateix.

I vaig tornar al barri xino. A fer, crec, la darrera cervesa. O les darreres cerveses.

La mestressa del local, encara la mateixa, em va explicar que la L. havia tornat. Que tenia força èxit amb els client estant prenyada. Que els hi donava morbo. Que com que li faltava poc per parir, els metges li havien dit que millor que no forcés la màquina... i com que no tenia seguretat social, que havia decidit demanar pels carrers pels mesos que estaria de baixa...

M'ho explicava amb tota la naturalitat... i a mi se'm van omplir els ulls de llàgrimes...

-"ei, tonto... què et passa?..."

Va sortir de la barra... i em va amorrar als seus pits.

2008-06-02T23:50:00.003+02:00

Vull gaudir d'uns moments de placidesa.

Avui, com tants d'altres, ha estat també un dia estrany. Per sort per mi, ha estat com una estranyesa de pel·lícula, com si ho veiés des de fora.

Ha passat el cap de setmana de feina. I m'he començat a cuidar una mica. La ressaca laboral no ha estat tant dura. Em relaxo...

**********

Ane Brun "Song No. 6 (Featuring Ron Sexsmith)"

voldria escriure tres o quatre frases
sobre el teu somriure...

el post interminable...

2008-05-30T23:07:00.006+02:00

aquest post no cal llegir-lo ni escoltar-lo... pot ser perjudicial per a la salut mental... qui avisa, no és traïdor!

vaig tenir un company de feina argentí...
quan li preguntaven: "hombre, hola... cómo estàs?"
ell sempre responia: "bien... o querés que te cuente?"
(posseu-hi l'accent argentí i queda rodó)

*********************************************
aquí vé el "querés que te cuente..."

no te'n pots estar, eh?
ets un putu ionqui, gatot...

Desolation Row - Bob Dylan

una cançó d'un noi que volia ser com en sisa i no se'n va sortir...
de gran va voler ser com en sabina i també la va cagar...
clar... dient-se bob... bob, bob, bob...

lletra de la cançó en anglès
traducció en castellà d'un blogaire

com que l'amo del blog de la traducció amenaça de tancar... en copio la lletra traduïda:

Están vendiendo postales del ahorcamiento
Están pintando los pasaportes color café
El salón de belleza está repleto de marineros
El circo está en el pueblo
Y aquí viene el comisionado ciego
Lo tienen en trance
Una mano la tiene atada a la soga del equilibrista
Y la otra en sus pantalones
Los del escuadrón antimotines están inquietos
Necesitan un lugar adonde escapar
Mientras la Dama y yo observamos
Desde la calle de la desolación

Cenicienta, que parece tan etérea
“Con una vida basta para conocer a otro”, sonríe
Y vuelve a meter las manos en los bolsillos traseros
Emulando a Bette Davis
Y llega Romeo, que se queja
“Creo que tú eres mía”
Y le dicen, “Estás en el lugar equivocado, compadre,
es mejor que te largues”
Y el único sonido que queda
Después de que la ambulancia se va
Es el de Cenicienta barriendo
En la calle de la desolación

Y ahora la luna está casi escondida
Y las estrellas se empiezan a esfumar
E incluso la pitonisa
Ha entrado ya todas sus cosas
Todos, excepto Caín y Abel
Y el Jorobado de Notre Dame,
Todo el mundo está haciendo el amor
O bien esperando la lluvia
Y el Buen Samaritano se está vistiendo
Se está preparando para el show
Pues se viene el carnaval esta noche
En la calle de la Desolación

Ahora Ofelia, está detrás de la ventana
Temo mucho por ella
En su cumpleaños número veintidós
Ya se ve como una solterona

Para ella la muerte es muy romántica
Lleva un chaleco de hierro
Su religión es su profesión
Su pecado es su falta de vitalidad
Y a pesar de que sus ojos están fijos sobre
El gran arcoriris de Noé
Ella se pasa el tiempo husmeando
En la calle de la desolación

Einstein, disfrazado de Robin Hood,
Con sus recuerdos en un baúl
Pasó por aquí hace una hora
Con su amigo, un monje celoso
Se veía tan inmaculadamente horrendo
Mientras mendigaba un cigarrillo
Y después desapareció oliendo las alcantarillas
Y recitando el alfabeto
Ahora no pensarías en volverte a mirarlo
Pero él fue célebre hace un tiempo atrás
Por tocar la viola eléctrica
En la calle de la desolación

Dr. Mierda mantiene su palabra
Dentro de una copa de cuero
Y todos sus asexuados pacientes
Están tratando de soplarla
Y su enfermera, una fracasada del lugar
Está encargada del tugurio donde se guarda el cianuro
Y vigila además las cartas que dicen
“Ten piedad de su alma”
Todos tocan sus pitos baratos
Los puedes oír soplando
Si sacas suficientemente tu cabeza
De la calle de la Desolación

Al otro lado de la calle han clavado las pancartas
Se están alistando para las fiestas
El Fantasma de la Ópera
La viva imagen de un sacerdote
Están mimando a Casanova
Para que se sienta más seguro
Para después matarlo de autoconfianza
Luego de envenenarlo con palabras

Y el Fantasma le grita a estilizadas ninfas
“Vayánse de aquí si es que no saben
que Casanova está siendo castigado por ir
a la calle de la Desolación”

Ahora es medianoche y todos los agentes
Y la muchedumbre sobrehumana
Llegan y los rodean a todos
Los que saben más que ellos
Y los llevan a la fábrica
Donde la máquina infartante
Es llevada como mochila
Y el kerosene es traído
desde los castillos
por los vendedores de seguro que van
A constatar que nadie esté escapando
Hacia la calle de la Desolación

Alabado sea el Neptuno de Nerón
El Titanic zarpa al amanecer
Y todo el mundo grita
“¿De qué lado estás tú?
Y Ezra Pound y T.S. Eliot
Pelean en la torre de mando
Mientras los cantantes de calipso se mofan de ellos
Y los pescadores sostienen flores
Entre las ventanas del mar
Donde adorables sirenas fluyen
Y nadie debe pensar demasiado
Acerca de la calle de la desolación

Sí, recibí tu carta ayer
(casi al tiempo que se quebró el pomo de la puerta)
Cuando tú preguntabas cómo me iba
¿Era acaso algún tipo de broma?
Toda esa gente que mencionas
Sí, los conozco, son una manga de siúticos
Tuve que cambiar sus rostros
Y darles a todos un nuevo nombre
Ahora mismo me cuesta leer
Y no me mandes más cartas
No a menos que las mandes
Desde la calle de la Desolación

i la cançó al goear:

***********************************************

en un mateix dia... i ahir a la nit vaig dormir una mica... no he estat capaç de parlar amb qui havia de fer-ho... no he sabut escoltar a qui havia d'escoltar... he deixat un missatge en una ampolla mal escrit... i me'n he adonat tard... no hi era quan hi havia de ser, no m'han esperat i me n'he sentit culpable... he entès que havia de callar... i he seguit parlant...i cagant-la de nou... si no fos que la llengua és encara per a mi un important òrgan sexual, ja me la hauria tallat a aquestes hores del vespre...

potser m'hauria de podar una mica... sí..., ja sé que no sóc una planta encara... tot i que no tinc constància de si mai ho seré...

si algú encara ha seguit llegint fins aquí... ja no se li farà estrany trobar aquesta altra música... una història interminable per a un post interminable...

limalh(never ending history)

plantes vives...

fa uns dies pretenia explicar a una amiga un còmic que vaig recuperar... no me'n vaig sortir... els còmics són essencialment visuals i mentals... potser per això m'hi trobava tant bé gaudint-los...

una història de seducció física i emocional entre una planta i una humana...

una metàfora massa real...

potser posats a triar preferiria més semblar-me a ranxerox... sempre se li podia fer un reset...

però això sí... m'hauria d'afeitar... clar... catxis...

algun dia, potser, tornaré a fantasia... potser ja hi he tornat avui sense adonar-me'n.... cabalgant cavalls alats... lliscant de puntes sobre d'aquesta roca...

Ja t'ho diré - Si vens

i si... em perdré per camins de foc... i amb pedres entre ses ungles... com ens hi hem perdut besant-nos al capvespre i inventant sa nit al dia...

mai no sabré si tornaré mai més........ si tornaràs mai més..... m'hauré de perdre per trobar-me...

o perquè poguésses trobar-me...

lliscant entre cicatrius innaccessibles a la porta del desig i la comprensió... les cicatrius no ajuden a caminar, però es poden estimar... encara que no s'entenguin... com les llàgrimes no ensenyen a nadar i, en canvi, inunden ànimes i passions...

(calla, gatot... surt a veure la lluna...)

no m'han de fer callar... em poden fer callar... i si és així... miolaré...

o ronronaré... quan trobi pau i dolçor...

si m'heu de fer callar... que sigui ara...

******************************************

Ja T´ho Diré-Així I Tot

així i tot va bé... poder tornar a buscar es seu encís si em deixa tornar...

o no...

fins que per fi trobes algú que et diu les coses pel seu nom:

Ja t'ho diré - Ei, Joan

EI JOAN !

EI JOAN !
TENS POLS D'ESTELS ALS ULLS,
SA CARA RASGADA PES TEMPS QUE T'HA DELATAT

EI, JOAN!
DARRERA SA TEUA MIRADA
TENS UN COP AMAGAT

EI, JOAN!
NINOT DE PALLA FORADAT, EN MAL ESTAT,
FLOR EMMUSTEÏDA A UN JARDI DE CARCS

EI, JOAN!
QUAN MAI ERES AIXÍ
I TU ET VAS PERDRE PES CAMÍ

EI, JOAN!
D'ANADA A LA VALL ET VAS QUEDAR ABSORT
AMB AQUELL CAVALL EIXERIT

EI, JOAN!
MAI T'HO HAVIA DIT, PERÒ NO ÉS PER AQUÍ
RELLOTGE DE PUES BOGES, BRÚIXOLA SENSE NORD.

I AS FINAL DES CAMÍ HI HA LA MORT
PER MOLT QUE DIGUIS QUE ÉS UNA SORT
EI, JOAN!

catxis... tant donar voltes... i tornar a la pols...

***************************************

i encara...

(vols callar i anar-te'n a dormir????)

i encara penso... encara vull pensar... que encara vull sentir... que encara vull somriure fins que no sigui l'hora...

SANGTRAÏT - Somnis entre boires

torna'm a somriure, nena... sota el meu cor...

va.... ara si... ja callo....

**************************************

0:36 del 31

i em despertes a la banyera... i l'aigua ha quedat freda i no me'n he adonat ni me'n he ahomejat... i sé que no pots somriure i me'n sento culpable... i m'endinso més en la tristesa i em torno a sentir fred.... i no en sé més... no tinc paraules ni carícies ni abraçades... només llàgrimes impúdiques i vergonyants, que faran mal als ulls de qui no tingui un cervell net de prejudicis... quina merda, nena.....

tanta salabror...

perquè el mar ha d'entrar tant endins?

em fan mal els ulls... i tinc el cos enfredorit... avui estic baldat d'una altra manera... noto onades salvatges que em fan rebotar el cervell i a cada picada amb la closca se'n voldrien deslliurar...

i no he sabut veure't somriure... o no he sabut fer-te somriure...

*****************************

un quart i mig de dues de la matinada (inici) ... dos quarts de quatre de la matinada (final - ment)

epíleg

(gatot... fes el favor de callar... no t'ho tornaré a dir...)

buido una copa al vàter. la copa. la que ja no cal.

em rellegeixo i torno a escoltar les músiques... em plantejo si, com deia la rita, el que escrivim ens pot perjudicar... siguem homes o dones, sigui parlant de sexe, d'emocions, de sentiments...

em plantejo fer com la candela o la meta... i tancar i esborrar el blog o deixar-lo innaccessible...

vull tancar-me? vull ser innaccessible?

suposo que tots i totes tenim moments, dies, setmanes, mesos, anys o dècades especialment sensibles;

no esborraré el blog... perquè seria com voler esborrar una part de mi mateix... algunes vegades em rellegeixo i penso: "això vas dir? això vas pensar?"

no m'avergonyeixo del que he dit o pensat... del que he escrit... em sap greu si en algun moment algú es pot haver sentit dolgut. mai he tingut intenció de fer mal a ningú amb les meves paraules... però és inevitable que fins i tot algunes vegades em faci mal jo mateix...

voldria pensar que qui em vulgui llegir sigui prou condescendent amb mi com per atorgar-me la credibilitat de la sinceritat... voldria ser capaç de no enganyar-me i de no enganyar ningú... i -això ja potser és demanar massa- no avergonyir-me de les meves paraules si les llegeixo altra cop d'aquí uns anys...

avui... necessito fer-me petons i llepades jo mateix...

noto la calidesa de qui m'ha volgut o pogut acompanyar aquesta nit... una nit estranya, després d'un dia estrany... també recordo a qui m'ha fet sentir estimat en algun moment... o en molts moments...

i... una descoberta de fa uns minuts... una contradicció -vital per a mi- entre la placidesa i la necessitat d'expressar-me viu

Phantasmagoria - eternal silence - Sub

i ara si... callo, perquè ja he dit el que necessitava dir...

bona matinada... bon cap de setmana... bon juny... bona vida....

shhhhhhssss!

2008-05-30T16:36:00.001+02:00

Gatot... perquè no calles?

...doncs... potser si...

Muppet Show "Mr. Bassman"

mini-vacances sensitives

2008-05-30T12:00:00.000+02:00

M'he permès fer i disfrutar unes mini-vacances entre setmana... quan tothom treballa i en temporada "baixa".

Abans d'ahir sortia de casa al matí amb el temps just; de fet sortia fora de temps per les previsions que havíem fet; quan sortia de casa era l'hora que sortia el tren que m'interessava agafar...

per sort, per confabulacions del destí, per circumstàncies... vaig poder arribar a la hora prevista al meu destí

només d'arribar vaig trobar una mirada amorosa esperant-me a l'andana; una abraçada desitjada i esperada; sabíem que teníem poc temps i moltes ganes... i la primera hora i mitja va passar volant: temps just per tornar a vestir-nos i sortir pitant a una cita breu i inel·ludible.

i per primera vegada vam fer una cosa que no havíem fet mai: sortir al món, veure el riu a vessar d'aigua...

quin goig que feia! i quina sana enveja!

ara... quan encara "la gent" parla de l'aigua sense parar-se a fer gaire reflexions documentades, quan encara les opinions i exigències de polítics, empresaris i institucions semblen perdudes en la urgència de la immediatesa i en la política d'aparador i de declaracions que tant bé a funcionat aquests darrers 30 anys... ara, dic, m'he sentit a gust i molt proper de la gent de les terres de l'ebre; m'ha sabut greu que se'ls titlli d'egoistes, de insolidaris, de defensar només lo seu...

no és així. la gent de les terres de l'ebre defensen un model; un model que polítics i institucions no han sabut defensar a girona.

Llegeixo avui estupefacte una notícia al Diari de Girona: "La Cambra exigirà el compliment de la Llei del Ter si no es fa la canonada de l'Ebre".

Els senyors empresaris de la Cambra de Comerç que tant es queixen dels polítics... no saben fer res més que actuar com ells? On han sigut aquests senyors els darrers 60 anys? I encara més greu... ja els hi estarà bé que es segueixi incomplint la Llei 60 anys més, si es pot expoliar aigua a altres catalans?

No és això companys... no és això.

I els mitjans de comunicació tampoc es salven: el Diari de Girona, edició en paper, no es talla ni un pèl en catalogar la secció com a "la guerra de l'aigua". Quins interessos defensa el Diari de Girona per catalogar així la notícia? Ja li està bé anar creant mala maror entre catalans quan el que haurien de fer és posar en evidència les mancances pròpies?

Aquesta no és la meva "guerra". Ni la de molts gironins que van anar a manifestar-se contra el transvasament.

No era d'això del que volia parlar... però m'he indignat.

Abans d'ahir i ahir, no en vam parlar gaire de l'aigua, si no va ser per fer-ne broma... broma d'aquelles que diuen que millor riure per no plorar.

Però vam poder fer mini-vacances... ens vam regalar els sentits... a quarts de quatre vam pensar que potser estaria bé menjar alguna cosa; reposar forces per dos cossos que es volien continuar estimant. Pensàvem si fer un entrepà... però ens vam decidir per una coseta més suggerent...

unes navalles... de les que no tallen...

uns musclos al vapor... uns xipirons arrebossats...

encara vam trobar la calidesa d'una casa amb vistes a la pròpia pell i al mar... un espai d'intimitat, llibertat i plaer, de records i noves vivències... i tornar a casa entre els pelets de l'arròs que comencen a brollar a banda i banda de la carretera...

la nit se'ns va fer curta fins a hores petites... i se'ns va fer plena de sensacions, de més plaer, de més llibertat, de quedar amb el cos baldat i de poder dormir i descansar a la llum d'unes espelmes...

ahir, en tornar a casa, estava content i vuit alhora... una part de mi va quedar-se... vaig obrir l'ordinador; em vaig assabentar a ca la zel de la mort de Sebastià Salelles... una de les poques persones que em farien canviar el concepte que tinc dels advocats...

a mitja tarda, sense saber perquè em vaig sentir ple d'una gran tristesa... sense un motiu aparent clar, sense que toqués...

tenia els gatets amb mi, havia passat unes mini-vacances increïblement plaents... encara m'aguanten a la feina, em començo a recuperar una mica econòmicament... però la tristesa no em deixava...

volia escriure i descriure tant de plaer i no en sabia...no podia...

me la vaig endur al llit... em descansat unes hores... i esmorzant, sense ser gaire persona encara... em trobo amb la joia del diari! encara hauré de donar les gràcies a tota aquella colla d'ineptes per fer-me emprenyar!

el barri xino (1)

2008-05-27T15:35:00.001+02:00

quan era més jove hi havia molts barris de girona que no tenien el nom oficial que tenen ara. o si el tenien, jo no els coneixia...

a on diuen ara que hi ha el pou rodó... jo ho coneixia pel barri xino... fins que no m'hi vaig perdre una nit freda, fosca i humida no vaig saber que s'hi podia arribar des del riu; sempre hi havia accedit des de la catedral i el barri vell...

fèiem les primeres copes al carrer nou del teatre (el carrer dels torrats dels "sopa de cabra"); anàvem pel carrer ciutadans fins a la força on fèiem parada i fonda... i pujàvem fins a l'enderrock a fer l'absenta. sempre quedava una estona per passar pel pub groc i acabàvem la nit al cau del llop.

al cau del llop, quan anaven a tancar posaven, cada nit, el "wish you were here" dels pink floyd. no els calia tocar la campana com als pubs anglesos... la música relaxada ens acompanyava en els darrers moments d'estada... ja sabíem que s'acabava la nit...

Pink Floyd - Brain Damage

no hi havia més efectes especials que els que les neurones poguéssin crear amb ajuda o no de psicotròpics... no hi havia més demà que el "si ets bó per sortir de nit, ets bó per aixecar-te...."

quin mal havia de prendre el cervell per buscar aires de llibertat?

quin mal hi havia d'haver en voler viure una vida diferent... ?

buscant una vida diferent vaig anar fent via... i vaig conèixer persones i personatges.

durant una temporada, em vaig cansar de veure les mateixes cares, als mateixos bars... i vaig anar una mica més enllà del cau del llop.

Vaig descobrir un món sòrdid, maquillat amb mala traça, amb olor -pudor?- de perfum barat, alcohol de garrafa i sexe per diners. Eren bars, barres americanes en deien o puti-clubs, on les noies i les dones servien les copes i sortien de la barra per donar-te conversa; per poder-te convèncer que les convidéssis a una "copa" que solia ser una Fanta o un suc de fruita que et cobraven a preu de whisky.

Quan encara no tenia edat per conduir havia estat en "wiskeries" de la Costa Brava amb un meu cosí més gran que jo i la seva colla d'amics. Em semblava recordar un cert "glamour" en aquells puti clubs de la costa que, a Girona, semblava no haver existit mai. O si hi havia glamour... era ranci, ranci...

Aquella primera vegada al barri xino va servir-me per adonar-me que jo era més espectador que actor: m'interessava més aprendre que consumir. I observava i escoltava converses, i veia els gestos i les tàctiques, les actuacions repetides d'aquelles dones amb cada nou client mentre a mi em deixaven ja per impossible fent la cervesa a una cantonada de la barra.

Em fascinava veure els diferents clients que entraven. Alguns com jo, demanaven una consumició i observaven. D'altres, hi anaven directament per feina. Alguns, galantejaven i allargaven l'estona com si d'un festeig es tractés.

I anant-hi i tonant-hi... i fent el recorregut... vaig conèixer les noies pel nom de pila i el de batalla, i vaig saber... em vaig adonar... que no eren objectes, que tenien sentiments, que tenien família i maldecaps i problemes per arribar a fi de mes... i que no tot eren flors i violes... i que també estimaven... històries d'amor fora de la feina, fora del treball d'actuació.

Al cap de poc temps vaig aprendre a observar quan actuaven i quan no. I vaig fer amistat amb algunes. Elles... tant acostumades a ser el confessionari d'homes casats insatisfets... d'homes sols, abandonats o menyspreats... acostumades a fer de mares, esposes complaents, nòvies seductores, reines de la nit i del sexe... elles, també necessitaven alguna vegada parlar i deixar-se anar... i no sempre ho podien fer amb les companyes; o no totes volien sincerar-se només amb alguna altra dona...

Em sembla que va ser el primer cop en què vaig entendre perfectament el que volia dir ser "d'una clase social". Aquelles treballadores del sexe i de la seducció, aquelles actrius del sentiment i l'acolliment emocional no sols no estaven reconegudes socialment... estaven "mal vistes" i menyspreades per tothom que no fos del seu cercle més íntim. Per haver triat aquella feina. O per no haver tingut opció de triar-ne una altra. O, en alguns casos, per trobar-s'hi sense cap altra opció...

Eren persones que també es van trobar fent via... jo ho havia pogut triar; elles, en molts casos, no.

tot podria (pot) ser més senzill

2008-05-26T22:25:00.001+02:00

necessitaria descansar una mica

i ja trobaré el moment de fer-ho

em conformaria en tenir a prop

el teu somriure...

net, tendre, sincer

George Shearing - Shadow of Your Smile

mentre arriba... em deixo portar cap el record

per l'ombra neta, clara, sincera

d'una música

*************************

mirar uns ulls

respirar un alè

entendre la carícia

rebre i donar l'abraçada

i escoltar... paraules, sons, gestos, gemecs...

encara que la oïda sigui el pitjor dels sentits...

estimar

2008-05-23T22:35:00.001+02:00

m'agrada tornar a estimar.

Jane Eyre - Te voglio bene assai / Lara Fabian

encara que no encaixi... encara...

i tu... què faries?

2008-05-22T22:34:00.000+02:00

Vivim en un món saturat d'informació. Informació sovint o sempre manipulada d'alguna forma des dels mitjans de comunicació. Històries, tragèdies reals per a qui les viu, que només són reals per a nosaltres si els mitjans ens en fan conscients.

O que es tornen reals si ens toquen d'aprop d'alguna manera.

Massa sovint ens deixem "entendrir" per causes nobles que oblidem tant ràpidament com coneixem. Estic pensant en les "maratons de TV3 i altres cadenes de tv.

Perquè?

perquè no som capaços de fer nostres causes que veiem tant clares i defensar-les cada dia de l'any, cada any de les nostres vides?

potser seria demanar massa... per els nostres temps...

ahir no em trobava massa bé físicament: estava cansat, adolorit, amb mal de panxa, mal de cap... els ulls pesants i poca capacitat per pensar, per raonar...

un missatge em va fer saber l'existència d'un video amb unes imatges massa crues, massa reals, massa dures... d'una realitat que encara perdura.

potser ens queda una mica lluny... depèn de com es miri...

m'ho he mirat avui amb l'ànima... i m'he sentit negre, dona, desamparada i sola

nasija

ara per ara... només sé que el que puc fer és posar aquest vídeo aquí... per si algú no l'ha vist encara...

... perquè es pugui plantejar alguna pregunta....

he estat tota la tarda donant-li voltes al cap...

he recordat una cançó de quan era petit:

Bella ciao

Questa mattina mi sono alzato.
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao.
Questa mattina mi sono alzato,
e ho trovato l'invasor.

O partigiano portami via
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao.
O partigiano portami via
qui mi sento di morir.

E se io muoio de partigiano
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao.
E so io muoio de partigiano
tu mi devi seppellir.
...

E seppellire lassú in montagna
Oh bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao.
E seppellire lassú in montagna
sotto l'ombra di un bel fior.

Così le genti che passeranno
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao.
E la genti che passeranno
mi diranno: "oh che bel fior".

E questo è il fiore del partigiano
¡Oh! Bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao.
E' questo il fiore del partigiano
morto per la libertà.

...E questo il fiore del partigiano
morto per la libertà.
Morto per la libertà.

I com la cantaven:

Bella Ciao - cantada per Miguel Ángel Gómez Naharro

he pensat en familiars meus... avis, tius-avis... que van creure en ideals i els van defensar... a vida o mort... i van haver d'exiliar-se... "causes nobles" defensades amb formes i mètodes que suposo que eren els que tenien a l'abast... els mètodes que pensaven que eren els millors...

no crec que la violència sigui la solució per a res... hi ha d'haver altres sortides...

però... com reaccionar davant l'agressió?

és lícita, doncs, la política "preventiva"? seria lícit condemnar i agredir els agressors mascles que no han conegut altre "tradició" que la que tenen per salvar vides -de la vida i de la mort- de dones oprimides, menystingudes, torturades i executades...?

és lícit intervenir en altres cultures imposant els nostres criteris? es pot intervenir d'alguna altra manera? hem de tancar els ulls davant aquesta pena de mort?

i... encara... hem de consentir la pena de mort a alguns estats dels EEUU?

o potser... perquè se suposa que allà hi ha "garanties judicials occidentals" no cal protestar? no cal militar?

hi ha problemes "globals" que em sobrepassen... si m'impliqués... potser m'hauria d'exiliar a un altre planeta... i no sé fer res més, ara mateix, que deixar un video i un post massa llarg i massa confús...

imatges

2008-05-21T02:27:00.001+02:00

no cal donar-hi cap volta...

To Let Myself Go

només sensacions...

Catosfera literària

2008-05-20T14:43:00.001+02:00

No m'agraden les mentides.

A vegades no m'agrada la veritat...

M'agradaria viure en un món perfecte... potser si fos perfecte, seria massa aburrit?

Aquest matí m'he llevat molt d'hora. Ahir... es va tard sentint l'amor, fent l'amor...

He pendonejat una estona a l'ordinador mentre em despertava. He posat la banyera a omplir. Necessitava un bany relaxant...

..........

Quan em pentinava els rínxols han trucat a la porta. M'he posat el barnús... obro i ja no hi havia ningú... trobo un paper a terra: MRW.

Ella se n'ha adonat i ha reculat.

-Hola... em pensava que no hi havia ningú...
-ja ho veus... era a la dutxa...

Em somriu. Una noia molt guapa. Ja l'havia vist abans... em porta un paquet que esperava...

El primer llibre que puc autografiar com a autor. Ni que sigui... en un 1%... cent blogaires hi aporten els seus textos. I un que vaig enviar des de la Cuca al Cau... hi és a la pàgina 50.

Estic content... tot i que a la foto surto seriós.

Ara... vaig amb pressa... després amplio, val?

petons i llepades!!!!!

re-edito i afegeixo:

com que no m'agraden les mentides ni les mitges veritats... el que hi ha és el que hi ha. El Gatot és el d'aquí i també és el de la Cuca. No m'agrada sortir a un escenari ni barrejar-me amb multituds. Em sento millor en grups petits. O en parella. Tot i pensar que la vida és multicolor. Multimoments.

Quasi em penedeixo d'haver posat la fotografia.... sóc així d'impulsiu. Ahir, algú que estimo moltíssim em va demanar que no posés una fotografia seva a un post de la Cuca: no vaig posar la foto i vaig esborrar les paraules. Avui, he posat la meva aquí... sense cua.

Estic d'acord amb l'alepsi que a vegades... si algú va de massa sincer... collons... que no cal anar emprenyant a la gent, oi?

però una cosa és fer ostentació de sinceritat... i l'altra amagar-se en la prudència.

Per a mi, la prudència ha deixat de ser una excusa. Estic content d'estar viu... d'estimar els meus gatets, de sentir-me estimat... estic content -i sóc una mica, una micona, feliç- de poder compartir sensacions, emocions, paraules, carícies...

avui... em sento afortunat!

mes cinquè de l'any del gatot

2008-05-20T02:27:00.000+02:00

El 2008 segons el calendari astrològic xinès és l'any de la rata. Però com que jo sóc així de raro i vaig acabar i començar tant bé aquest any... vaig decidir que aquest era l'any del gat. Vès... de fet, tampoc comença el mateix dia el meu calendari i el dels xinesos, oi?

Avui, però, en plena ressaca laboral... he tornat a pensar en símbols, en números, en imatges... i en com, algunes vegades, una explicació fàcil fa arribar de forma entenedora conceptes o informacions que poden semblar complicades.

Diuen que per això, per fer entenedors conceptes difícils d'explicar, es van inventar els primers contes. Narracions relativament breus.

Buscant informació sobre l'horòscop xinès, he trobat aquest vídeo que explica en un conte el perquè els gats odien tant les rates i des de fa tant i tant de temps:

Los signos del horóscopo oriental

Si non è vero è ben trobato.

L'engany... la mentida...
volguda, intencionada, repensada...

Hi ha mentida "lleugera"... la notes, potser al cap d'un temps.
mentida que no vol ofendre't amb crues veritats...
mentida pietosa, en diuen, que pretén no fer-te mal.
que tindrà amb l'ai al cor al mentider, si t'estima,
per haver de justificar-se algun dia...

Hi ha mentida agressiva, dolosa, interessada, amb ganes de fer mal.
és una mentida egoista... tant li és l'altre...
el que importa és quedar per davant....

Hi ha mentida estúpida... deixada anar com qui deixa caure un pet...
uis... s'ha escapat... i tot empudegat....

Hi ha la mentida per omissió... les preguntes sense resposta, les trucades que mai no arribaran, els correus sense contestar...

Hi ha la nostra mentida absurda... la de no saber veure l'altra veritat.
La d'explicar la vida per la curta mira dels propis ulls.
Per la miopia afectiva i sentimental, per les pròpies vivències i els propis records...
que no ens deixen veure la pluja més enllà de les nostres llàgrimes...

No m'agrada cap mentida.

Creedence Clearwater Revival - Have you ever seen the rain?

Vull pensar en la pluja com un "bé de Déu". Com en una agradable carícia del cos estimat, del cos anhelat... com en l'abraçada perfecte, conjuntada, onejada... com una veritat absoluta, neta, objectiva. Hi ha temps de pluja i temps de sequera... hi ha nits de lluna plena, i d'altres que els núvols encerclen la lluna...

t'estimo pluja, pruna, ..., lluna...

abans...

2008-05-17T03:07:00.002+02:00

abans d'anar-me'n a dormir... i recuperant memòria...

(no, no he deixat encara tot el cap al teclat)

hi havia una vegada... quan no hi havia telèfons mòbils, ni ordinadors, ni adsl... ni tant sols hi havia màquines de jocs electròniques als bars... fa moooolt i mooolt de temps.... hi havia unes coses que se'n deien "pin-balls". de fet.... en dèiem "flippers", perquè als comandaments hi deia aquest nom...

Tenien un aspecte més o menys així... vistes des de dalt, clar...

Teníen una palanca amb una molla a la dreta que la estiraves i al deixar-la anar sortia una bola metàl·lica que començava a donar voltes pels diferents ressorts de la màquina.... a cada costat hi havia dos botons per fer anar aquestes palanquetes blanques que es veuen a la fotos, a la part de baix... es tractava de donar cops a la bola perquè no caiés pel forat del mig de les dues palanques.

N'han fet rèpliques electròniques....

això en podria ser una mostra...

el cas és que nosaltres ho jugàvem amb màquines de ferro, en local públics.... hi havies de posar oïda, vista, tacte... i algun cop de mala llet....

en aquell temps hi havia cinema també... i van fer una pel·lícula... "Tommy".

el rei de les pinballs. un noi sord, ceg.... però amb uns dits amb prou sensibilitat per rebre qualsevol estímul....

The Who - See Me, Feel Me/Listening To You

Tommy - Pinball Wizard

uff.... ara si que....

nanit............

fent neteja...

2008-05-17T01:27:00.000+02:00

he trigat 17 minuts a carregar-me 74,6 megues d'imatges...

deu ser que em faig gran...

i au...

a prendre pel sac el dia dolç...

bona dècada per vosaltres... espero...

Ann Wilson - Goodbye Blue Sky

vida secreta (pública) del gatot i les plantes

2008-05-16T17:10:00.000+02:00

entre pujades i baixades...

no us dona vertígen la nit? jo, la sensació de vertígen la tinc sovint... i de nit més... ja ho diuen que els gats saben enfilar-se als arbres, però alhora de baixar-ne... més d'un bomber n'ha sortit esgarrapat!

però si tinc el blog és, entre altres coses, per deixar-me anar. per deixar anar aquells moments que podrien ser massa caòtics per algú que hagués d'aguantar-me en viu...

suposo que per això van inventar les vàlvules de seguretat de les olles a pressió... mentre hi ha una vàlvula, no esclata la olla! :)

després d'un dia i un inici de nit turbulents... va arribar la planúria del dragon khan. i un matí lleuger, viscut entre la humitat de núvols baixos que volien, sense saber-ne, imitar la boira.

el solet ha escalfat l'ambient i l'ànima... he sortit a veure el color de l'aire i la olor de la vida al pati.

som a mitjans de maig... recordo que el 3 de març era un dia que hauria volgut ser a un altre lloc. vaig fer fotos de la tillandsia recurvata... i pronosticant que el maig hauria florit...

i ... sí, ha florit el clavell d'aire!

O hauria de dir que està començant a florir... quan estigui "vistós"... foto de la flor.

Les pluges han fet arribar més vida de la que hi havia... i es respira una certa calma entre la vitalitat dels canvis.

També comencen a sortir les primeres maduixes de test comestibles...

I mentres... dos gats s'ho miren...

Les maduixes... un vici... els pètals de rosa, un altre; la maria lluïsa, la menta i el julivert... que campen per les seves... i la maria que comença a brotar i espera ser trasplantada al seu solàrium particular....

la nit i el dia... el dia i la vida....la vida i el plaer, el plaer i la nit...

Tracy Chapman - New Beginning

. . .

2008-05-16T00:20:00.000+02:00

exògen / endògen

no cal embarcar-se...

... si no es vol naufragar.

sense instruccions

2008-05-14T04:17:00.001+02:00

des de la distància propera, a toc de pell, em deia alguna cosa així: "potser a tots ens caldria anar alguna vegada a escoles d'educació especial... hi ha centres on fan tractaments específics per a addiccions... diuen que fan tractaments de 9 mesos... els primers dos mesos, totalment desconnectats de tothom. després, de mica en mica, es va tornant a una altra realitat, una altra forma de viure..."

les paraules no van ser exactament aquestes... no és tampoc només aixó el que em va arribar de la conversa... però no sé sintetitzar-ho millor ara mateix.

re-educar.

re-educar-nos...

com? quant? qui? algú es "pot permetre" estar allunyat 9 mesos dels seus fills?

cal "patir" alguna mena d'addicció per ser re-educat? quantes persones "suposadament normals" ni es plantegen si són bons pares i mares? caldria re-educar als addictes als programes tv perquè deixessin de lliurar-se dels fills gràcies a la play-station?

jo, no sé si podria, voldria o sabria estar nou mesos sense veure els meus fills. no sé si seria el més convenient per ells. o per mi...

segurament tots necessitaríem -algunes vegades- tractaments de xoc. per tornar-nos a la realitat. i potser, amb energies renovades...

estaríen disposades les empreses a finançar-ho? potser l'Estat? o... només es poden permetre els rics veure una mirada dolça als ulls dels seus fills?

Sweet Child O' Mine Music Video - Guns N'Roses

la mirada d'ella.... la mirada d'ell...

si quan neixen portéssin instruccions... les sabríem llegir?