el Gatot - versió íntima -

post de trasllat

2008-07-01T15:17:00.000+02:00

vaig molt liat... demà tinc un "exàmen" que segurament no aprovaré perquè no he pogut preparar-me com caldria; he començat -per fi- la primera setmana d'estiu amb gatets a casa tota la setmana: ahir vam estrenar bany de temporada i aquest matí viatge en bus urbà...

no he acabat d'enllestir el nou piset blogaire, però si esperava a inaugurar-lo quan ho tingués tot acabat, podien passar dos mesos... i em sembla que no podria aguantar tant!

així que... quan pugui -d'aquí uns dies- contestaré els comentaris pendents (per una vegada faré una promesa i miraré de complir) i deixaré el piset vell -aquest- obert per poder-hi tornar de tant en tant... perquè hi tinc molt bons records, perquè m'ha agradat viure'l, perquè qui vulgui hi pugui tornar...

i la nova adreça:

elgatot.blogspot.com

tanco la paradeta

2008-06-18T19:50:00.002+02:00

fa dies que no em trobo bé...

necessito canviar d'aires.

Segurament serà un canvi més ràpid del que fins i tot jo mateix imagino...

Ara fa un any i mig van canviar moltes coses a la meva vida "privada" -catxis... com pot ser privada si la he anat explicant aqui?- :).

En fi... en aquest any i mig han passat moltes persones reals per aquest piset virtual. Amb algunes, he mantingut una bona relació afectiva fins al punt de trobar-nos físicament; amb altres, he sentit la satisfacció personal de compartir moments d'emoció sincers...; encara hi ha hagut moments i persones amb qui "només" hem passat bones estones comentant-nos... em sembla que tots i totes (sobre tot quasi totes) m'heu fet particularment feliç en molts moments... en molts moments que necessitava ser-ho...

Vaig començar el blog -(de fet vaig començar uns quants blogs alhora...)- sense saber massa bé on em posava, i aquest any i mig ha estat un aprenentatge constant... i molt gratificant per a mi. Sé que, com sempre, la he cagat algunes vegades... hauria estat extrany que no fos així...

La vaig cagar per primer cop en triar l'adreça del blog: gatot84... La tria va ser perquè el 1984 vaig tenir el meu primer contacte amb internet. Després em vaig adonar que es malinterpretava però no sabia com desfer el que ja estava fet...

Recordo que la metamorfosi es va sorprendre quan li vaig dir, un dia, que amb l'adreça del seu blog (elmeuespai-x) donava a entendre una suposada orientació sexual del blog; ella va ser prou discreta com per no dir-me que amb l'adreça del meu donava a entendre una edat que no tenia...

Suposo que tant ella com jo vam triar una adreça sense pensar massa en què pensaria algú altre... entre altres coses perquè érem novells en els blogs.

Ara... toca tancar aquest piset. O aquesta caseta. Hi he estat a gust però... viure és canviar. La Cuca al Cau seguirà. D'alguna manera.

I jo... espero tornar aviat, amb una nova adreça, perquè sóc un putu ionki i no crec que em pugui estar més de quatre o cinc dies sense bloguejar... només de pensar-hi, m'ofego!!!!

només em queda deixar-vos un munt de petons i llepades... i desitjar-vos els millors i més intensos moments vitals! fins aviat...

ara, no toca

2008-06-17T16:10:00.001+02:00

Subtítol: del congrés d'esquerra republicana de catalunya (en minúscules les sigles, a consciència), de la política en general i del govern (també tot en minúscules, expressament).

Encara sóc militant d'ERC. Ho seré fins el 26 d'aquest mes. Si abans puc pagar les dues quotes que tinc endarrerides, i que no he pagat fins ara perquè no he pogut, ho continuaré sent. Perquè encara que no m'agradi el resultat del congrés nacional, accepto la decisió de la majoria que sí que hi van poder assistir i votar.

Penso, encara, que no s'hi val a "només queixar-se", com deia recentment la Jo Mateixa en un post. Políticament, em sembla que el partit que més es pot apropar en ideologia al que jo penso és ERC. I penso també que per "no només queixar-me" he de vehicular la meva participació amb els mitjans de què disposem. Per sort, a Catalunya encara podem fer sentir una miqueta la veu sense que vingui un garçon que ens ho impedeixi, com passa al país basc.

Però no m'agrada l'estil xulesc de'n Puigcercós. Ni m'agrada com s'estan fent les coses a esquerra, que és com n'hi volen dir els que ara manen. Ni m'agrada el tracte personal que he tingut amb els militants més propers, a nivell local. Potser hauria de dir... absència de tracte. Em sembla que és definitori d'un estil de fer, que no és el meu.

Potser si tinc temps i paciència acabaré enllestint un blog que tinc a mig preparar i mig abandonat a un altre servidor, per a fer només anàlisi social i política...

Mentres... em conformo amb enllaçar una columna d'opinió que signa avui mateix Albert Soler al Diari de Girona i que explica una mica perquè no m'agrada en Puigcercós.

***

La frase del títol del post és una frase que va fer cèlebre el Molt Honorable President Jordi Pujol. "Ara no toca"... ho deixava anar en roda de premsa i tancava la boca, amb un argument clar i sense possibilitat de contestació, a qualsevol periodista. Era un estil que a mi no m'agradava, però he de reconèixer la capacitat de comunicar, de incomunicar, d'intel·ligència i de presència d'aquell homenàs. Malgrat anés esperrucat o malgrat la tos recorrent.

Aquest migdia, mentre feia un entrepà he engegat la TV. He anat quasi directe al 3/24. Hi havia roda de premsa del Consell de Govern. Mentre menjava l'entrepà i feia un cafè (uns vint minuts) he intentat escoltar la intervenció de la Consellera de Justícia, Montserrat Tura. Dic intentat... perquè ha estat, em sembla que els vint minuts que la he escoltat, parlant de la construcció de la "ciutat de la justícia" (un putu edifici amb nom d'aparador) i del enderrocament de Wad-Ras. Ho he trobat patètic. Vull dir... em sembla molt bé que el govern faci "coses" que "costen molts diners"... i que ho faci saber. Però... al consell de govern d'avui només s'ha parlat d'això?¿?¿?

Tinc la sensació que el govern actual de la Generalitat hauria de donar indicis de fer el que durant els darrers anys no ha sabut o pogut fer un govern de dretes: canviar, independitzar i promoure un sistema judicial diferent i més efectiu a casa nostra. La sensació que he tingut és que aquest objectiu, no és objectiu del govern. El que ara toca és gestionar una almoïna per seguir la tradició de construir i enderrocar rajol: canvia-ho tot perquè no canviï res. Els ciments del sistema judicial són intocables i seguiran manats i ordenats des de Madrit.

Tot això és el que m'ha fet pensar la xerrameca insulsa de la consellera. M'ha fet pena... per ella. He pensat que els temes que tant bé volia defensar potser haurien estat més d'acord amb l'estatus d'un subsecretari tècnic d'urbanisme...

però sobre tot, m'han cridat l'atenció els ulls tristos de la consellera. Em sap greu per ella. Segur que algun dia, abans de tocar poder va pensar que ella no canviaria mai i podria fer grans coses...

Ara que hi penso... em sembla recordar que Jordi Pujol també tenia els ulls tristos....

Potser és que el poder encomana tristesa.... o el no poder.

Em sap greu, noia... de veritat... et convidaria a rissotto només per veure't relaxada i que m'ho poguéssis explicar...

amb gatets

2008-06-13T11:07:00.000+02:00

És temps de festes de fi de curs, d'immersió familiar, de canvis d'horaris i costums, de sopars a la fresca...

aquest any -si no canvien les coses- em ve de gust l'estiu; no tindré els gatets amb mi tant com voldria: només els podré tenir 6 setmanes. Encara no sé si tindré vacances i, si en tinc, no les cobraré... però tindré més hores d'estar amb ells. La sort és que encara que treballi, durant la setmana si que podrem estar junts i, potser, fer alguna escapada lluny de casa uns dies.

La setmana de les revetlles (sant joan i sant pere) no seran amb mi però em sembla que ho celebrarem el divendres anterior -osigui, divendres vinent- amb un sopar de pa amb tomata i carn a la brasa, amanida i xíndria i/o meló... un sopar a la fresca al jardí tirant quatre petards abans d'hora.

Black - Wonderful Life

Em ve de gust veure i sentir que la vida pot ser meravellosa a estones.

sentir i/o escoltar

2008-06-10T17:07:00.000+02:00

He llegit un post del barbollaire a les seves cambres buides i fa dies que em vull treure de sobre un record que és com una espina...

Recordo de molt petit un home que cada dia, cap al vespre, venia a la botiga de la mare a portar-nos el pa. Aparcava el seu "dos cavalls" furgoneta (o era una Dyane 6?) davant la porta i entrava a deixar el pa i a fer-la petar una estona. Era un home prim, poqueta cosa, sempre amb un somriure als llavis... calb, duia bigoti i perilla sempre ben retallades...

Era en Pau Masó, un flequer de Salt que treballava el pa artesanalment en forn de llenya i amb ingredients de primera qualitat.

Amb el temps es va anar fent amic de la família i, amb els anys, vam compartir àpats i llargues converses de sobretaula a les quals era addicte.

En Pau feia diferents tipus de pa; un dels que feia era el pa de crostons.

Foto agafada de www.cuinant.com

I un dia ens va explicar que el mateix Salvador Dalí va entrar a la fleca del carrer llarg a comprar-n'hi un del qual en van fer un motllo de guix i en van fer les còpies per decorar la façana del museu de Figueres.

En Pau es va anar fent gran... i després vell. Va perdre quasi tota l'oïda i la vista. Per sort, tota la seva vida l'havia passat al forn de casa seva i se'l coneixia amb els ulls tancats. Jo el veia traient els pans amb la pala de fusta... els picava amb els nusos de les mans per saber si eren cuits... Al principi de veure-li fer li vaig preguntar perquè els picava. Em va dir que escoltava el só del pa. Quan va perdre l'oïda els seguia picant. I em sembla que d'alguna manera, els sentia també. Els pans li seguien quedant igual de cuits, igual de bons...; parlar amb ell, mantenir-hi una conversa es va anar tornant més i més difícil... si hi havia algun altra só... si ell no podia parar prou atenció o qui parlava no modulava correctament el to de veu... es feia molt complicat... pesat, descoratjador, fins a anar evitant la conversa...

...

jo, fa uns anys, feia de comercial i havia de fer servir el telèfon assíduament. Com que sóc esquerrà sempre me'l posava a l'orella esquerra i durant uns mesos no feia més que queixar-me de lo malament que anava telefònica... fins que un dia em vaig posar l'aparell a l'altra oïda: era jo que no hi sentia!

vaig acabar anat a l'otorrino; em van diagnosticar un colesteatoma -un tumor- a l'interior de l'oïda: m'havien d'operar. Em van avisar que em deixarien sense timpà i perdria el 90% de l'oïda esquerra.

en pocs mesos, l'oïda dreta va anar perdent audició també i es va fer necessari que adquirís un audiòfon.

amb la limitació auditiva vaig pensar -primer- que em trobaria limitadíssim en moltes activitats quotidianes; de fet, va ser així...

i podia no acceptar la sordesa i esperar que els altres, els "normals", m'anessin aïllant... (vaig recordar en Pau, el flequer, moltes vegades) o provar de trobar una normalitat aprenent a conviure amb la incapacitat sensorial.

el dia a dia, la feina, les relacions personals... anar al teatre o escoltar música... veure la tele (si, en aquell temps encara mirava tele)... era una incomoditat pels altres o un aïllament per mi... l'audiòfon és una pròtesi que ajuda a poder mantenir una certa normalitat; té unes certes limitacions (no el pots portar 24 hores, s'acaben les piles, no es pot usar en segons quins ambients massa humits o massa polsosos, s'espatllen...) però te també els seus avantatges: quan vols desconnectar del món... l'apagues o te'l treus!

el barbollaire parla al seu post de com de diferent es veu la vida amb la pròpia banda sonora-mp3 a les orelles, aprofitant la manca d'oïda per sensibilitzar altres sentits...

en un moment de la meva vida vaig demanar a algú molt proper que volgués fer l'esforç de posar-se dos taps de cotó només durant unes hores... i que provés de fer vida "normal"... només perquè pogués entendre una mica el que per a mi era per sempre...

em va decebre que no volgués ni provar-ho...

el barbollaire ha fet una experiència sensitiva per plaer... no tots els cervells tenen la capacitat ni la voluntat d'experimentar la anormalitat i treure'n alguna cosa... ni que sigui per benefici propi...

els qui vivim cada dia amb anormalitats, aprenem cada dia de nosaltres i dels altres. A vegades amb alegria i a vegades amb tristesa... i ens adonem que hi ha moltes més discapacitats que les que solen ser molt evidents per a tothom... moltes mancances per a les quals encara ni tan sols han descobert pròtesis efectives.

m'encanta la música -com a profà- i en gaudeixo sempre que puc i m'agrada quan algun blogaire en posa alguna (o algun vídeo) mirar d'experimentar les sensacions que li són properes... sovint he de recórrer a pujar molt el volum (si estic sol a casa) o a buscar uns auriculars... sempre però he d'acabar buscant també la lletra per acabar d'entendre-ho bé...

aquesta matinada deia en Clint a ca la Jo Mateixa que als blogs: "tots aquí som millors que a la realitat, cony que aquí ens acabem "venent" naltros mateixos! jajaja només faltaria que ens deixéssim malament!"

A mi no em fa res deixar-me malament... "es lo que hay" que deia l'altre... penso que en essència els humans i els gats som bons; després... del dia a dia aprenem si volem, en gaudim si podem i estimem si ens recordem del que realment és important o si pensem que tant hi ha a perdre com a guanyar...

Phantom of the Opera- No one would listen

....

M'agrada quan puc desconnectar-me... quan puc sentir-me lliure per sentir sense sentir-hi gaire... m'agrada no perdre'm detalls, encara que també pugui escoltar alguns detalls d'una altra manera...

efímer

2008-06-06T23:47:00.000+02:00

fa un munt de temps, una persona em va sorprendre qualificant-me de inefable...

inflable? - vaig preguntar... era una persona que gaudia amb les paraules i que es va deixar impressionar per aparences, actituds, posats i tendreses...

amb el temps, amb el pas del temps, me n'he adonat que no és l'adjectiu que millor em qualifica...

tinc molt més la certesa de ser efímer... com alguns brots... tendres per moments i caducs alhora...

potser per això no faig promeses, ni em comprometo... perquè conec la meva naturalesa...

a vegades se'm fa difícil donar-me del tot... a vegades voldria ser normal i no fer-me cabòries ni provocar-les... no hauria de ser tant difícil... respirar, sentir, viure...

però no hi ha més que això... una existència efímera...

al·lucinosi

2008-06-06T18:17:00.001+02:00

algunes vegades he escrit de "records de futur".

se'm fa difícil verbalitzar el concepte... la sensació...

qui més qui menys té algun tipus de memòria de el que ha passat: es pot tenir un record amb més o amb menys detalls, amb més o menys concreció de dates, amb més o meys manipulació subjectiva del record viscut...

algunes vegades tinc (o em ve al cap) la sensació d'un record que encara he de viure; no és un desig en tant que somni volgut, ni una visualització d'un futur desitjat... suposo que d'alguna manera podria tractar-se d'alguna mena d'al·lucinosi... i com diu la definició enllaçada, vull entendre que no és deguda a consum de psicotròpics ni a estímuls directes immediats...

no fa gaire he tingut dos episodis de records futurs; un d'ells, me'l guardaré perquè se'm fa dolorós fins i tot pensar-hi... l'altra el veig molt improbable i em fa dubtar que realment sigui un record de futur...

és una sensació agradable, mescla d'harmonia, de placidesa, de salut, de benaurança,
d'amor i de llibertat... envoltat de fills i d'amics, compartint un espai entre camps i boscos, a prop d'un riu... una casa gran on viuen diverses famílies... i un horitzó ample...

m'agradaria pensar que és possible... que hi ha un futur darrera la verticalitat que m'envolta...

vull creure que les passes que faig, encara que siguin petites, maldestres... sovint desorientades... no són en va...

stop motion

i... si, em fan falta unes ulleres noves...

El barri xino (2)

2008-06-03T02:57:00.000+02:00

La setmana passada vaig deixar anar unes pinzellades de records de la Girona de fa uns anys.

Al barri xino de Girona m'hi vaig sentir molt bé durant una temporada. Era primavera... potser quasi estiu. Al cap de pocs dies de freqüentar-lo, les noies ja em saludaven pel nom. Allà tots es deien "paco", "pepe", "jordi" o "manel". Noms de guerra... nicks de puterio.

A mi no em feia res que em coneguessin pel meu nom: "ei gatot... vas bé?" "calent com un turró!"

-si, molt calent, però aquí no ens deixes un duro, bandarra!

I reien... i fèiem broma. Demanava la meva Voll-Damm i de tant en tant, em posaven un platet amb fuet o butifarra -blanca o negra- de la que elles menjarien en el bocata del sopar.

En un dels locals més "cutres" del barri hi vaig conèixer la L. Era una noia de pagès. Havia arribat a Girona enamorada i es va trobar amb un bombo a la panxa amb 17 anys, sense poder tornar a casa paterna i sense ofici ni benefici. El nòvio... l'havia deixat dormir a un "picadero" que tenia llogat amb altres companys fins que es va assabentar de la prenyamenta. Després... li va dir que els companys es queixaven de tenir-la sempre allà. I que el pis l'havien llogat entre tots.

Quan ella m'ho explicava, m'ho deia encara creient-lo i es va emprenyar quan li vaig dir si no se'n adonava que era una excusa barata...

Quan m'ho explicava... ja tenia tres fills la L. I encara s'estimava el primer nòvio. I encara creia que algun dia, quan arreglés les seves coses, li posaria un pis...

Una nit que vaig anar-hi a fer la darrera cervesa, al local hi havia més putes que clients...

La L. em va demanar si podia venir a dormir a casa. "És que estic trista... i no voldria dormir sola..."

Me la vaig mirar amb tendresa, però ella devia pensar que posava cara de dubte perquè va afegir: "ei... que tinc costo i una mica de perico, eh?"

Jo no volia pas que em pagués la companyia amb uns porros i unes ratlles de coca. Li vaig dir.

"si vols venir, perfecte... però si em convides... que sigui només perquè vols, eh? a mi no m'has de pagar res..."

Es va quedar una mica parada. Per ella era normal donar alguna cosa a canvi d'afecte, de companyia... de fet... ella no "fingia" amb els clients; se'ls escoltava de bon grat, se'ls amorrava al pit mentre li ploraven tristeses matrimonials... i els hi cobrava perquè era natural. Però no em va voler cobrar la cervesa, va agafar la seva bossa i va dir a les companyes: "me voy con mi novio".

**************************

The Taxi Driver
Una pel·lícula del 1976, de Martin Scorsese, amb Robert de Niro i una joveníssima Jodie Foster.

**************************

Al cap d'un parell de dies vaig tornar a l'antro. No feia ni 10 minuts que hi era que va entrar un paio, un conegut meu amb una fitxa policial més llarga que la meva vida laboral actual, que havia vist el meu cotxe a la vorera. En aquell temps... encara aparcàvem al primer racó que trobàvem!

El paio, un ex-legionari amb una gran capacitat empàtica, necessitava transport per fer uns "encarrecs". Va tenir la deferència d'entrar al bar en lloc d'obrir-me el cotxe. I clar, no li vaig poder dir que no. Eren les quatre de la tarda d'un dimarts. I els encàrrecs es van allargar fins les vuit del matí del divendres. El que va anar passant aquells quatre dies ha de quedar per un altre post si mai l'escric... entre altres coses perquè no va passar al barri xino.

El cas és que quan vaig tornar al mateix bar, em van dir sense preguntar-ho que la L. se n'havia anat a Barcelona.

No la vaig tornar a veure. Fins per fires de Sant Narcís a l'octubre de l'any següent.

Jo anava amb una amiga fent un tomb per la devesa de Girona, en mig de les atraccions i la gentada. Vaig veure una noia, prenyada, dreta, amb la mà extesa repenjada a un arbre. Era la L. que demanava caritat.

No vaig saber reaccionar.

Al cap d'una horeta vaig deixar la meva nova amiga, que acabaria essent alguna cosa més, a casa seva. Vaig tornar a aquell arbre. I ja no hi havia ningú.

Vaig voltar una estona més per si havia canviat d'escenari. A una de les carpes vaig trobar l'ex-legionari. Li vaig preguntar si havia vist la L. Però anava massa passat de cavall com per recordar gairebé qui era ell mateix.

I vaig tornar al barri xino. A fer, crec, la darrera cervesa. O les darreres cerveses.

La mestressa del local, encara la mateixa, em va explicar que la L. havia tornat. Que tenia força èxit amb els client estant prenyada. Que els hi donava morbo. Que com que li faltava poc per parir, els metges li havien dit que millor que no forcés la màquina... i com que no tenia seguretat social, que havia decidit demanar pels carrers pels mesos que estaria de baixa...

M'ho explicava amb tota la naturalitat... i a mi se'm van omplir els ulls de llàgrimes...

-"ei, tonto... què et passa?..."

Va sortir de la barra... i em va amorrar als seus pits.

2008-06-02T23:50:00.003+02:00

Vull gaudir d'uns moments de placidesa.

Avui, com tants d'altres, ha estat també un dia estrany. Per sort per mi, ha estat com una estranyesa de pel·lícula, com si ho veiés des de fora.

Ha passat el cap de setmana de feina. I m'he començat a cuidar una mica. La ressaca laboral no ha estat tant dura. Em relaxo...

**********

Ane Brun "Song No. 6 (Featuring Ron Sexsmith)"

voldria escriure tres o quatre frases
sobre el teu somriure...

el post interminable...

2008-05-30T23:07:00.006+02:00

aquest post no cal llegir-lo ni escoltar-lo... pot ser perjudicial per a la salut mental... qui avisa, no és traïdor!

vaig tenir un company de feina argentí...
quan li preguntaven: "hombre, hola... cómo estàs?"
ell sempre responia: "bien... o querés que te cuente?"
(posseu-hi l'accent argentí i queda rodó)

*********************************************
aquí vé el "querés que te cuente..."

no te'n pots estar, eh?
ets un putu ionqui, gatot...

Desolation Row - Bob Dylan

una cançó d'un noi que volia ser com en sisa i no se'n va sortir...
de gran va voler ser com en sabina i també la va cagar...
clar... dient-se bob... bob, bob, bob...

lletra de la cançó en anglès
traducció en castellà d'un blogaire

com que l'amo del blog de la traducció amenaça de tancar... en copio la lletra traduïda:

Están vendiendo postales del ahorcamiento
Están pintando los pasaportes color café
El salón de belleza está repleto de marineros
El circo está en el pueblo
Y aquí viene el comisionado ciego
Lo tienen en trance
Una mano la tiene atada a la soga del equilibrista
Y la otra en sus pantalones
Los del escuadrón antimotines están inquietos
Necesitan un lugar adonde escapar
Mientras la Dama y yo observamos
Desde la calle de la desolación

Cenicienta, que parece tan etérea
“Con una vida basta para conocer a otro”, sonríe
Y vuelve a meter las manos en los bolsillos traseros
Emulando a Bette Davis
Y llega Romeo, que se queja
“Creo que tú eres mía”
Y le dicen, “Estás en el lugar equivocado, compadre,
es mejor que te largues”
Y el único sonido que queda
Después de que la ambulancia se va
Es el de Cenicienta barriendo
En la calle de la desolación

Y ahora la luna está casi escondida
Y las estrellas se empiezan a esfumar
E incluso la pitonisa
Ha entrado ya todas sus cosas
Todos, excepto Caín y Abel
Y el Jorobado de Notre Dame,
Todo el mundo está haciendo el amor
O bien esperando la lluvia
Y el Buen Samaritano se está vistiendo
Se está preparando para el show
Pues se viene el carnaval esta noche
En la calle de la Desolación

Ahora Ofelia, está detrás de la ventana
Temo mucho por ella
En su cumpleaños número veintidós
Ya se ve como una solterona

Para ella la muerte es muy romántica
Lleva un chaleco de hierro
Su religión es su profesión
Su pecado es su falta de vitalidad
Y a pesar de que sus ojos están fijos sobre
El gran arcoriris de Noé
Ella se pasa el tiempo husmeando
En la calle de la desolación

Einstein, disfrazado de Robin Hood,
Con sus recuerdos en un baúl
Pasó por aquí hace una hora
Con su amigo, un monje celoso
Se veía tan inmaculadamente horrendo
Mientras mendigaba un cigarrillo
Y después desapareció oliendo las alcantarillas
Y recitando el alfabeto
Ahora no pensarías en volverte a mirarlo
Pero él fue célebre hace un tiempo atrás
Por tocar la viola eléctrica
En la calle de la desolación

Dr. Mierda mantiene su palabra
Dentro de una copa de cuero
Y todos sus asexuados pacientes
Están tratando de soplarla
Y su enfermera, una fracasada del lugar
Está encargada del tugurio donde se guarda el cianuro
Y vigila además las cartas que dicen
“Ten piedad de su alma”
Todos tocan sus pitos baratos
Los puedes oír soplando
Si sacas suficientemente tu cabeza
De la calle de la Desolación

Al otro lado de la calle han clavado las pancartas
Se están alistando para las fiestas
El Fantasma de la Ópera
La viva imagen de un sacerdote
Están mimando a Casanova
Para que se sienta más seguro
Para después matarlo de autoconfianza
Luego de envenenarlo con palabras

Y el Fantasma le grita a estilizadas ninfas
“Vayánse de aquí si es que no saben
que Casanova está siendo castigado por ir
a la calle de la Desolación”

Ahora es medianoche y todos los agentes
Y la muchedumbre sobrehumana
Llegan y los rodean a todos
Los que saben más que ellos
Y los llevan a la fábrica
Donde la máquina infartante
Es llevada como mochila
Y el kerosene es traído
desde los castillos
por los vendedores de seguro que van
A constatar que nadie esté escapando
Hacia la calle de la Desolación

Alabado sea el Neptuno de Nerón
El Titanic zarpa al amanecer
Y todo el mundo grita
“¿De qué lado estás tú?
Y Ezra Pound y T.S. Eliot
Pelean en la torre de mando
Mientras los cantantes de calipso se mofan de ellos
Y los pescadores sostienen flores
Entre las ventanas del mar
Donde adorables sirenas fluyen
Y nadie debe pensar demasiado
Acerca de la calle de la desolación

Sí, recibí tu carta ayer
(casi al tiempo que se quebró el pomo de la puerta)
Cuando tú preguntabas cómo me iba
¿Era acaso algún tipo de broma?
Toda esa gente que mencionas
Sí, los conozco, son una manga de siúticos
Tuve que cambiar sus rostros
Y darles a todos un nuevo nombre
Ahora mismo me cuesta leer
Y no me mandes más cartas
No a menos que las mandes
Desde la calle de la Desolación

i la cançó al goear:

***********************************************

en un mateix dia... i ahir a la nit vaig dormir una mica... no he estat capaç de parlar amb qui havia de fer-ho... no he sabut escoltar a qui havia d'escoltar... he deixat un missatge en una ampolla mal escrit... i me'n he adonat tard... no hi era quan hi havia de ser, no m'han esperat i me n'he sentit culpable... he entès que havia de callar... i he seguit parlant...i cagant-la de nou... si no fos que la llengua és encara per a mi un important òrgan sexual, ja me la hauria tallat a aquestes hores del vespre...

potser m'hauria de podar una mica... sí..., ja sé que no sóc una planta encara... tot i que no tinc constància de si mai ho seré...

si algú encara ha seguit llegint fins aquí... ja no se li farà estrany trobar aquesta altra música... una història interminable per a un post interminable...

limalh(never ending history)

plantes vives...

fa uns dies pretenia explicar a una amiga un còmic que vaig recuperar... no me'n vaig sortir... els còmics són essencialment visuals i mentals... potser per això m'hi trobava tant bé gaudint-los...

una història de seducció física i emocional entre una planta i una humana...

una metàfora massa real...

potser posats a triar preferiria més semblar-me a ranxerox... sempre se li podia fer un reset...

però això sí... m'hauria d'afeitar... clar... catxis...

algun dia, potser, tornaré a fantasia... potser ja hi he tornat avui sense adonar-me'n.... cabalgant cavalls alats... lliscant de puntes sobre d'aquesta roca...

Ja t'ho diré - Si vens

i si... em perdré per camins de foc... i amb pedres entre ses ungles... com ens hi hem perdut besant-nos al capvespre i inventant sa nit al dia...

mai no sabré si tornaré mai més........ si tornaràs mai més..... m'hauré de perdre per trobar-me...

o perquè poguésses trobar-me...

lliscant entre cicatrius innaccessibles a la porta del desig i la comprensió... les cicatrius no ajuden a caminar, però es poden estimar... encara que no s'entenguin... com les llàgrimes no ensenyen a nadar i, en canvi, inunden ànimes i passions...

(calla, gatot... surt a veure la lluna...)

no m'han de fer callar... em poden fer callar... i si és així... miolaré...

o ronronaré... quan trobi pau i dolçor...

si m'heu de fer callar... que sigui ara...

******************************************

Ja T´ho Diré-Així I Tot

així i tot va bé... poder tornar a buscar es seu encís si em deixa tornar...

o no...

fins que per fi trobes algú que et diu les coses pel seu nom:

Ja t'ho diré - Ei, Joan

EI JOAN !

EI JOAN !
TENS POLS D'ESTELS ALS ULLS,
SA CARA RASGADA PES TEMPS QUE T'HA DELATAT

EI, JOAN!
DARRERA SA TEUA MIRADA
TENS UN COP AMAGAT

EI, JOAN!
NINOT DE PALLA FORADAT, EN MAL ESTAT,
FLOR EMMUSTEÏDA A UN JARDI DE CARCS

EI, JOAN!
QUAN MAI ERES AIXÍ
I TU ET VAS PERDRE PES CAMÍ

EI, JOAN!
D'ANADA A LA VALL ET VAS QUEDAR ABSORT
AMB AQUELL CAVALL EIXERIT

EI, JOAN!
MAI T'HO HAVIA DIT, PERÒ NO ÉS PER AQUÍ
RELLOTGE DE PUES BOGES, BRÚIXOLA SENSE NORD.

I AS FINAL DES CAMÍ HI HA LA MORT
PER MOLT QUE DIGUIS QUE ÉS UNA SORT
EI, JOAN!

catxis... tant donar voltes... i tornar a la pols...

***************************************

i encara...

(vols callar i anar-te'n a dormir????)

i encara penso... encara vull pensar... que encara vull sentir... que encara vull somriure fins que no sigui l'hora...

SANGTRAÏT - Somnis entre boires

torna'm a somriure, nena... sota el meu cor...

va.... ara si... ja callo....

**************************************

0:36 del 31

i em despertes a la banyera... i l'aigua ha quedat freda i no me'n he adonat ni me'n he ahomejat... i sé que no pots somriure i me'n sento culpable... i m'endinso més en la tristesa i em torno a sentir fred.... i no en sé més... no tinc paraules ni carícies ni abraçades... només llàgrimes impúdiques i vergonyants, que faran mal als ulls de qui no tingui un cervell net de prejudicis... quina merda, nena.....

tanta salabror...

perquè el mar ha d'entrar tant endins?

em fan mal els ulls... i tinc el cos enfredorit... avui estic baldat d'una altra manera... noto onades salvatges que em fan rebotar el cervell i a cada picada amb la closca se'n voldrien deslliurar...

i no he sabut veure't somriure... o no he sabut fer-te somriure...

*****************************

un quart i mig de dues de la matinada (inici) ... dos quarts de quatre de la matinada (final - ment)

epíleg

(gatot... fes el favor de callar... no t'ho tornaré a dir...)

buido una copa al vàter. la copa. la que ja no cal.

em rellegeixo i torno a escoltar les músiques... em plantejo si, com deia la rita, el que escrivim ens pot perjudicar... siguem homes o dones, sigui parlant de sexe, d'emocions, de sentiments...

em plantejo fer com la candela o la meta... i tancar i esborrar el blog o deixar-lo innaccessible...

vull tancar-me? vull ser innaccessible?

suposo que tots i totes tenim moments, dies, setmanes, mesos, anys o dècades especialment sensibles;

no esborraré el blog... perquè seria com voler esborrar una part de mi mateix... algunes vegades em rellegeixo i penso: "això vas dir? això vas pensar?"

no m'avergonyeixo del que he dit o pensat... del que he escrit... em sap greu si en algun moment algú es pot haver sentit dolgut. mai he tingut intenció de fer mal a ningú amb les meves paraules... però és inevitable que fins i tot algunes vegades em faci mal jo mateix...

voldria pensar que qui em vulgui llegir sigui prou condescendent amb mi com per atorgar-me la credibilitat de la sinceritat... voldria ser capaç de no enganyar-me i de no enganyar ningú... i -això ja potser és demanar massa- no avergonyir-me de les meves paraules si les llegeixo altra cop d'aquí uns anys...

avui... necessito fer-me petons i llepades jo mateix...

noto la calidesa de qui m'ha volgut o pogut acompanyar aquesta nit... una nit estranya, després d'un dia estrany... també recordo a qui m'ha fet sentir estimat en algun moment... o en molts moments...

i... una descoberta de fa uns minuts... una contradicció -vital per a mi- entre la placidesa i la necessitat d'expressar-me viu

Phantasmagoria - eternal silence - Sub

i ara si... callo, perquè ja he dit el que necessitava dir...

bona matinada... bon cap de setmana... bon juny... bona vida....

shhhhhhssss!

2008-05-30T16:36:00.001+02:00

Gatot... perquè no calles?

...doncs... potser si...

Muppet Show "Mr. Bassman"

mini-vacances sensitives

2008-05-30T12:00:00.000+02:00

M'he permès fer i disfrutar unes mini-vacances entre setmana... quan tothom treballa i en temporada "baixa".

Abans d'ahir sortia de casa al matí amb el temps just; de fet sortia fora de temps per les previsions que havíem fet; quan sortia de casa era l'hora que sortia el tren que m'interessava agafar...

per sort, per confabulacions del destí, per circumstàncies... vaig poder arribar a la hora prevista al meu destí

només d'arribar vaig trobar una mirada amorosa esperant-me a l'andana; una abraçada desitjada i esperada; sabíem que teníem poc temps i moltes ganes... i la primera hora i mitja va passar volant: temps just per tornar a vestir-nos i sortir pitant a una cita breu i inel·ludible.

i per primera vegada vam fer una cosa que no havíem fet mai: sortir al món, veure el riu a vessar d'aigua...

quin goig que feia! i quina sana enveja!

ara... quan encara "la gent" parla de l'aigua sense parar-se a fer gaire reflexions documentades, quan encara les opinions i exigències de polítics, empresaris i institucions semblen perdudes en la urgència de la immediatesa i en la política d'aparador i de declaracions que tant bé a funcionat aquests darrers 30 anys... ara, dic, m'he sentit a gust i molt proper de la gent de les terres de l'ebre; m'ha sabut greu que se'ls titlli d'egoistes, de insolidaris, de defensar només lo seu...

no és així. la gent de les terres de l'ebre defensen un model; un model que polítics i institucions no han sabut defensar a girona.

Llegeixo avui estupefacte una notícia al Diari de Girona: "La Cambra exigirà el compliment de la Llei del Ter si no es fa la canonada de l'Ebre".

Els senyors empresaris de la Cambra de Comerç que tant es queixen dels polítics... no saben fer res més que actuar com ells? On han sigut aquests senyors els darrers 60 anys? I encara més greu... ja els hi estarà bé que es segueixi incomplint la Llei 60 anys més, si es pot expoliar aigua a altres catalans?

No és això companys... no és això.

I els mitjans de comunicació tampoc es salven: el Diari de Girona, edició en paper, no es talla ni un pèl en catalogar la secció com a "la guerra de l'aigua". Quins interessos defensa el Diari de Girona per catalogar així la notícia? Ja li està bé anar creant mala maror entre catalans quan el que haurien de fer és posar en evidència les mancances pròpies?

Aquesta no és la meva "guerra". Ni la de molts gironins que van anar a manifestar-se contra el transvasament.

No era d'això del que volia parlar... però m'he indignat.

Abans d'ahir i ahir, no en vam parlar gaire de l'aigua, si no va ser per fer-ne broma... broma d'aquelles que diuen que millor riure per no plorar.

Però vam poder fer mini-vacances... ens vam regalar els sentits... a quarts de quatre vam pensar que potser estaria bé menjar alguna cosa; reposar forces per dos cossos que es volien continuar estimant. Pensàvem si fer un entrepà... però ens vam decidir per una coseta més suggerent...

unes navalles... de les que no tallen...

uns musclos al vapor... uns xipirons arrebossats...

encara vam trobar la calidesa d'una casa amb vistes a la pròpia pell i al mar... un espai d'intimitat, llibertat i plaer, de records i noves vivències... i tornar a casa entre els pelets de l'arròs que comencen a brollar a banda i banda de la carretera...

la nit se'ns va fer curta fins a hores petites... i se'ns va fer plena de sensacions, de més plaer, de més llibertat, de quedar amb el cos baldat i de poder dormir i descansar a la llum d'unes espelmes...

ahir, en tornar a casa, estava content i vuit alhora... una part de mi va quedar-se... vaig obrir l'ordinador; em vaig assabentar a ca la zel de la mort de Sebastià Salelles... una de les poques persones que em farien canviar el concepte que tinc dels advocats...

a mitja tarda, sense saber perquè em vaig sentir ple d'una gran tristesa... sense un motiu aparent clar, sense que toqués...

tenia els gatets amb mi, havia passat unes mini-vacances increïblement plaents... encara m'aguanten a la feina, em començo a recuperar una mica econòmicament... però la tristesa no em deixava...

volia escriure i descriure tant de plaer i no en sabia...no podia...

me la vaig endur al llit... em descansat unes hores... i esmorzant, sense ser gaire persona encara... em trobo amb la joia del diari! encara hauré de donar les gràcies a tota aquella colla d'ineptes per fer-me emprenyar!

el barri xino (1)

2008-05-27T15:35:00.001+02:00

quan era més jove hi havia molts barris de girona que no tenien el nom oficial que tenen ara. o si el tenien, jo no els coneixia...

a on diuen ara que hi ha el pou rodó... jo ho coneixia pel barri xino... fins que no m'hi vaig perdre una nit freda, fosca i humida no vaig saber que s'hi podia arribar des del riu; sempre hi havia accedit des de la catedral i el barri vell...

fèiem les primeres copes al carrer nou del teatre (el carrer dels torrats dels "sopa de cabra"); anàvem pel carrer ciutadans fins a la força on fèiem parada i fonda... i pujàvem fins a l'enderrock a fer l'absenta. sempre quedava una estona per passar pel pub groc i acabàvem la nit al cau del llop.

al cau del llop, quan anaven a tancar posaven, cada nit, el "wish you were here" dels pink floyd. no els calia tocar la campana com als pubs anglesos... la música relaxada ens acompanyava en els darrers moments d'estada... ja sabíem que s'acabava la nit...

Pink Floyd - Brain Damage

no hi havia més efectes especials que els que les neurones poguéssin crear amb ajuda o no de psicotròpics... no hi havia més demà que el "si ets bó per sortir de nit, ets bó per aixecar-te...."

quin mal havia de prendre el cervell per buscar aires de llibertat?

quin mal hi havia d'haver en voler viure una vida diferent... ?

buscant una vida diferent vaig anar fent via... i vaig conèixer persones i personatges.

durant una temporada, em vaig cansar de veure les mateixes cares, als mateixos bars... i vaig anar una mica més enllà del cau del llop.

Vaig descobrir un món sòrdid, maquillat amb mala traça, amb olor -pudor?- de perfum barat, alcohol de garrafa i sexe per diners. Eren bars, barres americanes en deien o puti-clubs, on les noies i les dones servien les copes i sortien de la barra per donar-te conversa; per poder-te convèncer que les convidéssis a una "copa" que solia ser una Fanta o un suc de fruita que et cobraven a preu de whisky.

Quan encara no tenia edat per conduir havia estat en "wiskeries" de la Costa Brava amb un meu cosí més gran que jo i la seva colla d'amics. Em semblava recordar un cert "glamour" en aquells puti clubs de la costa que, a Girona, semblava no haver existit mai. O si hi havia glamour... era ranci, ranci...

Aquella primera vegada al barri xino va servir-me per adonar-me que jo era més espectador que actor: m'interessava més aprendre que consumir. I observava i escoltava converses, i veia els gestos i les tàctiques, les actuacions repetides d'aquelles dones amb cada nou client mentre a mi em deixaven ja per impossible fent la cervesa a una cantonada de la barra.

Em fascinava veure els diferents clients que entraven. Alguns com jo, demanaven una consumició i observaven. D'altres, hi anaven directament per feina. Alguns, galantejaven i allargaven l'estona com si d'un festeig es tractés.

I anant-hi i tonant-hi... i fent el recorregut... vaig conèixer les noies pel nom de pila i el de batalla, i vaig saber... em vaig adonar... que no eren objectes, que tenien sentiments, que tenien família i maldecaps i problemes per arribar a fi de mes... i que no tot eren flors i violes... i que també estimaven... històries d'amor fora de la feina, fora del treball d'actuació.

Al cap de poc temps vaig aprendre a observar quan actuaven i quan no. I vaig fer amistat amb algunes. Elles... tant acostumades a ser el confessionari d'homes casats insatisfets... d'homes sols, abandonats o menyspreats... acostumades a fer de mares, esposes complaents, nòvies seductores, reines de la nit i del sexe... elles, també necessitaven alguna vegada parlar i deixar-se anar... i no sempre ho podien fer amb les companyes; o no totes volien sincerar-se només amb alguna altra dona...

Em sembla que va ser el primer cop en què vaig entendre perfectament el que volia dir ser "d'una clase social". Aquelles treballadores del sexe i de la seducció, aquelles actrius del sentiment i l'acolliment emocional no sols no estaven reconegudes socialment... estaven "mal vistes" i menyspreades per tothom que no fos del seu cercle més íntim. Per haver triat aquella feina. O per no haver tingut opció de triar-ne una altra. O, en alguns casos, per trobar-s'hi sense cap altra opció...

Eren persones que també es van trobar fent via... jo ho havia pogut triar; elles, en molts casos, no.

tot podria (pot) ser més senzill

2008-05-26T22:25:00.001+02:00

necessitaria descansar una mica

i ja trobaré el moment de fer-ho

em conformaria en tenir a prop

el teu somriure...

net, tendre, sincer

George Shearing - Shadow of Your Smile

mentre arriba... em deixo portar cap el record

per l'ombra neta, clara, sincera

d'una música

*************************

mirar uns ulls

respirar un alè

entendre la carícia

rebre i donar l'abraçada

i escoltar... paraules, sons, gestos, gemecs...

encara que la oïda sigui el pitjor dels sentits...

estimar

2008-05-23T22:35:00.001+02:00

m'agrada tornar a estimar.

Jane Eyre - Te voglio bene assai / Lara Fabian

encara que no encaixi... encara...

i tu... què faries?

2008-05-22T22:34:00.000+02:00

Vivim en un món saturat d'informació. Informació sovint o sempre manipulada d'alguna forma des dels mitjans de comunicació. Històries, tragèdies reals per a qui les viu, que només són reals per a nosaltres si els mitjans ens en fan conscients.

O que es tornen reals si ens toquen d'aprop d'alguna manera.

Massa sovint ens deixem "entendrir" per causes nobles que oblidem tant ràpidament com coneixem. Estic pensant en les "maratons de TV3 i altres cadenes de tv.

Perquè?

perquè no som capaços de fer nostres causes que veiem tant clares i defensar-les cada dia de l'any, cada any de les nostres vides?

potser seria demanar massa... per els nostres temps...

ahir no em trobava massa bé físicament: estava cansat, adolorit, amb mal de panxa, mal de cap... els ulls pesants i poca capacitat per pensar, per raonar...

un missatge em va fer saber l'existència d'un video amb unes imatges massa crues, massa reals, massa dures... d'una realitat que encara perdura.

potser ens queda una mica lluny... depèn de com es miri...

m'ho he mirat avui amb l'ànima... i m'he sentit negre, dona, desamparada i sola

nasija

ara per ara... només sé que el que puc fer és posar aquest vídeo aquí... per si algú no l'ha vist encara...

... perquè es pugui plantejar alguna pregunta....

he estat tota la tarda donant-li voltes al cap...

he recordat una cançó de quan era petit:

Bella ciao

Questa mattina mi sono alzato.
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao.
Questa mattina mi sono alzato,
e ho trovato l'invasor.

O partigiano portami via
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao.
O partigiano portami via
qui mi sento di morir.

E se io muoio de partigiano
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao.
E so io muoio de partigiano
tu mi devi seppellir.
...

E seppellire lassú in montagna
Oh bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao.
E seppellire lassú in montagna
sotto l'ombra di un bel fior.

Così le genti che passeranno
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao.
E la genti che passeranno
mi diranno: "oh che bel fior".

E questo è il fiore del partigiano
¡Oh! Bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao.
E' questo il fiore del partigiano
morto per la libertà.

...E questo il fiore del partigiano
morto per la libertà.
Morto per la libertà.

I com la cantaven:

Bella Ciao - cantada per Miguel Ángel Gómez Naharro

he pensat en familiars meus... avis, tius-avis... que van creure en ideals i els van defensar... a vida o mort... i van haver d'exiliar-se... "causes nobles" defensades amb formes i mètodes que suposo que eren els que tenien a l'abast... els mètodes que pensaven que eren els millors...

no crec que la violència sigui la solució per a res... hi ha d'haver altres sortides...

però... com reaccionar davant l'agressió?

és lícita, doncs, la política "preventiva"? seria lícit condemnar i agredir els agressors mascles que no han conegut altre "tradició" que la que tenen per salvar vides -de la vida i de la mort- de dones oprimides, menystingudes, torturades i executades...?

és lícit intervenir en altres cultures imposant els nostres criteris? es pot intervenir d'alguna altra manera? hem de tancar els ulls davant aquesta pena de mort?

i... encara... hem de consentir la pena de mort a alguns estats dels EEUU?

o potser... perquè se suposa que allà hi ha "garanties judicials occidentals" no cal protestar? no cal militar?

hi ha problemes "globals" que em sobrepassen... si m'impliqués... potser m'hauria d'exiliar a un altre planeta... i no sé fer res més, ara mateix, que deixar un video i un post massa llarg i massa confús...

imatges

2008-05-21T02:27:00.001+02:00

no cal donar-hi cap volta...

To Let Myself Go

només sensacions...

Catosfera literària

2008-05-20T14:43:00.001+02:00

No m'agraden les mentides.

A vegades no m'agrada la veritat...

M'agradaria viure en un món perfecte... potser si fos perfecte, seria massa aburrit?

Aquest matí m'he llevat molt d'hora. Ahir... es va tard sentint l'amor, fent l'amor...

He pendonejat una estona a l'ordinador mentre em despertava. He posat la banyera a omplir. Necessitava un bany relaxant...

..........

Quan em pentinava els rínxols han trucat a la porta. M'he posat el barnús... obro i ja no hi havia ningú... trobo un paper a terra: MRW.

Ella se n'ha adonat i ha reculat.

-Hola... em pensava que no hi havia ningú...
-ja ho veus... era a la dutxa...

Em somriu. Una noia molt guapa. Ja l'havia vist abans... em porta un paquet que esperava...

El primer llibre que puc autografiar com a autor. Ni que sigui... en un 1%... cent blogaires hi aporten els seus textos. I un que vaig enviar des de la Cuca al Cau... hi és a la pàgina 50.

Estic content... tot i que a la foto surto seriós.

Ara... vaig amb pressa... després amplio, val?

petons i llepades!!!!!

re-edito i afegeixo:

com que no m'agraden les mentides ni les mitges veritats... el que hi ha és el que hi ha. El Gatot és el d'aquí i també és el de la Cuca. No m'agrada sortir a un escenari ni barrejar-me amb multituds. Em sento millor en grups petits. O en parella. Tot i pensar que la vida és multicolor. Multimoments.

Quasi em penedeixo d'haver posat la fotografia.... sóc així d'impulsiu. Ahir, algú que estimo moltíssim em va demanar que no posés una fotografia seva a un post de la Cuca: no vaig posar la foto i vaig esborrar les paraules. Avui, he posat la meva aquí... sense cua.

Estic d'acord amb l'alepsi que a vegades... si algú va de massa sincer... collons... que no cal anar emprenyant a la gent, oi?

però una cosa és fer ostentació de sinceritat... i l'altra amagar-se en la prudència.

Per a mi, la prudència ha deixat de ser una excusa. Estic content d'estar viu... d'estimar els meus gatets, de sentir-me estimat... estic content -i sóc una mica, una micona, feliç- de poder compartir sensacions, emocions, paraules, carícies...

avui... em sento afortunat!

mes cinquè de l'any del gatot

2008-05-20T02:27:00.000+02:00

El 2008 segons el calendari astrològic xinès és l'any de la rata. Però com que jo sóc així de raro i vaig acabar i començar tant bé aquest any... vaig decidir que aquest era l'any del gat. Vès... de fet, tampoc comença el mateix dia el meu calendari i el dels xinesos, oi?

Avui, però, en plena ressaca laboral... he tornat a pensar en símbols, en números, en imatges... i en com, algunes vegades, una explicació fàcil fa arribar de forma entenedora conceptes o informacions que poden semblar complicades.

Diuen que per això, per fer entenedors conceptes difícils d'explicar, es van inventar els primers contes. Narracions relativament breus.

Buscant informació sobre l'horòscop xinès, he trobat aquest vídeo que explica en un conte el perquè els gats odien tant les rates i des de fa tant i tant de temps:

Los signos del horóscopo oriental

Si non è vero è ben trobato.

L'engany... la mentida...
volguda, intencionada, repensada...

Hi ha mentida "lleugera"... la notes, potser al cap d'un temps.
mentida que no vol ofendre't amb crues veritats...
mentida pietosa, en diuen, que pretén no fer-te mal.
que tindrà amb l'ai al cor al mentider, si t'estima,
per haver de justificar-se algun dia...

Hi ha mentida agressiva, dolosa, interessada, amb ganes de fer mal.
és una mentida egoista... tant li és l'altre...
el que importa és quedar per davant....

Hi ha mentida estúpida... deixada anar com qui deixa caure un pet...
uis... s'ha escapat... i tot empudegat....

Hi ha la mentida per omissió... les preguntes sense resposta, les trucades que mai no arribaran, els correus sense contestar...

Hi ha la nostra mentida absurda... la de no saber veure l'altra veritat.
La d'explicar la vida per la curta mira dels propis ulls.
Per la miopia afectiva i sentimental, per les pròpies vivències i els propis records...
que no ens deixen veure la pluja més enllà de les nostres llàgrimes...

No m'agrada cap mentida.

Creedence Clearwater Revival - Have you ever seen the rain?

Vull pensar en la pluja com un "bé de Déu". Com en una agradable carícia del cos estimat, del cos anhelat... com en l'abraçada perfecte, conjuntada, onejada... com una veritat absoluta, neta, objectiva. Hi ha temps de pluja i temps de sequera... hi ha nits de lluna plena, i d'altres que els núvols encerclen la lluna...

t'estimo pluja, pruna, ..., lluna...

abans...

2008-05-17T03:07:00.002+02:00

abans d'anar-me'n a dormir... i recuperant memòria...

(no, no he deixat encara tot el cap al teclat)

hi havia una vegada... quan no hi havia telèfons mòbils, ni ordinadors, ni adsl... ni tant sols hi havia màquines de jocs electròniques als bars... fa moooolt i mooolt de temps.... hi havia unes coses que se'n deien "pin-balls". de fet.... en dèiem "flippers", perquè als comandaments hi deia aquest nom...

Tenien un aspecte més o menys així... vistes des de dalt, clar...

Teníen una palanca amb una molla a la dreta que la estiraves i al deixar-la anar sortia una bola metàl·lica que començava a donar voltes pels diferents ressorts de la màquina.... a cada costat hi havia dos botons per fer anar aquestes palanquetes blanques que es veuen a la fotos, a la part de baix... es tractava de donar cops a la bola perquè no caiés pel forat del mig de les dues palanques.

N'han fet rèpliques electròniques....

això en podria ser una mostra...

el cas és que nosaltres ho jugàvem amb màquines de ferro, en local públics.... hi havies de posar oïda, vista, tacte... i algun cop de mala llet....

en aquell temps hi havia cinema també... i van fer una pel·lícula... "Tommy".

el rei de les pinballs. un noi sord, ceg.... però amb uns dits amb prou sensibilitat per rebre qualsevol estímul....

The Who - See Me, Feel Me/Listening To You

Tommy - Pinball Wizard

uff.... ara si que....

nanit............

fent neteja...

2008-05-17T01:27:00.000+02:00

he trigat 17 minuts a carregar-me 74,6 megues d'imatges...

deu ser que em faig gran...

i au...

a prendre pel sac el dia dolç...

bona dècada per vosaltres... espero...

Ann Wilson - Goodbye Blue Sky

vida secreta (pública) del gatot i les plantes

2008-05-16T17:10:00.000+02:00

entre pujades i baixades...

no us dona vertígen la nit? jo, la sensació de vertígen la tinc sovint... i de nit més... ja ho diuen que els gats saben enfilar-se als arbres, però alhora de baixar-ne... més d'un bomber n'ha sortit esgarrapat!

però si tinc el blog és, entre altres coses, per deixar-me anar. per deixar anar aquells moments que podrien ser massa caòtics per algú que hagués d'aguantar-me en viu...

suposo que per això van inventar les vàlvules de seguretat de les olles a pressió... mentre hi ha una vàlvula, no esclata la olla! :)

després d'un dia i un inici de nit turbulents... va arribar la planúria del dragon khan. i un matí lleuger, viscut entre la humitat de núvols baixos que volien, sense saber-ne, imitar la boira.

el solet ha escalfat l'ambient i l'ànima... he sortit a veure el color de l'aire i la olor de la vida al pati.

som a mitjans de maig... recordo que el 3 de març era un dia que hauria volgut ser a un altre lloc. vaig fer fotos de la tillandsia recurvata... i pronosticant que el maig hauria florit...

i ... sí, ha florit el clavell d'aire!

O hauria de dir que està començant a florir... quan estigui "vistós"... foto de la flor.

Les pluges han fet arribar més vida de la que hi havia... i es respira una certa calma entre la vitalitat dels canvis.

També comencen a sortir les primeres maduixes de test comestibles...

I mentres... dos gats s'ho miren...

Les maduixes... un vici... els pètals de rosa, un altre; la maria lluïsa, la menta i el julivert... que campen per les seves... i la maria que comença a brotar i espera ser trasplantada al seu solàrium particular....

la nit i el dia... el dia i la vida....la vida i el plaer, el plaer i la nit...

Tracy Chapman - New Beginning

. . .

2008-05-16T00:20:00.000+02:00

exògen / endògen

no cal embarcar-se...

... si no es vol naufragar.

sense instruccions

2008-05-14T04:17:00.001+02:00

des de la distància propera, a toc de pell, em deia alguna cosa així: "potser a tots ens caldria anar alguna vegada a escoles d'educació especial... hi ha centres on fan tractaments específics per a addiccions... diuen que fan tractaments de 9 mesos... els primers dos mesos, totalment desconnectats de tothom. després, de mica en mica, es va tornant a una altra realitat, una altra forma de viure..."

les paraules no van ser exactament aquestes... no és tampoc només aixó el que em va arribar de la conversa... però no sé sintetitzar-ho millor ara mateix.

re-educar.

re-educar-nos...

com? quant? qui? algú es "pot permetre" estar allunyat 9 mesos dels seus fills?

cal "patir" alguna mena d'addicció per ser re-educat? quantes persones "suposadament normals" ni es plantegen si són bons pares i mares? caldria re-educar als addictes als programes tv perquè deixessin de lliurar-se dels fills gràcies a la play-station?

jo, no sé si podria, voldria o sabria estar nou mesos sense veure els meus fills. no sé si seria el més convenient per ells. o per mi...

segurament tots necessitaríem -algunes vegades- tractaments de xoc. per tornar-nos a la realitat. i potser, amb energies renovades...

estaríen disposades les empreses a finançar-ho? potser l'Estat? o... només es poden permetre els rics veure una mirada dolça als ulls dels seus fills?

Sweet Child O' Mine Music Video - Guns N'Roses

la mirada d'ella.... la mirada d'ell...

si quan neixen portéssin instruccions... les sabríem llegir?

minimal boops

2008-05-13T00:24:00.002+02:00

galls, gats, pollets i rius

043-Betty Boop-Morning noon and night-1933

2008-05-12T23:17:00.001+02:00

"...també hi ha qui es posa les mans al cap de pensar en "tota l'aigua que baixa pel riu i que es perd al mar"... com si la desembocadura d'un riu no formés part de la seua naturalesa..."
(ho ha escrit iruna, l'11 de maig del 2008)

només qui té una gran sensibilitat artística... vital... té la capacitat de donar una gran visió, un panorama complet, amb unes poques paraules... amb uns pocs gestos.

Jimi Hendrix - Little Wing - South Saturn Delta

Vaig conèixer en "niñín" -en Joan Cardona, guitarra dels Sopa de Cabra- i jo diria que a part de haver-nos conegut érem amics. En un dels darrers concerts, poc abans de morir massa jove, es va despedir de tothom dient que ens veuríem a Saturn.

Era i vivia com un artista. I es guanyava la vida com podia abans de poder disfrutar uns anys de viure de la música. El recordo fent de "camilleru" a l'hospital Josep Trueta de Girona. Amb els rínxols agafats en una cua, si fa o no fa com els porto jo ara. Vam coincidir un dia que el meu pare estava hospitalitzat i l'havien de dur a una altra planta per fer-li unes proves. El camilleru que l'havia d'acompanyar era en niñín. Vam baixar junts per l'ascensor fent broma i cantant alguna cançó.

El meu pare i en niñín ja fa temps que van arribar al seu mar. I jo espero que quan arribi al delta em sentiré content d'haver volgut viure una mica com un artista. O volent gaudir de l'art dels altres i apreciant-lo.

***************************

Hi ha dies... hi ha moments que el cos em demana alguna cosa salada. Aquest matí, sortint de treballar, he trobat a casa de la meva germana uns bocins de bacallà rebossats que van sobrar del sopar d'ahir que... mmmmmm; m'han desvetllat el cos que només tenia ganes de posar-se al llit.

Ara, en canvi... em ve molt més de gust una cosa dolceta.

Un biberó (llet condensada i una miqueta de cafè) i uns filipinos... mmmm, quin vici! :)

dolç/salat... delta de venus/delta de saturn...

...quant de desig!!!!

boig... i sense premis

2008-05-09T15:55:00.000+02:00

On és la raó va dir ell?

Segurament sempre havia estat obsessionat en pensar que tot podia ser raonable, pensable, mesurable... que tot podia tenir una certa lògica definible...

Va dedicar anys de la seva vida a llegir i pensar els grans savis de la humanitat; a provar d'escriure amb una certa correcció; a ser mesurat en les emocions i en els sentiments; a protegir-se dels alt i baixos...

I va aprendre moltes coses que li podien servir... que li serien útils algun dia si aconseguia recordar-les. Que el farien amable davant els ulls aliens; que farien agradable la seva conversa verbal i corporal...

Va conèixer moltes persones: moltes de bones.... algunes de dolentes; es va lliurar als plaers dels sentits i va saber el que era l'addicció i l'hedonisme... és va estimar i és va menysprear.

Va saber com arribar als forats més profunds, als pous més negres... i va gaudir de les marinades més assoleiades... del vent i la pluja a la cara... del goig de la satisfacció i de la satisfacció d'estimar després d'estimar... i sentir-se viu encara.

I un dia... la va conèixer...

Joan Manuel Serrat- De cartón piedra

la lletra:

"Era la Gloria vestida de tul
con la mirada lejana y azul
que sonreía en un escaparate
con la boquita menuda y granate,
y unos zapatos de falso charol
que chispeaban al roce del sol.

Limpia y bonita. Siempre iba a la moda.
Arregladita como pa' ir de boda.

Y yo, a todas horas la iba a ver
porque yo amaba a esa mujer
de cartón piedra,
que de San Esteban a Navidades,
entre saldos y novedades,
hacía más tierna mi acera.

No era como esas muñecas de abril
que me arañaron de frente y perfil.
Que se comieron mi naranja a gajos.
Que me arrancaron la ilusión de cuajo.
Con la presteza que da el alquiler,
olvida el aire que respiró ayer.

Juega las cartas que le da el momento
MAñANA es sólo un adverbio de tiempo.

No, no. Ella esperaba en su vitrina
verme doblar aquella esquina...
Como una novia,
como un pajarillo, pidiéndome
"libérame, libérame...
y huyamos a escribir la historia"

De una pedrada me cargué el cristal
y corrí, corrí, corrí con ella hasta mi portal.
Todo su cuerpo me tembló en los brazos.
Nos sonreía la luna de marzo.
Bajo la lluvia bailamos un vals,
un, dos, tres, un, dos, tres... todo daba igual.

Y yo le hablaba de nuestro futuro,
y ella lloraba en silencio... OS LO JURO.

Y entre cuatro paredes y un techo
se reventó contra su pecho
pena tras pena.
Tuve entre mis manos el universo
e hicimos del pasado un verso
perdido dentro de un poema.

Y entonces, llegaron ellos.
Me sacaron a empujones de mi casa
y me encerraron entre estas cuatro paredes blancas,
donde vienen a verme mis amigos
de mes en mes...,
de dos en dos...,
y de seis a siete..."

Va actuar emocionalment, deixant-se anar... com un boig que ha perdut la raó... o que ja no li fa res saber on és...

Es va deixar endur de nou als cims més alts.... i de tant alts li semblava quedar-se sense oxígen... i va davallar als abismes més profunds del dolor... de saber-se mesquí i egoista per voler gaudir...

.... quan ja sabia que només es gaudeix de veritat amb el plaer aliè...

(gatot... hauries de fer una pausa, eh...?)

catxis.... potser sí.

***************************

... dels premis....

a tots i totes que heu pensat en mi...

he decidit no seguir penjant premis al blog. i treure els que ja m'havíeu donat. no me'n mereixo cap. penseu el que us sembli millor. i, si us plau... no us ho preneu com un "desaire"...

segurament... aquest blog es tornarà minimalista.... que és com hauria d'haver estat sempre.

petons i llepades sinceres i una mica... trastocades!

Tempesta elèctrica

2008-05-08T22:37:00.000+02:00

Quan era menut ja recordo haver-me fixat en la imatge... recordo el tapís de "tota la vida" a casa...

Me'l mirava.... primer de reüll.... quasi que em feia por mirar-lo amb el castell enrunat al fons i el llamp trencant el cel i l'espai... la parella, em recordava imatges d'una biblia il·lustrada que "corria" immòbil per casa.

Me la mirava i remirava de menut... aquells cosos perfectes dibuixats... que tant poc tenien a veure amb el meu...

Al tapís... la parella corrent refugiant-se en una tela... em semblava evident que corrien risc i que la tela no els protegiria dels llamps... però ella mirava enllà i ell la mirava a ella...

Vaig estar molts anys sense veure o mirar aquesta tela...

avui la mirava de nou...

el cos del noi... mai serà el meu cos... que ja no sóc un noi... i voldria pensar que ella mira enllà... i es gira... i se'l mira... i deixen caure la tela... perquè si s'han de mullar... benvinguda sigui la pluja.

U2 - Electrical Storm

de roses... i de maig

2008-05-06T23:07:00.001+02:00

avui he tornat a veure els gatets després de sis dies...

també els afecta la primavera... i em fan fer-me pacient. per canviar-los el tema... els he demanat que si em volien ajudar a arreglar el jardí...

unes mans inexpertes feien anar les tisores de podar i amb cada "txec-click-clack" m'esquinçaven l'ànima pensant si hi deixarien un dit amb tanta emoció per ajudar...

avui hem sobreviscut sense cap accident greu, per sort... i ells s'han sentit una miqueta més grans.

després... he fet una prova gastronòmica.

-mireu... als grans restaurants on cobren molts euros per plats molt elaborats... algunes vegades fan amanides i altres plats amb pètals de flors... us agradaria saber quin gust tenen?

-i vols dir que això es menja....?

no podia fer res més, evidentment, que predicar amb l'exemple....

-mireu... els pètals que són més a fora són els que fa més temps que hi són; els que són ben bé al centre... encara són massa tendres... però els que hi ha entre mig... mmmmm .....

n'he tret uns quants a tocar de capoll; els hi he ensenyat... agafar-los per la part més externa i mossegar la part tendra.... com les fulles de carxofa (que també és una flor)

hem tastat la rosa rosa....

-mmmm quin gust diríeu que té? a mi em recorda una mica les maduixes...

- si (el gran) s'assembla una mica al gelat de maduixa...
-no, no (el petit), té més gust com de cirera!!!!

i si... tenia més bon paladar el petit...

i despés hem tastat la blanca...

el gourmet oficial ha pronosticat: no s'assembla a cap fruita.

I és cert... jo diria que la rosa blanca de casa meva podia recordar entre la vainilla i la llimona... un entremig... però clar, jo sóc fumador i tinc el gust al cul! :)

que tingueu un bon més de maig.... abans en deien de maria.... potser si que aniria bé que tornés a ser un mes de maria.... catxislà..........................

***************************

i la cançó....

Pablo Milanés/Víctor Manuel-El breve espacio en que no estás

la lletra:

Todavía quedan restos de humedad,
sus olores llenan ya mi soledad,
en la cama su silueta
se dibuja cual promesa
de llenar el breve espacio
en que no está...
Todavía yo no sé si volverá,
nadie sabe, al día siguiente, lo que hará.
rompe todos mis esquemas,
no confiesa ni una pena,
no me pide nada a cambio
de lo que dá.
Suele ser violenta y tierna,
no habla de uniones eternas,
mas se entrega cual si hubiera
sólo un día para amar.
No comparte una reunión,
mas le gusta la canción
que comprometa su pensar.
todavía no pregunté «¿te quedarás?».
temo mucho a la respuesta de un «jamás».
la prefiero compartida
antes que vaciar mi vida,
no es perfecta
mas se acerca a lo que yo
simplemente soñé...

Hi ha gatets, hi ha roses, hi ha vida....hi ha un gat estúpid, insensible, egocèntric, egoista, autodestructiu, paranoic i maldestre... però gat ...

úra

2008-05-06T02:35:00.000+02:00

-va.... has de descansar... et vinc a fer uns caricietes suaus i prou...

-doncs per això no cal que vinguis.....

-també tens raó....

*********************

sóc així d'insensible... em sembla que n'hi ha prou del que puguin sentir els meus dits... quan el cos necessita tota l'escalfor de l'altra cos...

ja deia jo que avui no era gaire persona... insensible, egocèntric, mesquí, estúpid... aïllat

sol

autosol

.................................

al·lucinat, penjat, descentrat, caòtic, destructiu... romput, perdut...

lluny

anàrquic.... anacrònic?

*********************************

lliscant entre bafarades autodestructives ...

ni

2008-05-06T01:28:00.001+02:00

CANT DE L'ENYOR. Lluís Llach, Marina Rosell, Maria del Mar Bonet

Ni que només fos
per veure't la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d'una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos
pel suau lliscar d'un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

ressaca

2008-05-06T00:07:00.000+02:00

Fa anys vaig fer amistat amb un noi que era tot un personatge. I tota una personalitat. I un caràcter ben peculiar.

El seu cognom era el d'un conegut bandoler català, però ell devia ser de la branca científica de la família perquè el seu aspecte físic sempre em va recordar al profesor Bacterio de les aventures de Mortadel·lo i Filemó.

Tenia un bar al barri vell de Girona on podies menjar els millors entrepans calents de la comarca i part de l'estranger. Fets amb pa de veritat i no amb aquest pseudo pa precongelat que s'ha extès gràcies a la economia de mercat.

Quan preparava els entrepans a la planxa, sempre d'esquena a la barra on esperava la gent, es concentrava en la seva feina: control·lava el punt de cocció dels ingredients, vigilava que el pa agafés el punt de cruixent sense cremar-se, movia i removia la ceba perquè cogués uniformement, fonia el formatge sense torrar-lo...

I si algú es comencava a impacientar i li demanava: "escolta, escolta... i el meu llom amb formatge?" Ell només feia un gest: sense girar-se, aixecava el dit gros de la mà dreta i s'assenyalava l'esquena... l'espatlla, on la seva mare li havia brodat a totes les camises de feina el seu lema; "bé i de pressa, no pot ser".

**********************

Escric impulsivament donant per fet que quatre paraules fan una frase, que una imatge val més que mil paraules i que una tonada pot transmetre els meus sentiments.

I me'n adono que no és així. Però si no em preocupo gaire més és potser perquè de fet no tinc pas la pretensió que se m'entengui gaire. I una cosa no treu l'altra. Que no pretengui ser entès no vol dir que no em pugui fixar una mica en què dic i com ho dic.

*********************

avui tinc una sensació estranya. no sóc gaire persona. o no m'hi sento. he treballat tot el pont de nit. cada nit de sis de la tarda a sis del matí. cada matí arribant a casa amb cansament i dolor físic i sense poder dormir. aquest matí, he fet temps perquè havia de pagar un deute tributari fora de termini. i no he sabut trobar el camí del llit fins a quarts de dues del migdia. dormo una estona i em llevo amb el cap embotat, el cos encara més cansat i l'ànima dispersa...

no serveixo per a gaire res... com expressar-ho?

he trobat una cançó de Mercedes Sosa... malgrat la melangia de la música i de la primera part de la lletra... sé que demà farà sol i podré parar la taula... la mesa tendida; però avui tinc ressaca de feina i els horaris trastocats...

Mercedes Sosa - Canción de las Simples Cosas

**************************

avui puc plorar serenament, encara. però no puc fer gaire res més.

pont laboral

2008-05-04T17:19:00.000+02:00

El dia s'allarga... ara entro a treballar que encara fa sol...

divendres al matí clarejava i encara es veia un retallet de lluna...

avui al matí ja era ben clar... però a salt encara tenien els llums del carrer encesos...

i un núvols roses presagiaven un descans tranquil... un llum en primer pla... molts més llums més enllà....

i una cançó:

Caravan of love by The Housemartins

piro, piro... que faig tard altra cop!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

La màgia del temps

2008-05-02T17:10:00.000+02:00

Una cosa tan precisa com el temps... un segon darrera l'altre i les màquines de comptar-lo, els rellotges, indiferents a la nostra voluntat, a les nostres necessitats...

Els rellotges, ara que hi penso, de fet no el compten el temps: només en donen fe inexorablement, metòdicament, impassiblement... aliens a l'entorn.

Una cosa tan precisa com el temps i que volem fer preciosa. Que allarguem o perdem quasi sense adonar-nos-en.

Per setmana santa vaig treballar quatre dies seguits. Aquest pont torno a treballar els quatre dies. Quatre dies... quan tothom en sol treballar cinc, o sis...

però em trobo que no atrapo el temps: quan torno de fer les 12 hores de jornada no em puc adormir immediatament. necessito relaxar-me una estona malgrat el cansament. tanco els ulls i, quan els obro, he perdut 5 o 6 hores... i ja només me'n queden 3, 4 a tot estirar per tornar a feinejar. Tu rai! em diuen... tens tota la setmana per descansar!

Per descansar quan els altres treballen... per anar a contra-temps.

algunes vegades, 7 minuts robats a la feina... una trucada a migdia... i el temps perdut sembla estirar-se, recuperar-se.

Amics perduts en el temps. I d'altres que, malgrat el temps passat o malgrat no tenir temps, et miren amb un somriure als ulls.

amici nel tempo - Riccardo Sinigallia

Diuen que la millor manera "d'aprofitar" el temps és gaudint-lo, fent allò que volem fer. No sempre -o quasi mai- podem fer tot allò que voldríem... però hi ha moments per a tot. Fins i tot hi ha jornades de 12 hores que poden ser 12 hores per estar amb qui vols, amb qui desitges... potser només cal proposar-s'ho... o voler-ho.

Passen els anys, després dels mesos, els dies, les hores, els minuts... fa poc (?) - vull dir fa 5 dies- una meva cosina em va enviar unes fotos de fa moooolt i moooolt de temps... en aquells moments, el gatot acabava de treure's el carnet de conduir. I anava amb un mini 850 visitant el país; vivint el temps... ja ha plogut des de llavors!

Era una fotografia que no tenia en el record, a la memòria... recordo altres situacions d'aquells moments, però no aquest moment en particular.

Amics perduts en el temps o en la memòria... arxivats? sóc tant poc endressat...

Des de fa uns anys (no sé si són sis o set...catxis amb els números que em fan ballar la neurona!), per l'aniversari dels gatets els canto sempre la mateixa tonada. Al principi... feia una traducció miugeneris del "cumpleaños feliiiiiiz..."; després va venir TV3 i el súper3 a salvar-nos amb el "anys i anys, per molts anys... que t'ho passis moooooolt béé´´eéé...". Però un dia, la germana de la mare dels gatets va deixar anar una tonada en l'aniversari d'una seva filla: em va encantar! I sempre més els hi he cantat així. Això els que cantaré al meu gatet petit el proper setembre:

cançó d'aniversari- el gatot

segurament, els gatets no se'n adonen massa encara del pas del temps; i segurament, com deia Serrat, els vaig deixant la meva herència de sensacions, d'il·lusions, amb cada lletra, amb cada cançó...

aiiiiiiiiiiiiiiiiiii que és tard i no tinc temps!!!! piro, piro.... que arribo tard a la feina!!!!!!!

29/04/08_01:47

2008-04-29T01:29:00.005+02:00

ahir/avui/demà

ahir
tota la nit havia fet vent... no gaire fort, només alguna ràfega més emprenyadora que d'altres. la lluna il·luminava a mitges perquè només hi havia mitja lluna.

vaig arribar a casa a dos quarts menys cinc de 7 del matí, després de treballar.

em feia mal el cos i l'ànima. aquest diumenge laboral havia estat una jornada tristota. una altra devallada després de sentir-me tant bé.

de matinada vaig sortir a fumar aprofitant un moment per anar a llençar residus orgànics a la feina. em vaig mirar la mitja lluna i vaig notar tristor i solitud.

una trucada em va fer adonar-me'n que no estava sol. no sempre coincideix el que sabem, el que sentim, el que pensem, el que notem, el que esperem...

de tornada a casa, a recollir les coses dels gatets abans de portar-los a escola, he aixecat les persianes del menjador.

el gat de terrissa s'ho mirava impassible des de fora mentre un catalanet amb barretina de pedra li feia companyia. la planta interior volia sortir a deixar-se acariciar pel vent. i el cactus fa la seva.

he pensat que es girava vent de tempesta.

abans de les set he anat a buscar els gatets que ja s'havien llevat. hem fet temps fins quasi les nou per dur-los a escola: quatre carentonyes per fer passar el mal humor del despertar del gran; dues carentonyes i abraçades per sentir l'afecte del petit...

me'n torno a casa i encara que hauria de posar-me al llit, no puc. miro el correu i faig una passejada pels blogs. miro a fora i miro endins.

els vidres acolorits les han vist de tots colors...

avui
tanco els ulls i descanso una estona. unes horetes que passen com uns minuts. em desperto i plou. ha arribat una tempesta presagiada.

l'aigua, que neteja cabòries i tristeses... l'aigua que és vida a la terra i als rius...

i als humans.

amb re-trobo amb la vida, potser gràcies a l'aigua, potser gràcies a què no estem sols... encara que a vegades ens ho sembla...

demà (que és avui)
tot segueix pendent de ser viscut. malgrat i gràcies a les sensacions, les emocions, els sentiments i les idees... hi ha vida que vol ser viscuda!

com la terra amb la pluja em deixo amarar, estimar, penetrar, vivificar... vull que neixin nous brots... i que la vida faci via.

despertar

2008-04-26T13:00:00.000+02:00

avui m'he despertat amb un somriure als llavis.

somnis dolços que han trigat una estona a venir. els gatets ja s'havien llevat i somreien. preparo els sucs de taronja amb la banda sonora dels dos galls que es volen fer la competència sonora (l'altra és impossible per poderio físic de l'un sobre l'altra).

el sol acarona la rosa que en tres dies ja és ben oberta.

obrim portes i finestres i corre un aire fresc, agradable, de primavera estiuenca.

un món encalmat però vital ens envolta.

recordo dissabtes al matí de fa molts anys, quan no tenia gaire responsabilitats. quan em mirava el dia i me'n alegrava de tenir-ho tot per fer. torno a reviure la sensació, d'alguna manera, sense nostàlgies: encara ho tinc tot per fer. I me'n alegro.

em sembla que em sentiria trist si pensés que ja ho he fet tot, que ja ho he viscut tot.

tots tenim la nostra bossa més o menys gran, plena del que ja hem viscut. i amb prou espai per tot el que encara hem de viure.

i m'agrada...

Supertramp - give a little bit

vida paradoxal

2008-04-24T16:10:00.000+02:00

ahir parlava amb una amiga, de tot i de res... em sentia enfosquit i necessitava un contacte amb el món "real" per no acabar de perdre la connexió. Va ser un impuls... saber que estava connectada i trucar-la a casa. No tinc per costum fer trucades... em sembla que sempre pot ser un mal moment.

Dono voltes dins la bombolla i em miro el cursor fent pampallugues.

Ahir em va anar molt bé la conversa. Millor que dues pastilles. No sóc pastillero. Ja posats... prefereixo les drogues no legals. Entenc i admiro les persones que poden arribar a tenir confiança en els metges. O en alguns metges. Jo no tinc massa bona experiència amb els facultatius. I me'n estic molt de molestar-los si no és totalment imprescindible. Tinc la sensació que són tots "professionals" o volen ser-ho, abans que persones. Diuen que no poden implicar-se amb cada pacient. Que acabarien destrossats al cap del dia.

També mestres i professors semblen tornar-se professionals i aprendre a distanciar-se dels seus alumnes. Sembla que "fent" la jornada + els inevitables cursos de formació (que els donen punts per poder cobrar més o per tenir millor historial si volen millorar les seves condicions laborals) ja han complert. El curs següent, o al cap de dos cursos, ja tindran una altres alumnes... i dels que tenen ara, si no entren dins el model "normal" ja se'n ocuparà algú altre. Potser també acabarien destrossats al cap del dia... si s'impliquessin massa.

No entenc gaire això de "no implicar-se". Si fas una feina "normal" i no t'impliques... et renovaran el contracte?

Si tens fills i no t'impliques... t'estimaran igual?

Si vols parella o parelles, o amics i amigues, i no t'impliques... mantindràs l'amistat?

La meva amiga telefònica em va explicar una anècdota que li va passar fa deu o dotze dies. Em va fer riure... perquè jo hi sortia sense ser-hi. Ella, sense ser cada dia a tocar, em va fer sentir que es recordava de mi, que s'implicava...

Una altra amiga, amb qui tinc molt més contacte, em va regalar un llibre en blanc. No sé quantes pàgines podré -podrem- escriure. Quantes en podrem dibuixar. Viure el moment, els moments, no és tant senzill com dir-ho. Sense implicar-se. Els sentits i els pensaments són traïdors. I quan te'n adones, a vegades sembla massa tard. Viure el moment sense pensar en què passarà demà o demà passat... i demà arriba avui.

M'agrada veure alegres els meus amics i amigues, saber que es senten bé. M'agrada més quan jo en puc ser motiu i part. Voldria poder-ne ser sempre. Però sé que només puc ser-ho a estones i no totes les que voldria. Em fot no poder fer arribar calidesa quan em sembla que caldria. Tot i que a vegades, l'altra -els altres-, no és la nostra calidesa la que necessiten.

Trec el cap per la balconada. Fa solet. Ahir el sol em molestava... avui m'agrada la seva escalfor.

dansa de la primavera - Maria del Mar Bonet

La primavera... desperta dimonis i àngels... que exigent, la primavera...

norma-li-t-a-t...

2008-04-23T00:01:00.001+02:00

val, si... de fet... la majoria de blogaires que conec o intueixo sou força "normals". si alguns i algunes us refieu de mi... una de dos: o també sóc força "normal" o compartim anormalitats! :)

vull pensar que hi ha molta gent normal; i en mig de la gent, de sobte, com qui no ho vol, t'hi trobes persones.

no. no em malinterpreteu. que quasi sempre la cago per no explicar-me prou bé. no em considero ni millor ni pitjor que ningú. penso -només- que hi ha qui viu i no es planteja gaire res més. aquesta gent, per a mi gent, deu ser i viure molt feliç. i penso que també hi ha "persones" que potser pel fet de plantejar-se (qüestionar-se?) les coses... s'emmirallen en les pròpies contradiccions. el ser / el voler/ el poder...

segurament distingir entre gent i persones no te gaire sentit. o no té gaire sentit fer-ho com ho he fet. segurament seria més proper a la realitat filològica, antropològica i sociològica considerar la "gent" com a un col·lectiu de persones i a les persones com a individus o subjectes ("sujetus") amb la seva pròpia identitat i idiosincràcia... total: res, una altra anada d'olla!

perquè vaig fer el post d'ahir?

perquè a vegades em sento fluixet... així... com si tingués la regla... i em miro i no m'agrado, sense motiu aparent... però me'n adono que a part de com em senti, no sóc cap superheroi ni tan sols un heroi, ni ni una mica mig heroi, ni encara res espectacular ni digne de ser mirall per a ningú.

i sé que com la majoria d'humans -que si, que val, que sóc força humà...- m'equivoco massa sovint per excés o per defecte.

i vull aprofitar un dia especial. jo, que no sóc de celebrar dies especials; ni d'apuntar-me a modes ni activitats multitudinàries... per una vegada no seré "raret"... i faré una cosa que fa "tothom" i la faré de tot cor: regalar una rosa el dia de Sant Jordi.

Voldria haver-la regalat a tots els que tinc enllaçats i a alguns més. Però la regalaré a les noies. Perquè malgrat que estic a favor de la paritat d'oportunitats i de tracte, reconec la diferència. O vull pensar que encara hi ha algunes coses, algunes neurones o alguns neurotransmisors que estan genèticament predeterminats pel segon cromosoma X.

Us regalo una rosa que tinc al jardí de casa. La primera que s'ha obert abans de Sant Jordi. Per demanar-vos que sapigueu perdonar les meves ximpleries -perquè en el fons mai he volgut fer mal a ningú- i els meus canvis d'humor, sovint desconcertants; per demanar-vos que sapigueu entendre que us estimo, encara que no en sé gaire d'estimar; i per demanar-vos un somriure, una carícia, un petó, una llepada, una mossegada....

és un regalet per a totes les "meves" blogaires i xateres:
l'agnes (sense blog encara)
l'agnesi (sense blog encara)
l'alatrencada (alatrencada)
l'alepsi (a cops amb la vida)
l'anna (coses i altres coses)
l'andrea (todo esto soy yo)
l'arare (des del meu mar)
l'elur (nòmades del vent)
l'euria (vist i no vist)
la boira (lo raconet de la boira)
la bruixoleta (la bruixoleta)
la cafeambllet (cafeambllet)
la caliope (caliope històries picants)
la carme fortià (entre somnis i realitats)
la carme rosanas (col·lecció de moments)
la carolina (waipueduca)
la coseta (sense blog encara)
la cruella (melicotons al sementer)
la duschgel (gel de ducha)
la edenn (catxis... sense blog)
la fraggle (blog del brioxet i la fraggle)
la gemminola (strawberry fields)
la instints (gatet amb turbo)
la iruna (batecs del temps)
la iruna (camins d'iruna)
la jo Mateixa (Diari de Jo Mateixa)
la joana (llum de dona)
la kpi (kpitana64)
la lingüista elitista (do de llengua)
la mandarinada (mandarinada contraproduent)
la metamorfosi (...)
la mima (mima'm)
la minah (blog de minah)
la mireia (mireia)
la monalitza (el somriure de monalitza)
la nirisla (sense blog encara)
la nur (m'exalta el nou i m'enamora el vell)
la octubrina (octubrina)
la rita (la meva illa roja)
la robelfu (armonia)
la rosa (la veïna del pis de sota)
la sigorgik (letters, words and poetry)
la terra (gossades)
la tirai (suc de llimona 2.0)
la trasto (catxis... encara sense blog)
la unames (una més en aquest món de mones)
la violette (violette moulin)
la zel (ara mateix)

normalitat

2008-04-21T23:59:00.000+02:00

què és normal?

normal és habitual? el que no ens trenca els esquemes? allò a lo que estem acostumats?

tinc una mà normal?

bé... és la meva, la veig cada dia...

sóc una "persona" normal?

"bic naranja, bic cristal...."

em sembla que efectivament... dormir de dia no hi ajuda gaire....

Roger Mas - D'un cop sec al cony + Volant

per cert... per un dia que poso la tv sense gatets... he vist tot fent una queixelada un "pugrama" a tv3 -la vostra- del tomàs molina parlant de l'aigua.... quin "share" deu haver tingut?

(tava bé.... divulgatiu....)

Tots sants o sans...

2008-04-18T13:35:00.001+02:00

M'hauria agradat dormir una estona després de treballar. Però sabia que si ho feia se m'escaparia el tren... i no el volia perdre.

Feia 4 mesos que no viatjava. I tenia ganes de tornar-hi. D'agafar un tren cap a casa...

Lostprophets - Last Train Home

Marxar de casa per sentir-se com a casa. O millor que a casa.

A casa, amb tots els petits vicis. Fora de casa amb tots els petits plaers; amb vistes a la teva pell...

El primer trajecte, fins a Barcelona. Sense temps d'acomiadar la ciutat, morfeu em va guiar a un espai dolç de cotó fluix. Surto de Matrix. I veig la realitat... "és quan dormo que hi veig clar...".
La pèl roja em somriu des de l'altra banda del mirall i m'ofereix una tassa de te. Al plat... una rosa en el lloc de la cullereta. El mirall desapareix i queda només el marc, de fusta treballada, que movent-se ingràvidament m'envolta i desapareix sota els meus peus. Me'n adono llavors que floto a l'espai. Un noi jove, negre i lluent tira uns daus que en donar voltes es multipliquen. Algú crida des de darrera: "escolti! escolti!!!"

-"Escolti... que hem arribat a Sants!"

El vagó ja s'estava omplint amb els viatgers que anaven a Girona. Sort de trobar-me una ànima pietosa que em va estalviar múltiples anades i tornades!!!

Eren quasi les cinc de la tarda. Comprar tabac i prendre alguna cosa.

Una San Miguel i uns seitons en vinagre que em van entrar pels ulls. mmmmmmmmmm... i la veritat és que eren molt millors de gust del que semblaven. Vaig intentar fer una cosa que no havia fet mai: un post a mà. "BiC naranja escribe fino... BiC cristal escribe normal... bic, bic, bic, bic, bic...". Podré escriure normal amb un BiC cristal?

Em sembla que la normalitat no està feta per a mi...

Segon trajecte: mitja distància.

He estrenat una camisa. Un regal. La mare volia veure'm guapu... i va deixar l'encàrrec de comprar-me-la. Gairebé tres hores de trajecte per pensar en els gatets, en la mare, en la família... em costaria deixar-ho tot enrere. Em costaria deixar els petits vicis.

El traqueteix del tren acompassa els pensaments. El tacte de la fusta és càlid i els tons taronjats de l'ambient em conviden a gaudir de la música que sona suau... el fum del cigarret al cendrer s'enfila rítmicament i veig la teva mà apropant-se al meu braç... la mà amb pell bruna, les ungles d'un vermell intens... quasi podria sentir el teu alè en apropar-te a la orella: "bitllet, si us plau?"

-"Bitllet, si us plau?"

No. El revisor no portava les ungles pintades... però sembla que em va haver de tocar el braç per despertar-me.

Tercer trajecte: dos dies i tres nits. Alegria als ulls, tendresa a la boca, carícia a la pell.

Em deixo anar tal qual em penso, tal com em sento. Em sento còmode. Em sento estimat i estimant. No hi ha pressa. I el cervell sembla funcionar en harmonia amb el cos. Em regalo els sentits i des-recordo els petits vicis... o alguns d'ells. No vull viure passats ni futurs i em centro en sentir... sentir el moment. Els moments. Observant com els viatgers, com els infants, àvids d'empapar-se amb el present.

Em lliuro a vagar. A dropejar... a estudiar els gestos amb la mirada, amb el tacte, amb els sentits que em queden... a contemplar. Em lliuro en llibertat pròpia i aliena. Em deixo anar com un peix a l'aigua. No sé si els peixos saben fer el "mort" a l'aigua. Parant el sol, sentint-se vius...

Navegant en onades de plaer i placidesa... viatjant per la vida i pel dia a dia... Volen-te totta i volen-te lliure.

Quart trajecte: de tornada.
Sensació de buit. Represa de passats. Retorn a petits vicis. Amb el passat encara present.

Amb tots els petits vicis - Raimon

Amb tots els petits vicis
adult et consideren
i com qui deixa ploure
vas traspassant els límits
de més de tres edats.

Com és l'absurd qui mata
i mai a qui voldries,
com que no veus el canvi,
com passen tantes coses
sense que t'ho consulten.

Et creus, oh miserable,
que el temps ja no existeix.

Podries ser ja pare,
si molt t'obliguen penses,
et mires a l'espill
i sempre et veus més lleig.

Que no ha passat la vida
d'adolescent et sembla;
amb tots els petits vicis
la sents molt més present.

Et creus, oh miserable,
que el temps ja no existeix.

A mort ací és la vida
d'una manera lenta,
i lluites junt amb altres
i et negues a mil coses
i sempre et sembla poc.

Com és l'absurd qui mata
i mai a qui voldries,
com que no veus el canvi,
com passen tantes coses
sense que t'ho consulten.

Et creus, oh miserable,
que el temps ja no existeix.

Sentir-se estimat

2008-04-12T01:10:00.000+02:00

El meu gatet gran, de ben petit gaudia jugant sol. La seva mestra de P-3 un dia em parlava del món interior del gatet; gros, potent, intens...

Jo em recordo també d'una infantesa amb el meu propi món. Després, en l'adolescència, en la joventut... mai em va fer nosa la soledat. No em deixava estimar gaire. Com el gatet petit, molt autosuficient... fins que es sent feble.

El gran, tot i el seu món on es tanca sovint, gaudeix molt de carícies i petons i abraçades. El petit, només en vol quan li venen bé o li desperto un ressort que el predisposi... mentre no passa això, fins i tot s'eixuga els petons més secs.

La nit i el dia o el dia i la nit.

Ahir vam passar per la biblioteca a buscar DVD's. En van agafar quatre de "El cuerpo humano" de la sèrie "érase una vez el hombre". Són ells que trien. La setmana passada van agafar Ice Age 2. "el cuerpo humano" la miren i remiren i repeteixen i no se'n cansen. Avui hem parlat de la mort. I de l'orígen de la vida.

-què passa amb les cèl·lules del cor quans ens morim? el múscul, la sang...
-depèn d'on ens posin... però passa com amb les mòmies... ens anem assecant. Sabeu? el dia que vau néixer, tots dos, a cada un, us vaig explicar que hi havia arbres... que tenen arrels, i que creixen forts i alts i tenen branques i fulles i la saba corre per les seves venes com la sang corre pel nostre cos...
-ahhhh clar... per això se'm donen tant bé les ciències naturals!

Hi ha dies que les ciències "naturals" se'ns donen bé a tots. Pots trobar-te que el sol surti a mitjanit, de matinada... o a quarts de tres de la tarda.

Hi ha sensacions que no coneixia. O només les havia intuit. De sobte et trobes amb una sensació nova i no saps massa bé com reaccionar. Provo de racionalitzar emocions. Però no en faig prou de fer-ho jo. Si només les visc "interiorment", si me les quedo a la bombolla... com ho ha d'endevinar l'altra.

M'he arriscat. Hi havia risc? Jo notava que obrir-me massa podia donar sensació de feblesa. Era córrer el risc ... de descobrir la reacció aliena. Tenim por de les nostres pròpies sensacions? O potser ens espanta com pugui reaccionar l'altre? Inseguretat... ens comparem volent o sense voler... quant mai som comparables. Som únics, personals i intransferibles.

Podem fer que "l'altra" es senti estimat? Segurament... només si aprenem a respectar la seva llibertat... i la nostra. I és que nosaltres, també ens hem d'estimar i sentir-nos lliures. No dependre, només, d'altres reaccions. Potser... exercint la pròpia llibertat s'obre la bombolla per poder rebre l'amor de fora.

Simply Red - Sunrise

Sunrise --> amanecer --> sortida del sol... sunrise sona a somriure... no? a... sonrisa?
Avui... en diferents moments he sentit aquesta musiqueta lliscant la pell. El vídeo, el trobo... superficial? bé... no sempre hem d'estar trascendentals, oi?

bon cap de setmana!

Senzill

2008-04-10T22:10:00.000+02:00

Si fos tan senzill curar ferides... i tant poc dolorós...

Emilie Simon - Desert (french)

Si sabéssim distingir on és la ferida, què la ha causat... potser en podrien brollar flors.

lliscant pel tobogan

2008-04-10T05:35:00.001+02:00

No te'n adones i alguna cosa t'empeny. Quan vols aturar-ho ja és massa tard: caiguda lliure!!!!

Algunes vegades m'agradaria no tenir la llibertat. La llibertat de pensar, de sentir. Si no fos un gat... si fos una formiga, un escarbat, una sargantana, un dragó... poder tenir un fe predeterminista clara, sense llibertat de triar. Poder-me estimular a l'activitat només per feromones.

Janis Joplin - Summertime (Live Gröna Lund 1969)

Segurament alguna vegada algú ha començat a tocar Summertime amb una tenora. Sino s'ha fet... ja trigueu... perquè li escau.

La tenora amb la veu trencada, com la Janis Joplin... trencada? potser massa sencera pels temps que corrien. I que encara corren.

Sentir, pensar...

Em perdo en les contradiccions. Voldria ser formiga.

Però em miro al mirall... escolto el que em diuen... noto les gratades a les orelles i a la panxa... miro la lluna i em poso a jugar amb qualsevol ximpleria: clar, sóc un gat.

Un gat fora de temps. Hauria d'haver nascut al Tibet quan encara era un país lliure de la ocupació xinesa. On els gats eren cuidats per tothom perquè tothom hi tenia llargues converses. I la conversa, i la tendresa de les paraules telepàtiques pagaven el preu de l'àpat i les carícies.

Però vaig cometre l'error de triar un temps equivocat per a la placidesa.

Hi havia massa famílies a triar. Un món massa ample. I vaig triar caure en un lloc i en un moment que potser no era l'adequat.

El besàvi, patriarca felí, manava. Es deia Amadeu.

Però no sé a quin Deu amava.

No hi ha constància gràfica de la vesàvia biològica de la que provindria si fos humà. La que surt a la fotografia va ser, probablement, l'amor desitjat i triat. Aportava un fill, el militar, que havia de morir jove per la professió o ocupació triada o imposada.

La grassoneta que és al mig de la foto és la meva àvia paterna. La de la dreta, la meva tia Pilar. L'esquirola. La tendra, la pacient. Potser algun dia parlaré de tots els que surten a la foto.

De com em puc arribar a assemblar amb el meu besàvi si mai em torno formal. Tot i que em sembla difícil si a aquestes alçades ja no ho he fet, eh?

Se m'en va l'olla... feia el post per transcriure el pressupost de la casa on visc ara, perquè m'ho demanava la iruna.

A veure si m'en surto sense corregir res:

Sta Eugenia de Ter 8 de Febrer de 1932
Sr Francesc Vila Sevres

Mol Sr. meu: Li envio el presuost segons instruccións dades per Vd. en la seva carta del 1º de Febrer.

La casa serà un metro alta del nivell del terreno em escalons de granito artificial color pedra.
Fachada principal estocada imitació pedra.
Enrrojolats, dormitoris, menjador, cuina pasillo i rabost am Mosaic.
La terrase serà en el nibell de la casa que també será enrrojolat o emporlanat per poguer anar al pou i safreix.
Escalons per baixa al hort.
Escale per pujá al terrat.
Terrase cuberte uralita per anar al pou i safreix.
Tres caras del terreno hort será tancat em pals de fuste i filferros d'espino.
Parets de fachada custats casa em pilans i embans de canto em una porte de sortida en el carré custat Girona, l'altura de la paret sera de 2 metros, els fonaments d'aquesta paret seran hasta que es trobi el ferm igual que el de la casa; perque segons Vd. diu a la carte te intenció de feri una casa a cada custat i per feri la paret de tanca sa de fer fonament, em contat ferlo ben fet perqué en cas de volgueri fer una casa no si tingui que tocar res i estalviara mol gasto un altre dia.
Un safreix per rentá la roba.
Un pou d'aigua natural.
Una comuna em diposit.
Un pou tancat per aigua bruta que desaiguara a la cloaca del carre.
Una cuina moderna.

Fusteria portes, finestres, balcons, persianes mobibles, cristalls clars i de color com tambe la fusteria será pintada al oli per conservació.
Canals de plancha desaigua.
El rebost será fet tal com indica voste en el seu croquis.

Valor total Ptas. 17254'60
Conforme el propietari

Com deia al post anterior... com canvien les coses! i la forma de fer.

M'agradaria ser formiga? Segurament, si ho fos, seria una formiga inconformista... l'ovella negra.

Quan sigui gran... voldria tenir 6 fills. Perquè sis? no ho sé. Sempre he pensat que havien de ser 6. Em iro la foto del besàvi. Ell en va tenir 5 de coneguts. Però... darrera una cortina, de perfil, se'n veu un que, sembla pel que em van dir, mai el deixaven sortir a les fotos.

Batalletes familiars?

Porto massa dies voltat de vida i de mort... lliscant massa dècades... pel tobogan; tot i que m'hi hauria d'haver acostumat... encara em sorprèn cada vegada aquella sensació de buit a la panxa.... pujant fins el coll. Voldria ser perfecte, o acostar-me a ser suportable... tant sols. I en canvi, em deixo portar per mesquineses egoistes als pous del dolor.

de jovenet, molt jovenet... vaig demanar a un primeríssim amor que si mai em tancaven a un psiquiàtric em vingués a segrestar.... que no resistiria ser-hi...

voldria ser formiga?

M'agrada ser gat. malgrat el vertigen...

P.S.
Luzbel guerrero m'ha fet l'honor d'entrar a aquesta casa humil. Em diu que li agraden les capses metàl·liques.

Al darrer post vaig esmentar una segona capsa. No sé els anys que té. És una capsa de "bombons Fins", de la marca La Suiza Reñé S/A. PLIÑÑÑÑÑÑ!

un regalet visual per tu, company del desert, dels vents viatgers i dels ulls com fars a l'arena.

Va de plantes

2008-04-09T00:30:00.001+02:00

"A les nits, des del passeig dels til·lers i les moreres, mirava sovint l’habitació d’ells. Sempre m’ha agradat passejar pel jardí a la nit, per sentir-lo respirar."

Només dues frases de Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda. Per recordar el centenari del seu naixement.

Amb les poques, però bones, pluges que han caigut els darrers dies, el jardí de casa s'ha fet una mica salvatge. Ha crescut l'herba i si la deixo al seu aire enlloc d'un jardí hi haurà una selva.

Em vaig dir que no podia ser. I, a més, vull fer-me el meu tros d'hortet amb herbes per curar, per cuinar, per fumar... He fet el primer pas: netejar una mica.

Ara, entre setmana tinc hores i minuts i segons. I mentre s'aclareix el futur em trobo bé fent coses a casa.

Els dies es comencen a allargar. I és una sort disposar d'espai verd on sortir a respirar, a ensumar la terra, a reposar els vespres...

Demanaré els gatets que m'ajudin a pintar testos. Alguns són vells i segurament una mica de color els anirà bé. Em sembla que als gatets també els anirà bé saber que les feines cal fer-les poc a poc. Que, com deia un amic meu:"bé i de pressa no pot ser".

Els gatets, quan eren petits -més petits encara, vull dir- gaudien molt recollint flors i fent rams per sa mare, per l'àvia, per mi... fer rams és bonic; més efímer i menys costós que cuidar una planta: regar-la, adobar-la... fer-li neta la casa...

Fent endreça a casa vaig trobar una capsa metàl·lica. Crec recordar que la meva tia-àvia em va explicar que li havia regalat una amiga espanyola exiliada a Poitiers.

Dins la capsa, entre altres coses plenes d'història relativament recent, hi vaig trobar "paper-moneda": bitllets de 500 pessetes del Juliol de 1927; bitllets de mil pessetes de Juliol de 1925; bitllets de cent i de cinquanta de la mateixa època... 3.650 pessetes d'aquell temps. I onze mil francs francesos en bitllets de mil francs datats entre 1936 i 1939.

Perquè els van guardar? Probablement, les pessetes espanyoles no van tenir temps de canviar-les abans de la guerra civil i van pensar que si més no, serien un record pels nets o besnets... Els francs francesos, ja no sé si va passar igual. Potser en la segona guerra mundial també van perdre valor.

Mirava de fer-me una idea de què van arribar a "deixar de tenir" en perdre aquells bitllets el seu valor facial.

Què es podia fer amb 3.650 pessetes l'any 1935... per exemple? Algú ho sap?

Buscant per casa vaig trobar encara una altra capsa, també metàl·lica. Dins, entre altres papers, el pressupost de construcció de la casa on visc ara.

Un pressupost escrit a mà i amb ploma o plumilla, segurament per algún comptable o escrivent. Signat a Sta. Eugènia de Ter el 8 de Febrer de 1932.

Em crida l'atenció que està redactat totalment en català, que no hi ha descripció numèrica dels metres de construcció de la casa ni dels diferents habitacles.... i en canvi si que es descriuen coses com que s'hi farà: "un safreix per rentar la roba" o "un pou d'aigua natural". També parla "d'una cuina moderna". Sembla que qui va fer l'encàrrec del pressupost va enviar o portar en mà un croquis de com volia la casa -croquis, no plànols d'arquitecte- i potser per això no s'hi detallen els metres quadrats. Però em sobta que no s'hi especifiquin quantitats de material, per exemple.

El que sí que s'hi indica és el preu final de la construcció: 17.254'60.

Si fer una casa "amb els millors materials, tanques, desaigües, pou...i fonaments en solars adjacents" costava això... perdre 3.650 pessetes devia ser un daltabaix important per a l'època.

Ara... després de 70 anys ho trobo. Els diners, tant importants, valen ben poca cosa. I la casa, encara aguanta.

Quants pisos i cases que es fan ara seguiran habitables d'aquí 70 anys?

************************************

Auto spam: l'altra blog, La Cuca al Cau, ha arribat a les 100.000 visites. Ja hi he fet dos post per celebrar-ho. En tinc alguns més de preparats pels propers dies.

Si encara no m'heu visitat allà... us perdeu una part del Gatot. Jo, sóc el d'aquí, però també sóc el d'allà. Si us agrada aquest blog, segurament alguna cosa hi trobareu a l'altra que no estigui tant malament. I si us agrada l'altra... podeu fer clic per votar-lo al TOPCATALÀ

La Bíblia dels números

2008-04-05T02:45:00.000+02:00

Havia pensat a fer un post sobre la "excel·lència empresarial" i com la visc jo. On treballo ara, de nou, han passat 5 caps de setmana abans no m'han donat uns guants i una màscara per evitar les cremades. I no ha estat a iniciativa de l'empresa. Clar, que els que estem per ETT... som zeros a l'esquerra. Un altre dia us en faré, potser, el detall.

També he pensat a arrel del post anterior, parlar dels pecats de la carn. I de com els visc jo. Que per a mi no són pecats. Més aviat virtuositats. I més després d'una experiència immediata que acabo d'experimentar i gaudir. I potser un altre dia també tocarà... o aquí o a la Cuca al Cau.

Però abans me'n he recordat d'un llibre. Un llibre del qual em vaig enamorar -entre molts altres- en una època en què vaig fer de llibreter. Tenir una llibreria, per a mi, era un somni. Un somni que vaig poder fer real. Durant un temps només. Uns anys. Van ser breus... però en vaig gaudir molt.

Jo no tinc la capacitat de síntesi ni de crítica -ni de lectura- del veí. Ni la sensualitat i capacitat descriptiva de la Joana. Ni els coneixements ni la capacitat activista-cultural de Jesús M. Tibau. Ni el criteri i la sensibilitat de l'Arare.

Només sé parlar de moments i episodis tal com els he viscut o com els recordo. I recordo que em vaig enamorar d'aquest llibre: "Historia Universal de las Cifras", de Georges Ifrah. Editat per Espasa Calpe. 1996 pàgines escrites, 2000 comptant les que són en blanc -un totxaco- i que es venia per 40,50 euros abans d'esgotar-se la primera edició.

A mi, de petit, m'encantaven les matemàtiques. I treia molt bones notes. Quan van passar els anys i vaig arribar a estudiar les integrals i les derivades vaig al·lucinar sense psicotròpics. Va ser una temporada en què vaig gaudir molt de la meva activitat cerebral. I durant la que també vaig patir força; suposo que per sobrecarrega d'activitat a una banda del cervell, abandonant una mica els estímuls a l'altra. Me n'he recordat d'aquest episodi fent un comentari a ca la Bruixoleta. Pensant en els anys en què era escolà a una església catòlica, en el que m'agradava i el que em sorprenia. Amb com vaig descobrir l'art, les figures geomètriques i les inquietuds espirituals. I l'atracció pel sexe. Tot barrejat entre baldoses geomètriques, estàtues de sants i santes, càntics en llatí, faldilles de col·legi de monges i mitjons curts.

El cas és... que ja divago, que el llibre de referència el vaig descobrir molts anys més tard. I quan ho vaig fer vaig pensar que com era que no m'havien donat ni un 10% d'aquesta informació a escola. I no sé si la donen ara.

El llibre és enciclopèdic. Em diu la iruna que n'ha tingut un a les mans que és molt més curtet d'extensió... una mena de resum. No n'he sabut trobar la referència a las llibreries virtuals que solo consultar. I de què va? Doncs explica com van néixer les xifres. Com van començar a comptar les diferents civilitzacions. Com ho fan encara algunes societats que no utilitzen el llenguatge escrit per perpetuar i transmetre els coneixements... i fa un repàs cronològic fins a l'actualitat. I fins a la robòtica. Tot, explicat no només en termes descriptius. S'hi donen les interpretacions sociològiques i filosòfiques del què i el perquè.

Evidentment, no és un llibre per llegir com una novel·la. Suposo que només alguns malalts podríem fer-ho així. És una mena d'enciclopèdia del saber numèric on consultar aquelles coses que ens poden inquietar sobre l'origen dels números; el com i el quan i el perquè. Però només a nivell de donar informació primària i especialitzada. Si després es vol desenvolupar el coneixement d'un tema concret, cal buscar els autors referenciats. O sigui... com la Bíblia.

Bon cap de setmana pels que teniu descans laboral!!!

Llibrets de llom empanats, farcits i trempats

2008-04-04T17:20:00.000+02:00

Hi ha receptes de cuina que de tant senzilles no les trobes mai. I que a més, si les trobes no te'n expliquen el secretillo.

Em ve de gust explicar com faig jo els llibrets empanats (la carn rebossada en diem a casa) i el mètode que faig servir. El mètode és el mateix si faig llibrets, llom en una llesca o bistec.

Perquè es comprengui visualment perquè aquests llibrets són "trempats" he agafat dos llibrets de més o menys la mateixa mida i així poder-ne observar el "creixement".

Primer de tot salo la carn, preparo l'ou deixatat amb una forquilla com per a fer truita i el pa torrat. Al pa hi barrejo una mica d'all i julivert picats. S'hi poden posar altres herbes o espècies al gust o no afegir-hi res. O variar.

Passo el llibret pel pa i el treballo fent pressió amb les gemes dels dits de forma uniforme i continuada per tota la superfície de la carn. Primer una cara, després l'altra. Com si fes un massatge suau, lent, penetrant.

En aquest moment la carn ja ha anat agafant més volum i és l'hora de passar-la per l'ou. A banda i banda.

I la torno a passar pel pa, continuant amb el "massatge" de forma que torna a gafar més pa i més volum. El resultat?

Em sembla que salta a la vista que pràcticament es duplica el volum del llibret. Una forma fàcil i econòmica d'allargar el plat.

Pel farcit, habitualment hi poso només formatge. Avui tenia uns tallets de pernil que he volgut aprofitar abans no s'assequessin.

Espero a posar el farcit a aquest moment perquè la carn ja s'ha "donat" i es pot posar molt més fàcilment a l'interior.

I ja només queda fregir, si és possible amb oli d'oliva i amb el foc una mica fort perquè sigui una cocció ràpida i la carn quedi tendre i melosa. I el resultat... aquest:

Segur que aquesta recepta no aportarà gaire res a qui ja ho té per mà. Però per als i les novells... potser els doni alguna idea que no coneixien.

Bon profit!

Pensaments d'aigua

2008-04-02T23:05:00.000+02:00

Fa massa dies que estic fluixet. Potser hi té a veure la primavera. Espero però que no m'afecti tant com a la meta (torna aviat, bonica... si vols o t'ho demana el cos). Potser hi té a veure la feina i els seus horaris descompensadors.

Fa sis caps de setmana que torno a treballar. Un mes i mig, com aquell qui diu.

Hauria d'estar content de tenir una de les feines que buscava i que quasi em van caure del cel sense pensar-ho: una feina de cap de setmana que em permet disponibilitat per estar amb els gatets entre setmana. I algunes hores els caps de setmana que estan amb mi.

I em sento més cansat del que seria raonable.

Encara no he arribat a una dinàmica d'estabilitat que relacioni treballar amb ingressos. I ja sé que això és una part del problema.

És complicat agafar-se bé les coses quan per anar a treballar depens del vehicle d'altres persones (i condiciones -clar- la seva mobilitat). És complicat passar un dia i un altre, sabent que has de fer màgia amb el que tens al rebost o amb el que et porten, i que no et pots permetre comprar un pastís, o els ingredients per fer-lo, i que ho has de solucionar amb paraules màgiques.

És complicat perquè les insatisfaccions ens passen factura. Suposo.

Avui volia penjar un post diferent. Un post que volia "celebrar" haver arribat al post 282. Un número maco, no?

I fins i tot la foto em va sortir una mica cansada.

M'he posat a la banyera -malgrat les restriccions, les amenaces de multes, la insolidaritat amb ... qui?- i m'he deixat estovar una llarga estona els músculs i els pensaments. Ho necessitava. Necessitava poder-me trobar de nou. Fer-me una mica de màgia a mi mateix.

Hi ha qui em fa màgia en la distància. Sé que és màgia blanca, la noto. Em reconforta quan la tinc a l'abast. Però a vegades, per poder rebre bones vibracions... cal que el cos, el cervell, estiguin predisposats a rebre-les.

Em deixo fluir, com l'aigua... i em deixo amarar.

Lia. Ana Belén.

Lía, con tu pelo un edredón
de terciopelo,
que me pueda guarecer
si me encuentra en cueros al amanecer.
Lía entre tus labios a los míos
respirando en el vacío aprenderé
como por la boca
muere y mata el pez.
Líaste la raya
que enmaraña mi razón.
Que te quiero mucho
y es sin ton ni son.
Lías cada día con el día posterior
y entre día y día.
Lía con tus brazos
un nudo de dos lazos,
que me ate a tu pecho amor.
Lía con tus besos
la parte de mis sesos
que manda en mi corazón.

Lías tus miradas a mi falda
por debajo de mi espalda digo yo
que mejor que el ojo
pongas la intención.
Líame a la pata de la cama
no te quedes con las ganas de saber
cuanto amor nos cabe
de una sola vez.
Lías cigarrillos de cariño y sin papel,
para que los fume dentro de tu piel.
Lía la cruceta de esta pobre marioneta
y entre lío y lío, Lía lía.
Lía con tus brazos
un nudo de dos lazos
que me ate a tu pecho amor.
Lía con tus besos
la parte de mis sesos
que manda en mi corazón.

Just a perfect day

2008-03-28T15:50:00.000+01:00

Quin és el dia perfecte? el dia "ideal"?

Potser un dia perfecte és aquell durant el qual no passa res. On res no trenca la rutina... massa aburrit?

Què passa si en un dia perfecte - sigui amb sol, sigui amb pluja- descobrim sensacions que ens trasbalsen? Si de cop i volta... ens emocionem sense voler?

Lou Reed - Perfect Day

Segur que no cal veure sangria al parc ni anar al zoo a d onar menjar als animals per tenir un dia perfecte. No cal un pastís d'aniversari ni una entrada al circ. No calen carícies ni abraçades.

Jo en faria prou amb què no em fes mal cap part del cos ni de l'ànima.

Demano poc?

Potser el nivell de perfecció és tant relatiu com el nivell de necessitats. O com la comparativa amb les necessitats ja cobertes.

Evitar el dolor. És necessari? N'hi ha prou amb aprendre a conviure-hi? És suficient no sentir dolor...? o cal sentir plaer?

Sento el cervell com surant en una bassa espessa. Quan toca alguna paret... s'estremeix com qui s'arrunssa.

Fa solet. I si fa sol hi ha ombres.

tres gats tigreixen en el tigral.

Se'm fa estrany pensar en les persones tal com les sento. I tal com són. Estimo els gatets amb allò que de bo tenen i allò no tant bo. Estimo les amigues, les amants, les conegudes... Estimo la família i els amics. Estimo alguns i algunes blogaires...

Em cal tenir-los a prop perquè sigui un dia perfecte?

Ja fa molts anys que vaig sentir que algunes vegades els dies perfectes es presentaven solets. Fins i tot dins la borbolla.

A vegades la nostra borbolla es fa massa extensa, sense que ningú ho demani. I envaïm espais d'intimitat quan no caldria. Per no fer imperfectes els dies dels altres.

Tal qual

2008-03-26T00:20:00.001+01:00

Quan al darrer post deia:"...no cal que llegiu aquest blog en una bona temporada. Segurament, no sóc jo qui necessita vacances de blog; sou vosaltres que necessiteu vacances de gatot..." ho deia sincerament. Perquè era el que sentia.

Pels comentaris... he de deduir que sou (som) una mica massoques? És broma.

A tothom qui ha comentat he de i vull agrair-li que ho fes. També a qui ha llegit i no ha trobat paraules per deixar-hi.

Avui, encara sense acabar de recuperar-me del cansament de la feina, m'he llevat per anar a buscar els gatets a escola.

Mentre un era a extraescolars de música, l'altra esperava el seu torn al cap d'una hora. Hem anat a la biblioteca a fer els deures i, després, una estona a jugar al parc.

El gatet gran és un nen "normal". Com tants d'altres. Té coses especials... que em preocupen més a mi que no pas a ell. Limitacions? per fer-ho entenedor diria que potser si.

Me'l mirava jugant al parc. Pensava en mi a la seva edat.

Que diferents!!!!

Jo també tenia algunes limitacions "físiques". Me'n adonava. I en aquell moment, pel meu caràcter, vaig anar trobant camins que em feien més observador que participatiu. Malgrat que em morís de ganes de ser protagonista. No podia ser-ho en els jocs dels altres. Vaig haver de buscar els meus camins, les meves dreceres.

Ell és molt extravertit. Encara que no l'acceptin. Té uns cops de mal geni que no ha heretat de mi. La tossuderia i la ofuscació momentània sí que són meves. Però li passa de seguida. Quasi sempre juga sol, si no està amb el seu germà.

Avui s'enfilava sol per un tobogan d'aquests que són com un tub de plàstic dur. Per la part de fora, clar. Jo patint... però quiet, deixant-lo fer. Després d'enfilar-se un parell de cops, una mama ha fet pujar un caganius al tobogan (per la part de dins) i l'ha empès per anar corrent a buscar-lo a la sortida. El caganius devia tenir 18 o 20 mesos... ni caminava quasi...

I el gatet... reia amb la mama del caganius, i li donava consell perquè el petit no prengués mal. I la acompanyava a córrer, a veure com baixava el petitó. I reia amb ella.

El gatet gran dissabte que ve farà deu anys. Li hauria d'haver posat "tramuntana" de nom... perquè és així d'impulsiu i esbojarrat. Però també és molt tendre i sembla saber acceptar la realitat tal qual ve.

Voldria estalviar-li patiments. I sé que no puc fer-ho. Només puc estar quiet, a l'aguait... per si li cal, consolar-lo... cuidar-lo... ser-hi.

Diuen, els que en saben, que ser intel·ligent és "tenir capacitat de solucionar els problemes que es presenten". Jo no sé com ensenyar això als gatets. Ni sé com donar-los exemple. M'agradaria que d'aquí vint o trenta anys poguessin pensar que el seu pare no ho havia fet tant malament...

No sé quines eines els he de donar perquè siguin més feliços. Perquè aprenguin a ser-ho per ells mateixos.

Però no els hi amago res. Bé... miro d'amagar una mica la part més fosca, més trista... però només una mica... perquè també han de saber que no tot és perfecte.

Culture club - Do you really want to hurt me

De veritat vols fer-me mal?

La lletra de la cançó m'ha fet pensar en el sentiment, de jovenet, de si els meus pares feien les coses només per fer-me mal. Alló que penses... i ara perquè no t'entenen?¿?¿?¿?

Però la tonada.... em dona el puntillo de bon rotllo.

bona setmana!!!

ho he tornat a fer...

2008-03-20T17:10:00.000+01:00

Ahir, de matinada, vaig penjar un post.

I de matinada me'l vaig carregar. Encara no hi havia cap comentari. Un cop eliminat vaig pensar que potser algú l'haurà llegit al "readers". No crec que massa persones em tinguin en lectors de posts. Però si n'hi ha alguna... espero que em sabreu disculpar.

Vaig pensar a eliminar el blog. Suposo que no ho faré. Com no he eliminat alguns blogs que vaig abandonar fa temps. Potser egoisme, potser egocentrisme... potser voler poder tornar algun dia a llegir el que em va passar pel cap o pels dits en algun moment.

És el cervell qui escriu? són les mans? és l'ànima? el cor?

De cor, vull dir el múscul que batega la sang, en tinc. Sospito que en tinc. Però dubto que sàpiga escriure. L'ànima... les ànimes, si n'hi han deuen ser poc etèries, no? o massa etèries?

Les mans... sí, aquestes em funcionen soles. Van a la seva bola i sovint independentment del que jo pensi o vulgui. Començo a pensar que efectivament cada cèl·lula i cada conjunt de cèl·lules, cada teixit, pot tenir el seu pròpi "cervell". Potser d'aquí ens venen algunes contradiccions personals.

"que la teva mà dreta no sàpiga què fa l'esquerra", deien...

m'ho veia a venir... i aviso, que qui avisa no és traïdor: no cal que llegiu aquest blog en una bona temporada. Segurament, no sóc jo qui necessita vacances de blog; sou vosaltres que necessiteu vacances de gatot. No m'agrado. I no vull agradar ningú.

Vaig pensar a obrir un blog sense accés. I perquè? Per deixar anar misèries? més encara? els que em coneixeu personalment ja sabeu què hi ha... els que em coneixeu per llegir-me... tampoc esteu equivocats.

Diuen que a tots ens agrada "atraure". Ser "acceptats". Sentir-nos "reconeguts".

Qui vulgui veure un gat lluent, perfecte, seductor... ja sap que el pot trobar a un altre blog. Aquí hi ha el que hi ha. Imperfecció, mal rotllo, grenyes, brutícia, apatia... desídia, forats negres...

I estones d'alegria. Algunes de nostàlgia.

Probablement, només un idiota.

caja pandora /// jardin de los idiotas

Protectors solars i cremes per l'ànima

2008-03-19T00:34:00.001+01:00

Plantaré llavoretes ara que sembla que ve el bon temps.

El setembre serà temps de collita. Potser el setembre ja no fumaré. I només ho faci d'estranquis.

Usa protector solar

La meva wapa Carolina m'ha enviat un email amb l'enllaç a aquest vídeo. Fa anys vaig pensar: "si dins d'un llibre hi trobes només una frase que et sorprengui, que et faci pensar... ja paga la pena haver-lo llegit".

Ara segurament hi afegiria... si en un vídeo, en una cançó, en un poema, hi trobes una sensació que et sorprengui, que t'emocioni... ja paga la pena haver-lo vist, sentit, llegit...

I, encara: si una besada t'ha fet vibrar... si una carícia, si una abraçada t'han fet sentir amor... alguna vegada... no valdrà la pena haver viscut?

Massa realitats ens aclaparen cada dia. Però, de sobte, una trucada... un missatge... unes vacances... ens poden fer comprendre que tot està per descobrir.

************************************

Fa anys vaig decidir no voler ser mediocre. Crec que ja ho he escrit o deixat anar alguna altra vegada. Em feia por poder-me reconèixer algun dia dins la mediocritat, ser-ne part. Potser jutjava massa "per sobre" persones que trobava pel carrer. A les feines. En àpats familiars.

Ara ja no jutjo ningú. Qui sóc jo per fer-ho?

Però des de menut... algunes vegades trobava persones masculines pel carrer i pensava: "jo no seré així... no vull ser així".

L'altra dia vaig anar a una caixa. Havia de pagar un rebut. Hi havia un home darrera el taulell. Jo portava ulleres de sol perquè no se'm veiessin els ulls inflats com els tenia. L'home de la caixa va ser molt amable. Li veia les mans. Podien ser les meves. I em va sorprendre no pensar que no voldria ser com ell algun dia. Vaig pensar... que darrera aquelles mans, aquella barba... hi havia un munt de vida i de sentiments.

divendres

2008-03-14T18:00:00.000+01:00

No me'n vaig del tot. Encara.

Fa mesos que intermitentment tinc necessitat d'allunyar-me dels blogs? de les paraules? de mi, segurament. Una necessitat imperiosa, profunda, intensa. I després d'unes hores, que em semblen setmanes, noto la incapacitat de fer-ho: sóc un ionki; ho reconec, estic enganxat.

M'agradaria pensar que sabré anar controlant totes les addiccions. Crec que en sabré. Controlar-les perquè no em controlin a mi. Diuen que el primer pas és reconèixer-ho. Doncs ja està fet. El segon pas és voler que deixin de ser adiccions per convertir-se en plaers intermitents. I em sembla que ho vull.

Sé que la primavera no és la millor època per limitar els estímuls. Però alhora, en primavera, és quan més estímuls diversos es poden trobar per, precisament, diversificar sensacions.

Fa un parell de dies, sense saber massa com, l'angoixa em va vèncer. Com qui de sobte nota una fiblada a la galta i se'n adona que aquell queixal que fa temps que s'ha anat corcant ha dit prou. Si; l'anima -el cervell, l'esperit, l'inconscient- també té queixals.

I, a vegades, cal que caiguin per ells mateixos o que te'ls arranquin.

En aquest cas -en tots dos casos- va caure per ell mateix. El poc tros que quedava i que s'aguantava per ben poca cosa va dir prou.

**********************************

Ara he de mirar d'agafar unes vacances de blog. "L'Adéu-siau" era més a un moment, a unes sensacions, que a algú en concret. Vacances... quantes? quines? no ho sé.

Quan veig blogs que no s'actualitzen en 3 dies, en una setmana, en tres setmanes, en dos mesos... i són blogs de persones o personatges que m'importen d'alguna manera, em faig cabòries. I sovint dubto de si fer un correu electrònic o respectar el silenci.

Em costa tant una cosa com l'altra.

Però... tothom té la seva vida. I aquí només hi ha una part -petita, molt petita- de nosaltres.

Segurament no me'n sabré estar de teclejar paraules més o menys ben lligades. Segurament no me'n voldré estar. Però hi ha tant per viure, tant per estimar... potser sabré fer compatibles un poquet de cada cosa?

Lou Reed - A Walk On The Wild Side

Mentre... seguiré passejant per la vora salvatge. Ulleres de sol... i a observar.

Fins... la propera!

Adeu Siau

2008-03-13T00:20:00.000+01:00

Que res no tinc per a dir
que no m’ho diguis tu
i així tot el que et dic
tens sabut.

I abans de descobrir
l’inútil del meu cant
me’n vaig fins un altre any,
bona sort.

Jo em distrauré seguint el rastre a uns acords,
no fos que se’m perdés una cançó,
i no conec un camí millor
que m’acostés a tu.

Cavalls de núvols blancs
i llàgrimes d’estels,
mil lliris navegant
com vaixells.

I és clar que amb el que escric
t’ho hauràs de fer tot sol,
i et queda tant per dir,
bona sort.

Jo, amb permís, seguiré el rastre a uns acords
que jugant s’han donat a un cos bonic
i no conec un camí millor que em pugui acostar fins a tu.

Jo, em distrauré, seguiré el rastre a uns acords
que jugant s’han donat a un cos bonic

Que res no tinc per a dir
que no m’ho diguis tu
i així tot el que et dic
tens sabut.

GracieeeeeeeS!!

Masaru Emoto

2008-03-12T17:35:00.001+01:00

Fa dies que ho passo bé veient a estones un DVD basat en un llibre que fa alguns mesos em van recomanar en un comentari. Parla de moltes coses. De realitats, de possibilitats, de mecànica quàntica, d'emocions, de bioquímica, de pèptids i d'aminoàcids... i de moltes més coses encara.

La Bruixoleta n'havia parlat el desembre de l'any passat. I entre els comentaris i el que ella va escriure em vaig quedar amb les ganes de veure'l.

La setmana passada vaig anar amb els gatets a la biblioteca. Ells van agafar dos DVD's de'n Postman Pat. És una estètica de dibuixos que a mi també m'agradava de petit i que em segueix agradant.

Jo, finalment... vaig agafar el DVD de ¿¡Y tu qué sabes!?.

L'estic veient a estones... a episodis? És un doccumental però és una pel·lícula. Amb molta i molta informació comprimida en molt poc temps. Quan llegeixo un llibre, si tan sols hi trobo una idea que em fa pensar, que em fa plantejar-me alguna cosa, ja tinc prou motius per salvar-lo i guardar-lo.

Amb la informació que dona el DVD, crec que en podria fer 10 o 12 posts. I encara no l'he acabat de veure!!! :)

Hi ha algunes idees que poden fer trontollar esquemes mentals que tenim "massa" assumits com a vàlids. Però tal com està realitzada la pel·lícula, té un toc d'humor que permet anar-la paint de mica en mica.

En deixo una mostra trobada al youtube:

Masaru Emoto: mensajes del agua

El DVD ve en versió anglesa, castellana i catalana i en subtítols en els tres idiomes.

M'ha semblat tremendament curiós l'experiment de Masaru Emoto (web en castellà - web oficial). Fotografiar amb un microscopi la tranformació de l'estructura de l'aigua en funció del pensament de diferents persones. I de com es transforma la seva estructura interna si "s'hi projecta"una mena de pensament positiu o negatiu.

En aquest altre vídeo, més exemples. I un missatge final que fa pensar:
"Si el pensament pot fer això a l'aigua... pensa què pot fer en nosaltres. Nosaltres, som un 60% d'aigua"

Message From the Water

Analfabetisme emocional

2008-03-08T00:05:00.001+01:00

Els que s'hi dediquen -i hi entenen, o ho diuen- semblen lamentar-se periòdicament de la poca capacitat de la població, imaginem-nos que humana, d'entendre una part del que llegeix. Es queixen els docents que els arriben mainada que no entén enunciats i que per això fracassen, en gran part, en moltes altres matèries acadèmiques.

Aquest argument té una certa lògica: si algú va a fer un examen de matemàtiques i no llegeix correctament l'enunciat del problema, com podrà resoldre'l encara que sigui un geni de les ciències exactes?

Acte seguit, em pregunto: i perquè no els hi fan exàmens orals? (Crec que en certs casos, aquest mètode s'aplica, per exemple, en els exàmens de teòrica per treure's el carnet de conduir, però no recordo d'on ho he tret...).

I acte seguit em contesto: perquè si hi hagués aquesta "permissivitat" hi hauria molts i moltes més professors d'institut amb dificultats per crear enunciats escrits als exàmens que han de posar als seus alumnes.

No us ho creureu... però a batxillerat vaig tenir una professora de química -super enrotllada, bona tia, genial, trempada i que de química en sabia un munt- que tenia seriosos problemes ortogràfics i gramaticals per expressar-se per escrit.

Si tenim aquesta base... i amb la certesa que la immensa majoria de la població no llegeix habitualment, i la minoria que ho fa no està automàticament qualificada com a "alfabeta funcional"... ens hem de refiar només del llenguatge oral i corporal (gestual) per a perpetuar la societat del coneixement?

A mi, si aquesta és la opció, em fa una certa angúnia.

Però....... i les emocions, els sentiments, les passions? Fa tres o quatre anys hi va haver un boom mediàtic sobre la "intel·ligència emocional". A algú amb prou influència i interessos li devia venir de gust que s'esbombés tant el tema fins a amortitzar la inversió feta en llibres, fascicles col·leccionables i cursos i cursets.

Però després del bombardeix durant mesos sobre la intel·ligència emocional -i ara fa temps que no se'n parla gaire- la societat catalana, espanyola, europea ja s'ha fet gran i està alfabetitzada en aquesta qüestió?

Ja dominem tots sense cap problema l'equilibri emocional? Sabem transmetre encara que sigui oralment els deu manaments emocionals als nostres cadells perquè no caiguin en les mateixes depressions que els seus pares i avis? (i mares i àvies?).

Ma mare m'explicava que, de joveneta, quan va veure les primeres pel·lícules de l'"Oeste" a un llençol -o una paret- penjat a la plaça del poble, en veure venir un tren a la pantalla tots s'apartaven pensant que els podria atropellar. En aquelles èpoques hi havia un volum d'informació molt limitat, un aprenentatge tecnològic escàs o nul, i unes possibilitats d'accedir a coneixements nous o a conceptes de pensament nous totalment inexistents.

Ara, suposadament, tenim "opció" d'accedir a moltíssima més quantitat d'informació (sempre que sapiguem llegir-la i interpretar-la), i tenim també els sentits acostumats a rebre molts impactes informatius per diferents mitjans al llarg del dia.

Rebre'ls ens fa més "competents", més alfabetitzats en la capacitat de comprendre? En augmentar la capacitat del nostre cervell de veure-hi una mica més enllà de la realitat immediata? Estem més oberts a pensar que hi pot haver "realitats per construir" millors que les que patim?

Ma mare veia televisió. Aquest darrer any havia vist anuncis i programes de televisió que utilitzaven estratègies visuals semblants a la del vídeo:

Perceptive pixel

Ja no s'espantava perquè sabia que no tot el que diuen a la tele és real. Encara que ho sembli. O potser és real i no ho sembla. No entraré en aquesta discussió.

Però crec que aquesta darrera revolució tecnològica que estem vivint des de fa trenta anys no ens ha aportat gaires eines -o no les hem sabut usar- per fer-nos emocionalment més propers, més receptius, més intel·ligents...

Avui, una persona que fa quasi dos anys, o més, que no conviu amb mi em deia: "és que tu ets així en això i en allò..."

Crec i espero que tots tinguem capacitat de ser el que volem i decidim ser en cada instant. Que poguem canviar o no segons decisió pròpia. Que tinguem la opció, si la volem, d'aprendre, de mirar les coses amb uns ulls que sàpiguen veure més enllà del que ja donem per fet.

Perquè, per mi que sóc un refotut analfabet, encara hi ha massa coses que no tenim capacitat d'imaginar, de desitjar, perquè no en sabem el nom, la gramàtica, la lletra... potser, de tant que s'escriu i de tant poc que es llegeix, acabem conformant-nos amb l'estètica.

I espero que els que no llegiran mai aquest post i tenen alguna capacitat d'influir en la forma de fer de la societat (acadèmica, empresarial, institucional...) acabin també algun dia veient negoci en fer un món més alfabetitzat culturalment, econòmicament, socialment, laboralment, emocionalment... Si sabéssim llegir, potser vendríen més llibres, no? :D

******************************************

Això encara que no ho sembli, és un post que vol ser una aportació a la celebració del 8 de març, dia de la dona.

És també un post per la meva mare, que no el podrà llegir.

Aquest ha estat un post escrit a raig i sense revisar. Per tant, si el trobeu incomprensible, caòtic, desestructurat, massa multitemàtic o poc transparent... és única i exclusivament culpa meva. No hi doneu més voltes: el gatot és així... sincer -massa- però a vegades, incomprensible.

Sempre és molt de temps..... o no.

2008-03-05T00:52:00.002+01:00

Ahir va ser un dia nefast.

Avui... serà un altre dia.

Whitney Houston - I Will Always Love You

I el món gira... i lo món és ample.

Fins aviat!

Les plantes no s'equivoquen

2008-03-03T16:30:00.004+01:00

No hi entenc de plantes.

Hi ha plantes que viuen al seu aire. L'avellaner ha començat a brotar. Deu notar la primavera.

Tillandsia recurvata o clavell d'aire.

No, no hi ha test. Està penjada al ferro. Diuen que d'aquí un parell de mesos començarà a brotar.

Et busco...

2008-03-01T16:00:00.000+01:00

Hauria d'estar fent la migdiada. Hauria de treure'm el nivell C de català. Hauria de trobar una segona feina que em permetés que els gatets perdessin la consciència de ser pobres. Hauria de perdre alguns anys o recuperar-los. Hauria de ser menys addicte a les addiccions. Hauria de pensar menys en mi mateix...

Val, ja està... ja ho he deixat anar. Sé que "ho hauria de fer". I sé que cada cosa es farà quan toqui o es pugui. És inútil angoixar-se per coses que no poden ser.

Però no m'agradaria acabar fent mai la cançó del Sabina - Oiga doctor - .

Joaquín Sabina 1987: Oiga, doctor / Que se llama soledad
(collons!.... ja han passat 21 anys????)

Va... faré una migdiada encara que sigui de mitja horeta.

I et buscaré... per abrigar-me. Per abrigar-nos.

Plou i fa sol...

2008-02-29T18:15:00.000+01:00

Hi ha dies així: raros de collons!

Te'n vas a clapar fent un post perquè penses que potser no tindràs temps de res més... amb la urgència que no se t'escapi un d'aquells dies que no es repetiran, que no podràs dir "tal dia farà un any!", i t'aixeques abans d'hora perquè els gatets no facin cap disbarat a una cuina que encara no coneixen prou i que dominen menys...

I... corre, corre... que fas tard i no ho atrapes! I quan ho tens tot més o menys enllestit... dius, vaaaa, em relaxo una mica. I t'arribà algú que t'estimes i et comença a manar la pressa: "però ja has portat el currículum on et vaig dir ahir?"

-eiiii deixa'm respirar una estona... que ja curro...

i te'n vas a portar el currículum a un lloc on ni t'esperen, ni tens les circumstàncies personals com perquè et tinguin en compte, ni portes els papers sense mullar encara que faci un sol radiant i una calor massa primaveral....

i de tornada et planteges si realment la gent a qui importes et coneixen una mica; saben de veritat quines capacitats tens? saben perquè serveixes? o es mouen només per impuls?

I et planteges si aquells que es podrien moure per impuls perquè els consideres amics... s'han començat a fartar de tu... si per fi saben que és molt més interessant... mirar el diari.

Quan menys ho esperes... comença a ploure. Un ruixat? un xàfec? I t'agafa d'imprevist...

I penses que ja era hora, que ja tocava...

que no només hi ets tu al món, que cal que plogui....que cal aigua per viure...

I sents com l'aigua cau escales avall; notes com baixa ràpidament la temperatura... com comença a fer fred... i voldries estar al costat d'un amoret... ficar-lo al llit, acotxar-lo... cuidar-lo i fer-lo sentir bé.

I te'n vas al llit... a buscar un forat de cuc...

bon cap de setmana.

No pensava fer-ho...

2008-02-29T01:30:00.000+01:00

No pensava postejar avui. Tinc una mica de ressaca del darrer post.

Però no sé quan duraré als blogs. I... quants 29's de febrer podré postejar???? eh? eh?

Doncs vés a saber si n'hi haurà un altre perquè... cada quan són els anys de traspàs? cada 4, no? com les eleccions!!! Catxislà... ja hi tornem amb la política? No, no, no...

:)

Avui tinc els gatets a casa. Ja fa estona que els tinc endreçats. Dormen tranquils... no fa gaire he anat a veure'ls.

Podria estar pensant en imatges recurrents que ahir no em deixaven agafar el són. Imatges doloroses i angoixants de fa, encara no, un mes.

***************************************

Fa uns moments... hauria volgut trobar un forat de cuc. He palpat les parets de l'habitació, buscant-lo pensant que el trobaria. D'alguna manera l'he trobat.

Algunes vegades em sembla que tinc miralls màgics a casa. Em permeten veure coses... intuir-les. Saber que passen. Però quan puc deixar-me anar i transportar-me és al mig de la nit. O en mig del silenci encara que sigui al mati o la tarda.

En la penombra. O en la foscor. Conscient encara d'estar despert, però relaxat. I em deixo endur per onades. Que em fan lliscar a indrets estranys.

****************************************

Fa temps que no miro gairebé televisió. Una de les darreres sèries que em va enganxar - despres de "Dancing days" i "Gent del Barri"- va ser... "Farscape".

Hi ha realitats. I realitats hi ha. Com meigues.

Farscape - Chasing Crichton

***************************************

I una mica d'spam:

La Cuca al Cau aviat tindrà les seves primeres 100.000 visites. S'està preparant una festa. Totes i tots (els majors de 18 anys) hi esteu convidats i convidades!!!!!!

Llindar de la pobresa

2008-02-26T12:55:00.005+01:00

Em bull la neurona. Suposo que massa hores de feina acumulades en poc temps i massa temps que no en feia. Dec tenir un trastorn que algú deu haver tipificat (m'equivoco, alepsi?).

Massa de tot. I massa poc de res.

I a sobre emprenyat. Sort, que no miro la tele. Però sense voler se m'escapa la vista cap a algun diari; o se m'escapa la orella -la bona- cap alguna emissora de ràdio o a una web de notícies.

I m'emprenyo sentin les propostes dels polítics:
perquè collons no engeguen les propostes quan governen i es dediquen només a prometre quan són en època de campanya electoral? i perquè encara hi ha gent que se'ls creu?

Ja em perdonareu... potser si que ser rancuniós; potser si que sóc ingenu... però segueixo pensant que ni a Catalunya ni a Espanya - i dubto que a Europa- i hagi un sol polític de primera fila amb les idees clares a la solució global dels problemes d'aquesta societat i amb el valor de dir-ho públicament.

Ahir va ser notícia, perquè sembla que hi ha un informe de la Comissió Europea que no he sabut localitzar per llegir-lo atentament, que "Un de cada quatre nens de l'estat espanyol viu al llindar de la pobresa".

Hombreeeeeee!!!!!!! per fi algú se n'ha adonat!!!!!!!!!!!!!!!!!

Per fi interessa que sigui notícia -per quan de temps?- que tenir uns ingressos inferiors al 60% del salari mitjà condiciona la capacitat dels nens de viure en condicions mínimes allunyades de ser pobre - llindar de la pobresa- (i l'estudi contempla que els nens visquin amb els dos pares... sembla que els monoparentals no existim encara).

Atenció: l'estudi diu ingressos inferiors al 60% del salari mitjà, que vol dir inferiors a 1.300 euros.

I els papanates dels polítics encara ni es plantegen fer universal, per llei, pel fet d'existir, que els nens puguin tenir els mínims necessaris per viure dignament. I si algun dia s'ho plantegen, ho faran tapant forats i fent-ho insuficientment. Sense voler agafar el problema de veritat. Perquè si un de cada 4 nens viu al llindar de la pobresa -o per sota- és perquè els seus pares i/o familiars hi viuen.

Quants i quantes jubilades no viuen també per sota del llindar de pobresa? I entre els infants i els jubilats... quants i quantes pares i mares fan -fem- front cada dia a la vida com podem, allunyats de les realitats que coneixen els polítics?

Algú em dirà que Catalunya és un paradís. Que a Girona -la província més rica i cara d'Espanya- no hi ha pobresa. Que la Generalitat ja fa un any va aprovar una llei per compensar aquest cas.

Felicitats, doncs, a l'amplitud de mires dels polítics catalans i felicitats als pocs que hauran aconseguit accedir a una pensió complementària que els permeti disposar cada mes de 518 euros. Si aixó és solucionar problemes... que vingui Déu i ho arregli.

I encara hi ha qui em dirà: "tu somies truites! d'on vols que surtin tants diners?"

Doncs jo no tinc cap fill "becat" per la Caixa, ni treballant-hi com alguna famosa família real. Real que no és de mentida. O si... ara ja m'embolicaria en saber o voler saber si els reis són de veritat o no! Catxislà.....

Però hi ha massa entitats financeres, que fa massa anys que tenen massa beneficis. Hi ha massa empreses sobredimensionades i grups empresarials que semblen estar per sobre del bé i del mal -i per suposat, per sobre dels governs- que fan i desfan sense que en sapiguem gairebé res més que la seva capacitat de generar beneficis quan volen treure accions al mercat.

Hi ha una permisivitat massa gran dels polítics que s'han agenollat davant el Déu de la Economia. Un Déu absolut, terrible, abominable, monstruós, afamat i venjatiu.

Estic molt emprenyat.

Perquè no hi puc fer res. Bé, si que hi puc fer. A prendre pel cul els polítics!

Au... com que ja m'he quedat descansat... poso la musiqueta que vaig escoltar ahir per anar a dormir. Amb tres copes de mes. Amb mal gust de boca i d'ànima. Amb la lucidesa amb què es veuen les coses quan portes un punt i no et fa vergonya dir-te les coses a la cara.

Bon dilluns i bona setmana!

La cançó d'avui:

Tan joven y tan viejo- Joaquín Sabina.

Re-editat: collons, si ja som dimarts! on tinc el cap?

crònica d'un cap de setmana laborable

2008-02-25T20:50:00.000+01:00

Com deia divendres passat, el primer retrobament físic amb l'empresa on vaig treballar un any i mig en torn de nit va ser molt agradable. De fet, em va saber una mica de greu -no gaire- no estar per les explicacions que ens donava la noia de recursos humans durant la visita a l'empresa. Però, què vols? La visita guiada va coincidir en el canvi de torn del migdia i vaig trobar un munt de coneguts que em volien saludar.

No vaig anar a dormir gaire tard -el divendres- perquè ja sabia que dissabte seria dur. Tenia els gatets a casa i els gatets tenien futbol. Un, havia de ser al camp a les 9 del matí. L'altra, a dos quarts de tres de la tarda.

Entre desplaçaments, escalfaments, partits, dutxes, preparar dinars, bosses, localitzar cotxes per anar a currar... tot el dissabte empantanegat. Vaig poder-me organitzar amb la família per disposar de cotxe en alguns moments des de dijous -que vaig recollir els gatets a l'escola- fins aquest matí, que els he portat de nou.

Dissabte, després de la secció esportiva infantil vam anar a casa de la meva germana on es van quedar a berenar, sopar i dormir. Vaig poder fer un cop de cap al sofà. I a quarts de sis cap a la feina.

I la feina? Doncs... com es diu en aquests casos, no em puc queixar: n'he fet de més dures. És una feina variada. No estàs fent sempre el mateix ni lligat a una màquina. Preparar ingredients, posar-los a mesclar en les màquines que toca, transportar-los... tenir cura del procés, netejar i arreglar les màquines que no funcionen, carregar els distribuïdors... I ajudar "les noies" en tot allò que els manqui: si falten capses o bosses, o anar-les-hi (s'escriu així, lingüista elitista?) a buscar material, fer la seva feina quan van a menjar o al lavabo...

La pega? com en altres feines d'aquest tipus: et passes dret les 12 hores seguides -excepte els 25 minuts per menjar- i no pares de caminar tota l'estona. Si això ho fas amb sabates de feina noves, amb puntera de ferro i que no deixen transpirar... quan portes 7 hores ja no pots amb el mal de peus. Així que quan en portes dotze, sembla que trepitgis vidres. Hauré de demanar-li consell sanitari a la joana, que està al cas de temes mèdics!

Ahir diumenge va ser una mica més suau. Suposo que perquè vaig poder dormir 6 hores (quin récord!!) i ja tenia l'horari canviat.

Ja sé que molts i moltes acabeu fent horaris laborals de 10, 11 o 12 hores cada dia. I com deia abans, no em queixo pas. Només que el fet de fer 12 hores seguides té els seus inconvenients i els seus avantatges.

Avui, quan he sortit de treballar, he anat a casa a fer temps per anar a recollir els gatets. He fet una passejada ràpida pels blogs, pel correu, pel messenger. I he anat a fer-los l'esmorzar i manar-los la pressa per vestir-se. Quan els he deixat a escola, els hi he demanat que s'ho passessin molt bé i ens hem acomiadat fins demà.

A les 10 em posava al llit. I a dos quarts de tres, en despertar-me per segona vegada, he pensat que si m'hi girava les gallines es quedarien sense menjar i no em voldrien fer més ous. Després d'haver remenat milers de quilos de blat de moro aquest cap de setmana (1.800 cada nit, a mà, carregant-lo amb un cubell), donar un quilet de blat a les gallines m'ha semblat una ximpleria. :)

Ara, estic buscant una segona feina. Sigui a mitja jornada, a hores... Agafo la paraula a Toyfolloso en el seu comentari a un post anterior. I espero que si se us acut alguna possibilitat, me la fareu saber!

Amb una mica de sort, potser encara pugui entrar d'ajudant de cuina d'algun restaurant (entre setmana) i fer l'aprenentatge per, algun dia, treballar darrera els fogons!

Tatuatge - Relats Conjunts

2008-02-25T17:02:00.006+01:00

Una altra aportació amateur a Relats Conjunts.

Dilluns, febrer del 2008.

Estimada,

si fos una persona corrent i usés el llenguatge de forma corrent et diria que ja fa algun temps que ens coneixem. Però dir-ho així de passada, com fa tothom, donant per fet que tots dos entenem el mateix sentit de les paraules crec que seria suposar massa.

Quan dic ens coneixem em refereixo a què fa algun temps que hem canviat l'estatus de desconeguts, d'anònims, pel de dues persones que es comuniquen, que interactuen, que tenen en compte l'existència de l'altra.

Però poder-nos conèixer una mica, potser ens portaria tota una vida i qui sap si ho aconseguiríem...

Ja saps que sóc molt maldestre expressant els meus sentiments de veu. Massa sovint he de recórrer a escriure, llegir i corregir per sentir-me una mica satisfet de com queda el missatge que vull enviar. I tot i així, no me'n surto prou bé.

Mai vull expressar-me en termes absoluts perquè dubto constantment dels que tenen la veritat absoluta. I jo sé que no la tinc. Vaig passant per la vida, o deixant que la vida passi per mi, amb la única certesa de no fer promeses que no sé si podré complir.

Quasi mai dic: "t'estimo". Perquè qui ho diu sol pensar que és una expressió prou important com per contenir una promesa d'exclusivitat, de possessió, de permanència, de futur... Sembla com si estimar una mica no fos massa correcte. O estimar totalment, entregadament, servilment, però un breu període de temps. Sembla com si tothom donés per fet que dir t'estimo significa t'estimaré sempre i en tot moment, encara que no t'entengui, encara que la rutina mati la convivència, encara que em puguis humiliar, encara... que deixis d'estimar-me.

Tot això no és cap novetat per tu que ja saps com penso. Però teoria i pràctica no sempre casen bé. Com les persones.

Voldria dir-te que em desperto pensant en tu. Que quan estic angoixat, només sentir la teva veu em relaxa i em tranquilitza. Em canvia l'estat d'ànim. Que em fa feliç sentir-te riure i desitjar-me. Que em preocupa sentir-te trista o desanimada. Que em cou pensar que estiguis dedicant el pensament a algú altre. Que voldria que només les meves mans toquessin el teu cos. Que només els meus llavis et besessin. Que les teves només em volguessin a mi. Que fa temps que només vull estar amb tu.

I no puc dir-te tot això sense que ho pensis com una promesa. Una promesa que no puc fer. Perquè no vull que me la facis. No vull que et prometis per sempre, perquè sempre és massa temps. I les promeses lliguen massa. Ens fan pensar que farem mal si les trenquem. Ens fan pensar que ens faran mal si les trenquen.

No vull fer-te un tatuatge que un dia serà una càrrega massa gran. Si ho vols, ens pintarem a l'esquena tots els motius de joia, tots els símbols, i deixarem que el temps faci la seva feina i les paraules, la seva. I respirarem plegats mentre volguem fer-ho o en tinguem necessitat. Per sentir-nos vius. Per sentir amor. Per sentir llibertat.

T'estimo.

**********************************

Una aportació al relat conjunt "Tatuatge".

Les meves aportacions anteriors:
Pintures rupestres.
The Son of man.
Tournée du Chat Noir.
Chat Noir (versió la Cuca al Cau).
La persistència de la memòria.
Ashes.
Moulin Galette.
Interior a l'aire lliure.

divendres, abans del 23-F

2008-02-22T23:00:00.000+01:00

Ara, a aquesta hora, amb els gatets endreçats al seu cau nocturn, escolto els silencis i els sorollets de la casa. Quasi que el que sento amb més claredat és el só de les tecles que cedeixen a la pressió dels meus dits.

Em sento cansat. Físicament.

Sort que des de demà tindré ocasió de tornar a posar-me en forma.

Avui he anat a buscar la roba de feina. Després, cap a migdia, hi havia una "recepció" a l'empresa pels que comencem aquest cap de setmana. Ha estat una altra tornada a casa. I ja va la segona en molt poc temps. En aquest cas, recuperar moltes cares conegudes. Algunes sorpreses; d'altres contentes. Alguns petons i algunes encaixades. Cap llepada, de moment...

M'ha sorprès la bona acollida del responsable de personal i, encara més, la del director de producció: no pensava ni que se'n recordés de mi. Ha estat una estona agradable.

He vist les millores que han fet al meu anterior lloc de treball. Sembla que només van trigar dos mesos després que jo marxés. Caram... ara si que és el millor lloc de la fàbrica! :)

Demà començaré a una altra secció. A una altra línia de producció. Atenció amb els accidents, ens recalquen.

Com totes les feines, té les seves coses bones i dolentes. Entre les bones, cobrar cada mes i no poder endur-te feina a casa. I hores i hores per pensar en altres coses mentre feineges mecànicament.

Entre les dolentes la fressa (el soroll) continuada que només deixes mig enrere si surts a l'exterior.

És curiós com sovint per trobar el silenci hem de sortir d'on som. I d'altres vegades es fa imprescindible escoltar-nos a dins per sentir-lo.

Simon and Garfunkel "Sound of Silence"

És curiós com algunes vegades, alguns sons, algunes veus, ens poden encalmar com si poguéssim entendre el silenci intern. I com d'altres, voldríem que aquestes veus trenquessin el silenci exterior per tornar-nos a la realitat.

Realitats silencioses, encalmades. Realitats sorolloses, apresurades.

Entre mig... teclejo acompanyant els pensaments, els sentiments i les sensacions a altres comarques, a altres pobles, a altres muntanyes.

Els que treballem... que tinguem bon cap de setmana. I els que podeu descansar... que el tingueu millor!

barrufant realitats

2008-02-21T22:55:00.000+01:00

Els gats de carrer, els que no som de bona raça, ja se sap... anem vivint amb el que el dia ens ofereix. I amb el que trobem davant del nas, fem el que podem: sigui jugar, somniar, badar, observar...

Després d'uns mesos plens de contrastos emocionals, de sentir molta felicitat i de sentir també molt de dolor per circumstàncies ben diferents; després de setmanes d'angoixes i de mini-vacances... ara "sembla" que pot ser que vingui un període d'una certa estabilitat. Estabilitat incerta de totes totes.

He estat mesos buscant una feina de nit o una feina de cap de setmana (i no perquè m'encanti treballar de nit o els caps de setmana) , per poder conciliar vida laboral i familiar. I ara, que ja estava disposat a acceptar qualsevol cosa excepte l'esclavatge, em surt feina de cap de setmana. Així que aniré al revés de la Jo Mateixa, per exemple, i quan ella escrigui jo seré mut! :)

-Reorganitzat, Gatot! Va... a veure com t'ho muntes, ara...

Bé, d'entrada, aniré al revés del món i, quan la majoria tingui festa jo estaré treballant. Però és el que hi ha.

-És el que buscaves, no?

Bé, ara no ho buscava... però ara ha sortit així.

-Com més va, més humà sembles... on vas amb tantes contradiccions?

Si, ja ho sé... hauria d'entomar la vida com ve. Però... pro...pro...

-A més, ja veurem el que dures... que portes un carrerón que deunidó!

No, no... si jo tinc ganes de tenir una certa estabilitat. Si fins i tot els gatets m'ho diuen:"... pare... hauries d'estar més temps en una feina i no canviar tant...". I si no aguanto al menys 5 o 6 mesos, tampoc em dona temps d'estalviar una mica o gens... I... què collons, no pots callar una mica? Sóc així i ja m'està bé. M'agafaré a això ara i la setmana que ve, serà la setmana que ve. No tinc perquè justificar-me. Que m'equivoco? si, i tant que m'equivoco. Que la cago massa sovint? si... que no ho fan els altres? I a més... se suposa que tu estàs del meu costat, no?

Hi ha dies que m'esgoto jo solet...

Neil Young" Out on the Weekend"

***************************************

Un dia et vaig dir... aprofitem ara que podem, ara que el temps no ens lliga. No cal preocupar-se ara per com serà després.

Un dia vaig pensar... mira quina lluna! tant plena, tant joiosa!

Un dia vaig somniar... que podia fer màgia blanca, verda, groga, rosa, blava... que la podia controlar... sense quedar-m'hi enganxat.

sensatimicions

2008-02-21T01:10:00.000+01:00

Les sensacions venen dels sentits. Els sentiments venen d'uns altres sentits?

Les unes i els altres són analitzades, comunicades, percebudes pel cervell.

I després de fer-ho, el cervellet ens en deixa un record que no és la mateixa sensació, el mateix sentiment, sinó una foto o un dibuix del que va ser.

I la pressa? i la urgència? ve d'un sentit extern? on neix la necessitat? en la manca d'estímul extern? o en el desig intern?

Memory Motel - Els rollings...

Avui he fet una cosa que tenia pendent de fa molts dies. He fet el carnet d'usuari de la biblioteca per a mi i per els gatets.

Fins ara... tenien el carnet de la biblioteca d'un altre poble. I feia dies que els havia promès que els hi faria aquest.

Fosquejava quan he entrat a un espai molt ampli. Quasi em recordava el hall d'un hotel de luxe. Un estil de biblioteca "modern", amb molta llum i poca fusta. Força usuaris llegint, consultant llibres, estudiant, usant ordinadors...

Tot i haver-hi molts cartells que recorden que la biblioteca és zona wi-fi, no he vist ni un portàtil aprofitant-ho.

He sortit amb els tres carnets plastificats a la butxaca. En passar pel costat de l'esgléssia de Sant Jaume s'ha encès automàticament un llum on algun dia hi va haver una estatua d'una Verge.

Arribo al passeig. A la part de baix del passeig. Ja és fosc i els comerços que encara tenien obert ja tanquen. Em miro la filera de fanals que l'il·luminen i que deuen distreure el creixement natural dels arbres. O potser els arbres saben diferenciar entre llum natural i llum artificial. Quasi segur que si.

Dubto de si anar-me'n a casa. Feia molt que no sortia a aquesta hora només a voltar.

Fa fresca. Avui no m'he fet cua en tot el dia. A casa diuen que semblo un bruixot amb els cabells deixats anar. La poca gent que volta pel carrer a aquella hora, posen cara de pensar el mateix.

Faig una cosa extraordinària per a mi i per un bruixot (si més no els darrers mesos): entro a un bar i demano una Voll-Damm...

*****************************************

Quasi he tingut un record de futur.

Però com els somnis... si no l'apuntes de seguit... es fan fugissers. Ara vull recordar el present. Viure'l, sentir-lo i empapar-me. El futur, quan arribi ja el viurem.

a-credo

2008-02-20T00:35:00.001+01:00

Diu una màxima:
"Si un problema no té solució, no et preocupis... perquè no es pot solucionar. I si té solució, no et preocupis, perquè ja arribarà el moment que es solucioni."

Quan tens problemes reals es fa difícil recordar això perquè l'angoixa sol poder més que la raó.

Jethro Tull - Songs From The Wood

No sé quan de temps podrem observar-nos,
sentir-nos, alegrar-nos.

Compartir músiques i receptes,
besos i llàgrimes.

No sé quan de temps seré bell als teus ulls,
o seran tendres les meves mans.

No miraré el temps
perquè no corri massa;
potser millor deixar-lo fer,
dia a dia, nit a nit...

I em deixo abrigar en tu,
així com ets,
tota tu.

**************************************

Voldria saber estimar i saber encomanar felicitat.

Encara no n'he après. Avui, que tinc menys angoixa; avui, que començo a veure un fil de llum; avui, que sóc el mateix d'ahir... vaig desaprenent sense voler-ho.

Em deixo emportar per la música i busco retrobar-te entre somnis rinxolats.

(sembla que per fi torno a tenir feina)

La culpa és de l'immigrant

2008-02-17T11:20:00.006+01:00

Diuen que fa temps que els catalans estem emprenyats. Recentment la zel ho expresava. O expresava part de la seva emprenyamenta.

Uns dies abans l'Andrea expressava una altra emprenyamenta que faig meva: la culpa és de l'immigrant! I no repetiré el que ella diu perquè ho explica molt claret i molt millor que jo mateix.

Jo estic emprenyat perquè vivim en un país de fireta. Perquè som catalans de fireta, de joguina. Perquè vivim la herència d'una classe mitjana que ja no existeix. Però en un país amb tanta tradició de fer teatre, de fer els pastorets i actuar en públic, sembla que ja ens està bé seguir fent el paperet del català assenyat, burgès, tradicional, patriota... i racista.

Ho sento. Perquè m'agradaria que no fos veritat. Però ho és.

Sento les converses al carrer. Observo com els blocs d'escales es buiden quan comencen a entrar-hi persones nascudes fora d'aquí. Constato com els que "donen" feina prefereixen fer-ho a persones que no coneixen els seus drets per poder explotar-los. I em sorprèn que siguem tant babaus de creure frases fetes sense interessar-nos per saber què hi ha de veritat al darrera.

"Tots els ajuts se'ls emporten els de fora".

"A ells no els demanen permisos ni els inspeccionen... fes-ho tu i veuràs què et passa...".

"Mira si han de ser atrassats que viuen amuntegats com animals".

"Fan la feina que no volen fer els d'aquí".

"No saben viure en societat. Mira els diaris... qui són els delinquents?"

Tenim una societat que s'ha anat protegint creient-se els tòpics que uns quants han creat en benefici propi. I per tenir a mà a qui fotre la culpa quan les coses no van bé.

La culpa (tota la culpa) és dels immigrants. Apa, i ens en quedem tant amples i amb això ja hem solucionat el problema.

Però quin problema?

El problema de la feina? el problema del col·lapse a la sanitat? el problema de la vivenda? el problema de l'ensenyament? el problema de la llengua? el "problema catalán"?

Em sembla que ens hem acostumat tots a admetre el que ens vingui a sobre (en forma de lleis, de gestió política, de resultat en la prestació de serveis) com una fatalitat que no es pot canviar. Ho acceptem i prou. I quan no podem més perquè pensem que ens l'han fet massa grossa, ens refiem que trucant a Catalunya Ràdio, Sant Bassas ens resoldrà el problema.

M'estic perdent perquè estic emprenyat. Perquè estic emprenyat amb els tòpics que fem servir.

(conversa sentida al carrer. Actores, dues dones "madures")
-T'ho pots creure? mira-les... amb el vestit aquest que porten no s'amaguen pas que són mores però bé que van a Càrites a carregar el carro de la compra. I no els hi fa res que siguin capellans qui els dona el menjar.
-És clar. I mentres es dediquen als moros, quants n'hi ha de nostres que ho passen malament!

*********************************

Jo em queixo i m'he queixat altres vegades de com funciona el país. De com els serveis socials no cobreixen tot el que haurien de cobrir. De com hi ha qui abusa de qui no té feina per oferir unes condicions laborals (econòmiques i socials) denigrants per la persona. Però no en dono la culpa a qui ho passa malament. Potser... perquè jo ho passo malament.

Vaig anar a Serveis Socials. Necessitava que qui ho gestiona em digués a la cara que no tinc dret a cap ajuda. Que les administracions ens tenen abandonats. Em van dir que em podien donar hora amb l'assistent social per d'aquí un mes i mig. Un mes i mig!!!! Se suposa que si vaig a demanar ajuda és perquè la necessito ara, no?

Finalment, vaig aconseguir parlar amb una "informadora" l'endemà.

I aquí ve la bona notícia que, a més, es carrega un altra tòpic: els ajuts els donen només als moros i als negres.

Doncs mira, no. La setmana que ve jo també podré anar a Càrites a buscar menjar per mi i per els gatets. Ja tinc un premi en material! M'han fitxat i ja saben que sóc un miserable. Si més no, no em moriré de gana. I si no trobo feina, d'aquí un mes em tramitaran una renda mínima d'inserció. (si, d'aquí un mes... mentrestant no cal que m'insereixi enlloc, i que m'espavili no fos cas que em tornés un vago -únic argument de la dreta per a negar assistència social-)

Jo defensava temps enrere la Renda Mínima Universal. També la renda mínima universal per fills. Perquè? perquè a qualsevol persona li pot passar que es separi, que es trobi sense feina i sense un coixí al banc, i amb responsabilitats econòmiques per afrontar. I l'Estat hauria de preveure immediatament cobrir aquestes mancances. Per evitar el risc d'exclusió social. Per evitar depressions. Per evitar angoixa i dolor. Per evitar que qui està desesperat opti per solucions dràstiques.

En canvi, em diuen que em donaran una renda "si no trobo feina". O sigui, m'estan dient que millor que trobi feina en negre, malpagada i esclavitzant, que després ja m'acabaran de pujar el sou amb aquesta renda d'inserció.

És culpa dels immigrants això? O és que el sistema no funciona?

Fa dos mesos que volto ett's. Dijous passat em deien que des de gener han notat la manca de demanda de treballadors. Quasi totes les empreses estan en polígons industrials on has d'accedir-hi amb vehicle propi: no hi ha transport públic que hi arribi o no funcionen coincidint amb els horaris laborals. Estic apuntat a diverses ofertes. I espero que alguna es materialitzi aviat. Perquè m'he tret de sobre una despesa important. Però necessito ingressos per viure. No en faig prou amb tenir menjar pagat. S'ha de pagar llum, aigua, gas, transport... i no accepten l'arròs o la pasta com a moneda de canvi.

No en faig prou amb no poder portar els gatets al cinema o al teatre (diumenge vinent, sessió infantil, 5 euros per cap, 5x3=15 euros per una estoneta d'il·lusió...).

Però tot això no té cap importància perquè els catalanets de joguina, de fireta, tenen cotxe, no es separen, tenen un coixí econòmic a la Caixa, voten nacionalisme, i només tenen alt i baixos segons el que faci el Barça i encara poden anar de restaurant, o a comprar roba i sabates o canviar el mòbil per un de més modern. I a més... es fan creus de veure com els espanyolets de fireta es creuen les bestièses del PP.

Jo, ja no sóc de joguina. Sóc directament un titella que somia truites. Que no pot tenir cap certesa ni pensar que té raó en les decisions o en els pensaments. Em sento molt poqueta cosa en un món on quasi tothom sap que té la veritat i l'assumeix sense pensar en gaire res més.

Si hi ha bons i dolents, sóc dels dolents. Si hi ha gent recta i gent torta, sóc dels torts. Si hi ha gent normal i anormal, sóc anormal. Si hi ha estructurats i desestructurats, sóc desestructurat.

Però ara, al menys, algú ho sap. No m'han donat cap carnet encara. Espero que si me'l donen, no em facin pagar. O l'hauré de robar.

************************************

Miles Davis: Blue In Green

***************************************

M'ha sortit un post agre. Per un cop rellegeixo escoltant Miles Davis. Volia que fos un post emprenyat. Però no me'n surto.

De fet... suposo que no me'n surto perquè ara mateix estic força a gust. Malgrat la situació, sento l'amor a prop. Voldria saber estimar i saber encomanar felicitat. A voltes voldria ser art, ser bell, ser agradable només pel fet de ser.

Observo les onades que s'enduen el castell de sorra. Segurament he fet massa castells de sorra durant massa anys. Però... m'agradaria tant ser un suport ferm pels gatets... poder-los dir cada dia que sempre hi haurà sorra a la platja... i que tots els somnis es poden construir deu mil vegades...

M'agradaria tant poder no enfonsar-me... i ser un somriure sincer cada vegada.

Gaudir del color de la vida. Observar l'abella fel·lant la flor. Ser menys addicte a les addiccions, als sentiments, a les emocions... tornar-me flor.

Hi ha estones per fer-ho. Hi ha estones que no. Bona setmana!

dissabte incert

2008-02-16T13:15:00.001+01:00

Obro els ulls i et tinc al cap.

La nit s'ha fet llarga per intermitent. Primer l'avorriment "d'haver de fer" moltes coses i la mandra de posar-s'hi. Tant com queda per cremar, endreçar, situar... Després la calidesa de tenir-te a prop. De reconèixer com n'és de fàcil parlar sense "haver" d'amagar res ni "haver" d'explicar-ho tot. I la mútua complicitat respectuosa.

Em quedo una estoneta pendonejant entre pensaments, imatges, tonades. Voldria ser al llit. Voldria teletransportar-me. Tanco tot abans de no fer la darrera copa. Per no fer-la.

M'adormo acotxat en el teu cos.

"Les parets són molt més altes i la casa, quasi buida sense mobles ni caixes. El llit és a l'entrada de la casa, a fora el carrer però al pati que ara és davant la façana enlloc de ser a la part de darrera. Tot i això no hi fa fred. És negra nit però es veu la claror de l'alba quan arriba el meu cunyat amb posat seriós. -Hauries de posar una musica suau per quan arribin- em diu. I comença a posar coixins verds sobre els sofàs i butaques. No sé perquè però s'emprenya i es va enfilant cada cop més. No pot ser pel desordre... ell no és gens endreçat. Però és bona persona, de missa. -Va, vinga, que arribaran- em mana la pressa. -Vols dir que cal tot això? No para de moure's amunt i avall com un gos engabiat. Sé que sent dolor per alguna cosa. I es desfoga clavant puntada de peu a un tauló de fusta, on hi ha l'ordinador i el tabac, que s'aguanta amb piles de llibres que li fan de suport."

Em desperto. Només ha passat mitja hora des que vaig anar a dormir. No tinc dubtes de què ha estat el soroll d'un cop fort el que m'ha fet despertar. Em desperto amb el neguit del somni. I una certa sensació d'inseguretat. Hi ha algú voltant per la casa? A les palpentes busco l'audífon. Poso el volum al màxim. Sento els sorolls de la casa: corrents d'aire que fan bellugar mínimament alguna porta; el motor del congelador que s'encén i s'apaga; cotxes que passen pel carrer i fan trontollar els vidres amb la vibració. Recordo que no he passat la clau al pany de la porta del carrer. De què serveix una porta massissa si es deixa el pany sense passar? Quasi no el passo mai. La mare tampoc ho feia. M'adormo.

"Et trobo riallera a la cuina ballant quasi nua mentre rentes els plats. La samarreta just et tapa la part de dalt de les natges. I els rínxols es belluguen a banda i banda de l'esquena. -Nena, et costiparàs més... estaríem millor al llit. El gall perico pica el vidre de la porta amb el bec. I totes les gallines campen soles pel pati. He de fer-les entrar al galliner. Corredisses. Agafo blat de moro amb la tapa de donar-los menjar i venen com xaiets darrera meu. Fa sol però fa fred, com si fos de nit. Entro a la cuina i l'ordinador fa pampallugues sobre la pica. No et trobo ni a tu ni al gall. Me'n vaig a l'habitació però el passadís no s'acaba mai. Tinc calor."

Em desperto de nou, suat i empalmat. Palpo al costat i no hi ets.

M'adormo i em desperto encara tres cops més abans de les 7. Tinc "transxilium", però no vull prendre drogues oficials. M'aixeco a rentar els plats i gots d'ahir. Es va fent de dia i el gall canta des del galliner. Fa dies que sembla afònic. Potser s'ha costipat?

Surt el sol, potent. Però fa fred com si fos de nit. Surto al pati. Em faig uns quants petons de bon dia. Quan hauré endreçat una mica -penso- potser faré un post de somnis. I després, potser faré un vermutet al sol del migdia. O un porret. O un massatge. O et buscaré entre records i et voldré al meu costat.

Mentres... les gallines em miren pendents de si m'acosto a portar-los el menjar.

El Último de la fila - Como la cabeza al sombrero.
Como la cabeza al sombrero,
como lápiz al papel,
como la llave a su agujero,
como el tren a la estación,
así te quiero yo. Así te quiero yo.
Como el pájaro al abismo,
como el susurro al rincón,
como la bruma quiere al río,
como la piel a la piel.
Te pertenezco, no lo puedo evitar.
Dime aunque mientas que vuelves.
Dame aunque mientas tu amor.
Somos fuego y escorpión,
manantial y desierto, alarido y canción.
Te deseo y estás lejos,
te deseo... Dame a bocados tu amor.
Somos el vértigo y el beso,
la saliva y el carmín.
Aunque haya océanos bullendo entre los dos,
no has estado nunca a salvo.
Me perteneces, no lo puedes evitar;
Dame aunque mientas tu amor...
Tendré a bocados tu amor.
Así te quiero yo. Así te quiero yo.
Como la metralla a la carne,
como la carne al cañón,
como el cañón a la sangre,
como la sangre al alcohol...
Así te quiero yo...
Me perteneces, no lo puedes evitar.
Dime aunque mientas que vuelves.
Dame aunque mientas tu amor.

Premis i memes

2008-02-14T23:00:00.004+01:00

Ja fa dies que hauria d'haver actualitzat i haver agraït els premis rebuts i el meme pendent. Amb el trasllat, amb les emocions, amb els dalt i baixos no em sentia prou amb ganes de fer-ho, tot plegat.

Hi ha premis, com memes, que són o semblen realment fets amb una finalitat d'encadenar coneixences; amb un interès per l'altre. A vegades ens arriben sense saber massa bé perquè. I tot i que penso que els que he rebut han estat sempre sincers i volguts, estic d'acord amb la Cruella en una valoració que fa d'algun premi en concret o del seu origen o intencionalitat. De fet, suposo que quasi tots els premis i/o memes no deixen de ser eines que permeten conèixer el premiat però també altres blogaires que potser no freqüentem: és a dir, una eina de promoció. Alguns de forma més evident, altres no tant.

Els premis que m'han donat...

Aquest premi ha estat creat per Eseya. I me l'ha donat la kpitana (http://nasunyer.balearweb.net/) en aquest post. Per cert... gràcies per la cançó, bonica. smuacksssss!

Les regles del premi són les següents:

- Cal triar cinc blocs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc per tal que tots el puguin visitar.
- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.

Com la sigorgik, em prendré el meu temps per decidir a quins o quines 5 blocaires els hi passo el premi, perquè entre tanta norma no diu "quan" ni "com" s'ha de fer i perquè em sembla que quasi el teniu tots i totes! (si, ja sé que alguns i algunes encara no...).

La robelfu, de Armonia m'ha fet aquest regal.
En aquest cas cal regalar-lo a 5 blocs que t'agradin. Només 5???? Com que qui alça la copa porta guants vermells... suposo que caldria donar-lo a dones. Sí, ja sé que jo no sóc dona i me l'han donat. I a vegades em poso guants vermells... per fregar vidres...

A veure... sobre gustos... mireu: acabo de decidir que no faré el que habia pensat fer i que era començar a repassar qui ja el tenia i qui no. Ni aquest ni l'anterior. Em fa molta mandra ara mateix començar a seguir i resseguir cadenes de premis. Així que deixaré lliscar en aquest paràgraf alguns blogs que m'agraden com si fossin gel de dutxa. Faré el link a algun blog que comento poc però que m'agrada perquè sempre em rep com si estigués "folloso", amb ganes...
També lincaré un altra blog que es belluga com una brúixola buscant en el coneixement humà.
Per acabar cap al tard dient allò de bona nit i tapa't!

La meva wapa carolina m'ha donat un altre premi: el Nº 7 Premios Waipu Amigos Chéveres. M'encanta això de ser "chévere"!

En aquest cas, és un premi directe perquè ells volen i no cal passar-lo a ningú doncs és un premi pròpi en edició 2008. Gràcies per considerar-me chévere!

Avui, encara he rebut un altre premi. Aquest més material. Us ho avanço però li dedicaré un post específic perquè crec que s'ho val. Jo diria que de fet és un anti-premi, un d'aquells que ningú voldria rebre. I no, no correu a buscar les llistes dels menys glamourosos ni la dels més mal vestits, que no hi surto. Encara. Queda pendent per un proper post.

I finalment... un meme calent, calent que em va passar en Robertinhos (t'he dit que m'encanta la foto de la teva capçalera? no? doncs m'encanta!):

Ell va il·lustrar-lo amb una foto d'una fèmina (la teva xicota?). Jo en aquest cas... no hi poso foto. Qui vulgui que passi per la Cuca al cau.

Miraré de contestar-lo a raig i que sigui el que l'inconscient vulgui...

quin títol et ve al cap quan algú diu "cançó"? cançó vol dir..."la cançó"? No en podria triar només una. Potser... la cançó seria el Viatge a Ítaca de Lluís Llach.
amb quina cançó t'agrada o t'agradaria fer l'amor? quan era jovenet m'agradava fer-ho amb The Year of the Cat, de Al Stewart. Amb l'LP. Després vaig descobrir que la millor banda sonora és el só de l'altra cos.
quina postura sexual t'agrada més? mmm... agradar... me'n agraden moltes. I m'agrada no repetir, ni crear rutines. Però em sento molt a gust jo assegut a una cadira (o al lavabo, o a una tanca, o a un sofà...) i ella (si és ella) assaguda sobre meu; panxa amb panxa, pit amb pit, ulls a la vista, boca a besar i respirar.
un truc per a posar-te a cent en pocs segons? ah... no esteu sempre a cent?
quina cosa et dóna morbo i no és comú? n'hi ha moltes, però no totes amb tothom... però si és només morbo.... m'encanta veure una noia fregant els vidres.
quin color d'ulls et sedueix amb una sola mirada? els colors sedueixen? em sedueix una mirada enamorada, o sincera, o estimada...
a quin lloc t'encantaria fer l'amor? m'encantaria... vol dir un lloc on no ho he fet? probablement... m'encantaria follar a l'espai, en absoluta ingravidesa.
les persones que t'agraden són molt primes, primes, grassonetes, grasses? les persones que m'agraden m'agraden per com parlen, per com es comuniquen, per com m'estimen... i em resulta agradable un cos ni prim ni gras, amb panxolina sense exagerar... però tots canviem en el temps, tots posem arrugues i anys... definitivament el físic no és una prioritat.
amb la boca, amb el dit o amb el genital? només tres opcions? jo... és que prefereixo usar tot el cos! m'encanta el massatge amb els braços, els jocs amb els peus, les carícies amb la cara, les fregades amb la panxa, i el sexe amb el cervell!
què t'agrada fer després de l'amor? després de l'amor o després de follar? després de l'amor... m'agrada que quedi l'amistat. Després de follar, m'agrada respirar, assaborir sucs compartits, fer un cigarret a mitges, acaronar amb les mans i les paraules, tornar a començar.... hi ha un abans i un després?

El meme li passem a 6 nois i 6 noies. Per què 6? doncs perquè vol en Robertinhos.

Doncs mira, noi... em sembla excessiu. Si amb els memes de 5 ja ens el encolomem tots en una setmana, si el passem a 12... colló! no ens dona temps a res! I com que és un meme calent, calent... i jo sóc molt discret i no vull posar en cap compromís a ningú... doncs el deixo obert a aquells i aquelles que comparteixin amb mi 4 de les 10 respostes. Un 40% d'afinitat... deunidó, no? Només us demano que m'ho feu saber! :D

petons i llepades.... calentes!

Ah.... i quan pugui... els posaré a la banda lateral, els premis!

Actualitzat el 16 de febrer: quin despiste!!!! el premi Arte y Pico... també me l'ha donat la Carme Fortià! :D Gràcies somiadora de realitats!

De eleccions...

2008-02-14T00:20:00.001+01:00

Triem? ens trien?

Sort que el vot és secret.

Madonna - Secret

Me'n he anat al llit. Tinc mal de cap i calfreds. Al llit tenia calor i no podia dormir. Donava voltes. Sovint sabem massa bé el que triem. Sovint no ens en adonem i han passat 10 anys. Ara, moltes hores passen massa poc a poc. Algunes, poquetes, massa depressa.

Ara penso què seria la vida sense secrets, encara que siguin coneguts.

I me'n torno al llit, pensant que avui potser voldràs dormir sola o dormir amb un altre. Que potser no cal compartir sempre els calfreds. Que millor que no te'ls encomani. Que hi ha millors moments a grapats i els pesquem al vol i sense xarxa.

Madonna - Isaac

Tinc molta sort

2008-02-12T23:05:00.000+01:00

Ahir, encara no sé perquè, em vaig fotre una patacada d'aquelles monumentals. I m'està costant recuperar-me una mica. És... com la primera borratxera? Sí, aquella que et deixa una ressaca enorme i et dius... "mai més!".

Ja feia massa dies que controlava en un espai massa reduït les pujades i baixades del meu dragon khan particular. Potser encara no s'ha acabat. Potser només ha estat la primera baixada vertiginosa per preparar el cos a emocions més intenses.

Com diu l'Arare:"...hi ha èpoques i moments en què els problemes - petits o grossos- es veuen i es viuen d'una manera i hi ha èpoques en què els mateixos problemes o semblants, es viuen d'una altra manera molt diferent..."

Crec que mai no havia estat tant fotut, objectivament, en les meves circumstàncies com ara mateix. Potser m'hi vaig acostar una mica en l'època d'estudiant.

Ara... massa temps sense feina, sense ingressos, sense poder començar de zero... perquè estimo els meus gatets. Sense la mare que sempre em va recolzar quan em va fer falta (quin mal moment per morir-te, mare...). Sense cotxe, que també s'ha mort. I a Girona no pots viure ni treballar si no estàs motoritzat... Si, ja sé la putada del mal funcionament dels rodalies a Barcelona... però al menys en teniu!

I en canvi, malgrat la situació me'n adono que sóc un gat amb molta sort.

Recentment m'he fet una analítica completa. I estic perfectament en tots els indicadors malgrat ser massa fumador, massa bebedor, massa menjador i massa amant dels plaers de la carn: no tinc ni colesterol, ni àcid úric, ni triglicèrids, ni hepatitis B, ni sida... Fins i tot tinc una cosa que podia pensar que era una berruga... i ni a berruga arriba! (i no us diré on la tinc....)

Tinc fills, germana i cunyat, nebot, amics i amigues que m'estimen. Que es preocupen per mi i m'ho demostren cada dia. No sé si "m'ho mereixo", però tinc sort d'aquests amors. No fa gaire estona ha passat per casa una amiga... a portar-me un cartró de tabac. Un detall que no esperava. Però ella hi ha pensat.

Si em moro... quan em mori -i espero que sigui en una data llunyana- tinc l'enterro pagat. Previsora que era la mare. I que em coneixia una mica.

El gatet petit no podia practicar piano a casa... i m'han deixat un teclat sense demanar-me res.

Avui havia de recollir els gatets a escola... i m'han deixat cotxe per bellugar-me... i amb el dipòsit plè.

Puc dir que no tinc sort?

********************************

A vegades és difícil asserenar-se. A vegades potser no cal asserenar-se. Ara sento una certa tranquil·litat. No buscada.

Potser són les persones, que existeixen amb més força que les ombres. Un bes al coll... i mig cos electritzat. Una mirada des de la fotografia i la escalfor del moment recuperada.

Sóc un gat amb molta, molta sort.

Fiona Apple - First Taste

**********************************

Així que pugui recullo premis i contesto memes...

sembla que les ombres encara em deixen escriure... si els hi deixo veure què escric...

ombres fugisseres

2008-02-11T23:35:00.000+01:00

M'empaiten.

A les sis m'he llevat cansat de despertar-me. Em fa mal l'esquena. Noto la gola seca. Quasi que em fa mal respirar.

Entre penombres recorro el passadís, inacabable. Recordo que hi ha una cadira amb bosses i la esquivo. La llum de la lluna es filtra per les persianes. Al menjador, un mar d'ombres m'esperen arrepapades. Faig via cap a la cuina i encenc el llum. El fluorescent es queixa en engegar-se.

La finestra de la cuina dona a l'exterior, al pati fosc encara. Em veig reflexat als vidres. Obro l'aixeta i al contacte amb l'aigua veig una ombra que s'esmuny darrera meu. Només als vidres. Em recorre un calfred. El gall perico canta, estrafet. Vull tornar al llit... però he de passar pel menjador.

*****************************

Miro els arcs de la volta catalana entre bigues. Recordo haver-los mirat de petit, malalt al llit, hores i hores... uns sostres llunyans de tant alts. Són els mateixos. Encara els veig llunyans. Potser em torno a fer petit. Entre bigues.

M'adormo sabent que no trucarà ningú. Avui em toca estar sol.

*****************************

Entre somnis sento portes que s'obren. Mig em desperto. Veig ombres que es belluguen. Tanco els ulls. Em deixo emportar per la foscor.

*****************************

Torno per darrera vegada al pis/casa. M'he deixat la càmera. Havia pensat fotografiar-lo despullat, com el vam trobar i com el deixo. Sense voler... m'he vist al mirall i darrera meu ha passat volant de nou. Em giro i no hi ha res. Miratges?

Retorn a realitats oblidades.

O volgudament enmascarades. La cortesia, la cordialitat, no es pot prefabricar.

*****************************

Em peta el cotxe. Només puc trucar a un número. Fa molt més del que caldria. Del que hauria. Em miro les mans. Són ombres.

*****************************

Obro de nou, o m'hi trobo, a la capsa dels trons.

Res no és per sempre.

M'he endinsat a la banyera volent treure'm de sobre les ombres. Cap sabó les fa fora...

Tornaré quan pugui fer-ho. Si em deixen.

peta el cotxe. Només puc trucar a un número. Fa molt més del que caldria. Del que hauria. Em miro les mans. Són ombres.

3 setmanes? No! 3 dies! :)

2008-02-10T23:05:00.000+01:00

Per una vegada Telefònica m'ha sorprès agradablement. Em van dir que "només" estaria 15 o 20 dies sense connexió i... tatxàn!!!!! ja en tinc. Quasi que em fa mala espina que me la hagin donat tant ràpid i em fa pensar... serà que la competència els hi fa competència de veritat? serà que anava massa angoixat i he tirat per la via ràpida? serà que estic pagant per un servei que no em donen? Bé, el cas és que torno a estar connectat al món!

La veritat és que en unes condicions no massa bones: he connectat l'ordinador a un lloc on no resulta massa còmode escriure. Deu ser que no estic acostumat a escriure des del llit... catxis...

He estat tota la setmana de trasllat, fent-me'l jo mateix amb les meves manetes. Vull dir que no podia pagar un transportista. Per tant, m'he fet jo els paquetets i he fet un munt de viatges amb el meu cotxe carregant-lo cada cop tant com he pogut. Resultat? Ahir em feia mal tot el cos! Crec que he descobert músculs que no sabia que els tenia. I, evidentment, només estic a la meitat.
Quan vas a viure a una casa buida... "només" has de posar el que portes al seu lloc. Però com que on he anat els armaris eren plens...

així que abans de poder col·locar res a lloc... caldrà fer lloc.

I no sé si els Sants d'Occident em castigaran per la blasfèmia... però els primers canvis que he fet...

la imatgeria religiosa...

per la imatgeria cibernàutica.

I a la paret del davant, sobre el mirall...

ara em mira el meu barret...

Ha estat una setmana molt mogudeta... els gatets m'han ajudat aquest capde. I també m'han deixat descansar.

Avui, el gatet petit m'ha dit: tranquil, pare... si aquesta tarda no fem cap viatge al pis vell no hi ha problema. Els diumenges pels catòlics, són per descansar. I pels no catòlics també.

Sort que el vaig apuntar a cultura religiosa en lloc de a religió!

Bon començament de setmana a tots i totes! I petons i llepades a dojo!

(ja aniré passant a ca vostra a comentar, okis?) :)

Ara va de bó...

2008-02-07T00:45:00.000+01:00

Avui és la darrera nit aquí. Ha començat el compte enrere.

Em sap greu perdre el contacte amb els blogs, amb el messenger, amb part de la meva vida. Però estic content de deixar enrere el passat. De fet, hi ha vida fora d'aquí.

Espero i desitjo que aquesta pausa em servirà per carregar piles. He de fer moltes coses encara.

De moment... quasi tot buit... quasi tot el que és material.

Bosses i maletes a punt.

I una cançó de... a reveure!

Mentrestant... petons i llepades vitals a dojo!!!!!

Europe - The final countdown

Abans d'anar-me'n, però, no me'n puc estar de fer un comentari a unes declaracions que he sentit a la ràdio d'un tal Rajoy, que deu ser un inpresentable pel que diu: "a los inmigrantes se les exigirá que firmen un contrato en el que se comprometerán..... a encontrar trabajo en un tiempo razonable...".

Espero que el Sr. Rajoy guanyi les eleccions.

Suposo que per ell sóc un "inmigrante", perquè està clar que el seu partit no creu que el català sigui una llengua espanyola quan s'oposa que la Junta d'Andalucia regularitzi que acadèmies privades puguin ofertar classes de català a Andalusia.

Suposo que el Sr. Rajoy entén que qualsevol ciutadà és capaç de trobar un contracte de treball "si vol", encara que sigui en condicions d'esclavisme.

Sembla que el Sr. Rajoy se'n oblida que Espanya fa molts anys va signar la Carta de Drets Humans i segueix incomplint la obligació que té l'Estat de donar accés a la vivenda, a la feina, a la educació, a la sanitat...

Espero que el Sr. Rajoy guanyi les eleccions i posi un mur com fan els feixistes israelians a la franja de Gazza. I es tregui de sobre el "problema catalán". Perquè clar... a on ens enviarà? Al país d'orígen? Així sigui, Sr. Rajoy.

Abans del segon parèntesi

2008-02-05T23:10:00.000+01:00

Quan era més jove canviava de casa com qui es canvia els pantalons. En època d'estudiant universitari, vaig canviar 7 vegades de pis en 5 anys... Si, ja ho sé, era com el cul de'n Jaumet.

Faig memòria i miro de sumar. A veure... si. Si no me'n deixo cap, he viscut amb una certa continuïtat en el temps en 15 cases diferents. I ara torno a fer capses, bosses i maletes per tornar a la primera casa.

Jo ja estava força acostumat a fer trasllats. Però la darrera vivenda m'ha acollit durant quasi 10 anys. I em costa buidar-la.

Ara torno a casa i no sé per quant temps. De fet, suposo que sempre imaginem que allà on anem és per quedar-nos. Bé, suposo que això li passa a la majoria de la gent.

M'agradaria poder pensar així. Poder pensar que he trobat el meu lloc, la meva gent. Però ara mateix només puc sentir les pèrdues i la estimació present. El dia a dia.

Però el meu dia a dia està enganxat ara mateix a internet. Ahir a la nit ja tenia l'angoixa -el mono- de saber que estaré... 10? 15? 20 dies sense internet????? Aaaaaaaarrgggghhhhhhhhhfffh!

Sé que no podré suportar-ho. Ja m'he visualitzat demanant a la família que em deixin connectar una estona (i visualitzant a la família fotent-me fora després d'hores de connexió...); esperant a les portes de les biblioteques que obrin...

Sort de les tarifes planes...

I... espero no trobar cap espray clonador al supermercat!

Courtney Love - Mono

transició cap el segon parèntesi

2008-02-04T22:40:00.000+01:00

Un dia em vaig llevar moix. Moix de trist, no de moix com ho diuen a ses illes, que moixot m'hi llevo cada dia. No arrancava. I vaig dir-me: això no pot ser!

Així que vaig agafar una doble galeta farcida de xocolata i quan anava a fer-li un mós... què carai! doble dosi!!!! I vaig agafar la nocilla dels gatets, en vaig escampar una dosi doble per sobre i ... apa!

Queixalada al canto!

Mentre l'assaboria em vaig adonar que feia solet i fins i tot l'ombra de la mà semblava riure! I vaig gaudir de l'instant malgrat les cabòries que em passaven pel cap.

*********************************

Aquest cap de setmana he assaborit moments de felicitat en essència. Res de fragàncies subtils. Puc recordar-me feliç deixant-me estimar i estimant. I m'he abraçat a la felicitat. Malgrat el dolor de la pèrdua.

M'he sentit culpable de ser feliç. Se suposa que hi ha un temps per a cada cosa. Però el sentiment de sinceritat, de tendresa, m'ha omplert els sentits i m'ha fet pensar que no tinc perquè sentir-me culpable. Estic segur de no haver fet res que faci mal a un altre.

Aquest cap de setmana he plorat molt. M'han fet molts petons i abraçades i encaixades de mà. Dels petons i abraçades materials n'he pogut notar la calidesa dels que eren sentits. També la fredor dels que ho feien "perquè tocava", fins i tot sense saber qui era.

Dels petons i abraçades virtuals, que m'heu deixat en forma de comentari al post anterior, o en posts dedicats en alguns blogs, n'he rebut tota la calidesa.

Ara... es tanca definitivament una etapa. Per encetar-ne una de nova.

*****************************
P.S. no sabia quina música posar-hi... no la sabia trobar. La iruna me l'ha encomanat:

Feeling Good, Nina Simone

Toca un parèntesi

2008-02-01T12:17:00.000+01:00

Tot s'ha precipitat. O potser no; potser era jo que no volia veure-ho tant proper.

Encara que no ho puguis sentir, encara que segurament hauries criticat les seves "pintes", encara que potser hauries preferit el rèquiem de Mozart... prefereixo dir-te adéu amb una guitarra.

Adéu, mare.

Galneryus - Requiem

Meme de fotos

2008-01-28T01:15:00.000+01:00

Vinga va..... per una vegada no em queixaré i li agrairé a en Clint que m'hagi passat aquest meme. La veritat, és que crec que ho has fet amb bona intenció i, de fet, has aconseguit que em distreiés una mica d'altres cabòries. Perquè el dia té moltes hores, i la nit més.

Es tracta de buscar fotos de quan érem petits i penjar-les. Fa algunes setmanes en vaig enviar una a Waipueduca. En aquell moment, suposo que per un excés de zel en vers el meu anonimat, la vaig enviar com a blogaire anònim. Sí, sóc el amigo bloguero nº5 que marca paquet a la platja.

Però suposo que em vaig fent gran i cada cop dono més importància a les coses importants de veritat. Així que... aquí ve el Gatot quan encara era gatet (em sap greu per la qualitat de les fotos, però segueixo sense escàner i són fotos de fotos... no hi he pogut fer res més, ja em perdonareu):

Encara que no es vegi gaire bé... estava a punt de menjar-me el meu pastís de primer aniversari. I sembla, que em va fer il·lusió.

Una mica més grandet. Els rínxols es volien fer evidents però em tallaven els cabells massa sovint. I a casa, no paraven d'enclenxinar-me. A la foto estic amb un veí, que no és el veí de dalt, un dia o dos abans de la tallada reglamentaria.

Sembla que alguna cosa innata hi havia que em portava a somiar en conquerir. I els primers reis que vaig voler i saber demanar... doncs, uniforme de conqueridor!

M'han explicat, perquè jo no ho recordo, que de petit em deien:
-I tu quan aniràs a escola?

I jo contestava:
-Cap dia!

I és que a casa s'hi estava molt bé. Dieu-me tonto! Fins que un dia em vaig llevar inspirat.

-Mare, vull anar a colegit (ho déiem així llavors).

I ja veus ma mare fent mans i mànigues i movent cel i terra i influències i contactes perquè em voléssin a mig curs als hermanos de la Salle. Sembla que li va suplicar al director, portant-me vestit ben polit amb la bata que feia mesos que guardava, que m'admetés com a alumne d'incorporació tardana o vés a saber si mai més voldria estudiar. Val, potser si que les dones de casa em consentien una mica massa...

Aquell mateix any, o el següent, vaig descobrir que hi havia moltes més persones al món i que gairebé la meitat no portaven pantalons. No sé perquè... però m'agradava jugar amb globus amb elles. O a elles amb mi!

I una que no havia de ser premonitòria. Tot i que jo volia... mai vaig jugar amb cap equip del barça tot i tenir-ne moltes ganes!

No sé a quantes persones cal passar aquest meme. I fa dies que estic una mica desconnectat i no controlo gaire la bloguerada però m'agradaria veure les fotos de petita de la Caliope, perquè sí, perquè ella s'ho val; m'agradaria veure també les de la Carme Fortià, perquè vés... m'agradaria; i m'agradaria molt, veure les fotos de petita de la Iruna, perquè... sí i perquè me la estimo molt.

Un altre dia, una altra nit.

En trànsit.

2008-01-26T12:55:00.000+01:00

Entro a un edifici modern, relativament nou, endreçat. Un microcosmos urbà on s'escriuen, a les ànimes, les pàgines més intenses de la emotivitat humana: l'esclat de noves vides, el miracle de fer tornar de la mort casos impossibles, l'angoixa de la incertesa, la fatalitat vital.

Quan puc observo la simfonia de rostres. La cara és el mirall de l'ànima, diuen. Observo el seu rostre i hi veig patiment. Els ulls encerclats per una foscor impròpia. Sé que la miro amb tendresa però no sé si la expresso prou bé i, quan em mira, voldria reconfortar-la, que em sentís prou a prop seu.

I em compadeixo de mi mateix, de les meves petites, grans i mesquines misèries materials, mentre li agafo la mà.

Sóc incapaç de trencar la dinàmica dels alt i baixos que ara es fan més freqüents. Potser seria insostenible també per mi patir totes les hores del dia. A estones em sento culpable per gaudir petits moments de felicitat, d'alleujament. Però els necessito i, quan els tinc, vull gaudir-los i deixar-me anar.

Em neguiteja el futur incert. El seu, el meu. Però ara no hi ha camí de tornada. Ni per ella ni per mi. Només podem anar endavant. Sense saber massa cap a on ni fins quan. Tots dos, la meva mare i jo, tenim massa coses que ens lliguen a la vida. Ella ja no pot triar gaire. Jo, encara no sé com, he triat seguir endavant. Deixar enrere massa "negatives" pròpies i alienes. Descobrir els horitzons nous i canviants de qui avança una mica cada dia. I viure plenament els "si", siguin grans o petits.

Em deixo abraçar pel sol que m'escalfa. La pell i l'ànima. I torno a obrir, com els gatets, els ulls de bat a bat per no perdre'm res. Per viure mil vides intensament.

No sóc jo

2008-01-23T18:34:00.000+01:00

Ara... no sóc gaire res.

No puc pensar, no puc escriure, no puc comunicar... no en sé.

Candy Dulfer - Can't make you love me - Live Montreux 1998

Lo món és ample

2008-01-20T22:50:00.000+01:00

-Ets un pal? una branca?
-no, sóc un insecte. Tu parles amb les branques?
-No. Tothom sap que les branques no parlen. Jo... menjo insectes! Nyammmmm!

Imatge trobada a la web de Can Piferrer.

M'he desfet la cueta. El tacte dels meus cabells encara em resulta agradable. Em miro al mirall i trobo un desconegut. Massa dies sense afaitar-te, noi. Els rinxols més blancs que no recordava. Massa emocions juntes.

Fa fred. He de començar a omplir caixes que no sé quan tornaré a obrir. Traslladar emocions i records. Buidar habitacions per tancar portes.

I obrir finestres, balcons, galeries... lo món és ample i els camins estrets.

lionel richie-say you say me

El meme viatger

2008-01-19T17:05:00.000+01:00

La lluna nova m'ha passat un meme que em sembla que és d'invenció pròpia. De fet... ja fa dies que me'l va passar. I em sap greu no haver-lo fet abans.

L'enunciat és "relativament" senzill:
"Digues tres coses que sempre duus a la maleta quan vas de viatge i una que t'agradaria dur i que no duus mai o gairebé mai. I tant.... heu de dir el perquè. Pasar-ho a 4 persones." Clar... se suposa que qui el rep... viatja! :D

Viatjar.

Viatge:

	viatge
	[s. XIII; del ll. viaticum 'allò que serveix per a un viatge']
	m 1 1 Anada que hom fa per transportar-se a un lloc notablement distant, a una altra població, a un altre país. És el meu primer viatge a Roma. Emprendre un viatge. Estar de viatge. Un viatge a peu, a cavall, amb tren, amb avió. Un viatge per terra, per mar, marítim, aeri.

Imatge trobada a Uncertain Times.

Catxis... se'm plantegen dubtes metafísics. L'enunciat diu "...coses que sempre duus a la maleta". Clar, aquest "sempre" pressuposa que habitualment viatges!

Jo no viatjo habitualment. De fet, a la definició que en dona el diccionari no apareixen ni els viatges virtuals, ni els "viatges" causats per psicotròpics, ni els viatges onírics...

El darrer viatge que he fet ha estat aquest cap d'any. L'anterior... buffff ni me'n recordo! Així que hauré de fer el meme en funció de la darrera escapada tot i que em salti d'alguna manera la condició d'habitualitat. I suposaré que si faig un altre viatge també les duré:

1. La màquina de fer fotos.
Mai faig totes les que voldria, ni en sóc especialment maniàtic. A més... potser a vegades és millor guardar el record en paraules.

2. Roba.
Tot i que després no es faci servir gaire... sempre va bé portar-ne de recanvi per si en algun moment t'has de vestir, no?

3. Tabac.
És el que té ser un drogadicte: has de portar material per si et trobes tots els bars i estancs tancats. Vaaaaaaaaaaaaal.... ja m'ho estic deixant!!!!!!

I el que no porto mai i m'agradaria portar?
Un MP4 amb tots els vídeos i les cançons que m'agraden. Però com que no en tinc...

I... a qui li passo el mort?
Li podria passar a l'alepsi que es fa un fart de viatjar i sí que té experiència en això. Si, ja sé que te'n he passat uns quants, bonica, però és el que té seduir la gent i després no explicar-los les coses a l'orella!; em fa gràcia passar-li a Jordi Ventura, a qui comento poquíssim però que em té ben seduït, també, amb els viatges temàtics del seu blog;i a la zel, a qui no li he passat cap meme, em sembla, i em faria gràcia que em distruegués de cabòries des dun punt de vista alternatiu; i finalment... la meva estimada-merramiauada, viatgera, capitana, entusiasta, cul-inquiet i intrèpida arare: què et vas deixar de portar al vaixell?

petons i llepades salades!

És... vida

2008-01-18T23:57:00.000+01:00

(multimonòlegs conversats a l'hospital)

-bon dia... com anem? com es troba?
-com li deia a una infermera... si em trobés bé, no seria aquí...
-si...clar... però... s'ha d'animar, fem el possible perquè es trobi millor.
-jo voldria que m'operessin, que em treiessin el mal i anar a casa...
-bé, ara mateix no pot ser... cal fer primer un tractament, el més adequat.
-si... pensa que una operació sempre és agressiva, et fan untrau, et posen punts... si es pot resoldre sense operar... molt millor, no?
-si, té raó... a nosaltres ens agrada molt operar, potser massa i tot! però no sempre és la millor solució.
-ho veus? aquest senyor té carrera... alguna cosa deu saber...

*******************************

El va veure des de l'altra costat de la reixa.

Tenia una branca a les mans que movia ritmicament, amb una cadència uniforme. Estava assegut sobre un pot metàl·lic -potser de pintura- i semblava buscar alguna cosa entre la terra del sòl.

Es va aturar a mirar-se'l. Des de darrere. Es va haver d'enfilar una mica sobre la base de la tanca i va veure que devia fer hores que aquella branca dibuixava ... centenars de figures humanes que duien un animaló lligat.

L'home de la branca a les mans va girar una mica el cap i va somriure no se sap massa bé a qui o a què. I va preguntar: vostè té un gosset?

L'altre... no va saber dir-li que tenia dos gatets.

*******************************

(classe de música)

-fixa-t'hi bé, pare... aquesta rodona vol dir 4 temps: 1, 2, 3, 4... has d'apretar fins a comptar a quatre... ho veus? i aquesta... dos temps. No aquesta només una vegada! Va, que no em fas cas... a veure si m'escoltes, home! Així... molt bé... Va...... tornem-hi, però fixa-t'hi, eh?

**********************************

(classe visual de música)

Davant l'ordinador, buscant un camí de tornada... trobo un exercici visual que m'explica la música. Em sembla que al gatet li agradarà quan el vegi dimarts que ve.

Toccata and Fugue in D minor - Johann Sebastian Bach

**********************************

i... actualitzat al cap d'una estoneta... segur que al gatet també li agradarà...

Vanessa Mae, una experiència visual, auditivia sensual... clàssica?

Vanessa Mae Destiny

És tard i no vol ploure

2008-01-17T02:40:00.000+01:00

(Avui em sembla que anirà d'anada d'olla... així que si voleu ja esteu avisats i avisades i podeu passar llargament -lo Gatot dixit-).

Què passa si de cop i volta desaparèixes?

Fa massa dies que aquesta idea em dona voltes a la neurona.

Si jo desapareixo ara, a les dues i cinc de la matinada... quin canvi substancial es produeix a l'univers? Segurament cap. Som espurnes en la gran flamarada.

Pink Floyd - Money

Suposo que fa molt temps em vaig quedar penjat en el simfònic.

Veig massa sovint la mort a prop. No em capfica pas. Tot i que no crec pas que com reproduïa la estimadíssima Cruella de Vil " "Hom no només tria la vida que vol viure, sinó també la mort que vol tenir", al final dedueixo que no és pas tant greu morir dins de l'aigua. Sobre tot si fa solet.

Quina paradoxa!

De fet quan palmes... s'acaben els problemes. Llavors... què collons ens reté aquí volent seguir patint? Perquè ja té collons aferrar-se a passar-ho malament, eh?

Jo, ja em perdonareu... i espero que no em retireu la paraula... però em sembla que som una colla de "gilipolles". Tontos del cul, si voleu.

Serà que només pot filosofar amb una certa coherència "humana" qui té la panxa plena i el sostre assegurat i el llit escalfat? Serà...

Doncs a mi se'm acaben les filosofades.

Ei... que ja he avisat, em sembla, que avui no calia llegir, eh?????

Au!......... a veure si trobo el camí de tornada.

Ànima en venda....

2008-01-16T01:07:00.000+01:00

Ja és demà i no s'ha acabat el món. Sembla.

El segurata del súper m'ha vist arribar. Feia el cigarret a la porta d'entrada. Li he dit: nen... bufen vents de tempesta... M'ha allargat la mà i m'ha dit: ens haurem d'abrigar!

He agafat una cistella taronja.

Flams de la Fageda, natilles de marca blanca, cervesa...Voll-Damm... el wisqui l'he colat d'estranquis a la butxaca de l'abric.

Me'n vaig a la caixa. La Jessica, aburrida, em somriu. Acaba de passar la compra pel lector i mentre espera els diners, s'alça la brusa el suficient per deixar veure els texans mig descordats. En treu el seu moneder -on hi té les claus de casa- que guardava ancorat a la gometa d'un tanga de quadradets multicolors.

-Quina abundància de blaus, nena...

Em mira amb una mirada falsament sorpresa.

-La dels teus ulls vull dir... (tot i que pensava, i ella ho sap sobradament, en els quadradets blaus del tanga). A quina hora plegues?...

-No em fotis, gatot, que avui tinc els pintors....

Surto... i sona l'alarma. Surt el segurata a veure qui és... i em saluda amb un fins demà.

Ens hem de buscar la vida, no?

EL BARRIO-BUENA,BONITA Y BARATA

La fi del món

2008-01-15T22:10:00.000+01:00

Vet aquí que de cop i volta sembla que el món s'hagi d'acabar demà.

Et passes sis setmanes esperant, pensant que les coses aniran de mica en mica, però no. Tot s'ha d'ajuntar en un breu període de temps. I per alguna estranya conjunció astral tot s'acumula el mateix dia.

Sort que penso que encara tenim el dret a decidir. Encara que sigui individualment. El dret a triar.

I ara... només vull tancar els ulls, deixar-me endur per una tonada, i pensar que ets aquí al meu costat. Notar la teva pell, el fregadís dels teus cabells, la humitat dels teus llavis obrint-se lentament... compartint l'alè.

O no. De fet... no té cap importància el que vulgui.

na mica de música?

Shivaree "I Close My Eyes"

I.... encara...

Sarah McLachlan & Cindy Lauper - Time after Time

Hi havia una vegada... Leonor Watling

2008-01-13T23:30:00.000+01:00

Ahir el gatet gran es va quedar sol amb mi perquè el gatet petit va anar convidat a casa d'un amic seu. És curiós com canvia el comportament dels gatets quan estan junts o separats. Si és una separació momentània, una activitat extraescolar o una estona curta no es nota tant. Però que un dels dos passi la nit fora, fa que l'altre prengui consciència del temps i l'espai, i de la seva relació amb l'entorn perquè es produeix una situació anòmala a la que no estan acostumats.

Els meus gatets es porten 15 mesos de diferència. Com més grans es fan, menys es nota la diferència d'edat.

Encara els explico contes. Ara ja saben quan els explico contes, quan invento històries, quan els parlo de realitats. Com jo mateix, sovint barregen unes i altres coses. I saben que cada una pertany a episodis diferents.

Ahir el meu gatet gran em va estendre una rentadora mentre jo preparava el sopar per tots dos. No ho havia fet mai sol. Sol, vull dir, sense un adult al seu costat. Ahir ho va fer sol i sense el seu germà.

Vam sopar, vam mirar un dvd de la biblioteca, vam sentir una estona del partit del barça a la ràdio... i a una hora prudent, el vaig acotxar al seu llit i al cap de 5 minuts ja dormia.

Jo vaig trigar encara a anar a dormir. Entre una cosa i una altra... les hores petites es van començar a fer grans. I vaig voltar sense sortir de casa. El gatot va voltar i va trepitjar teulades i terrats, observant i escoltant. Llegint els signes de la nit. Mirant la lluna creixent, la lluna moruna...

I aquest matí, el gatet gran m'ha despertat amb un petó, un "bon dia, pare", i un "ja he preparat l'esmorzar". És la primera vegada que ho fa sol. Se n'ha sortit sense el pare. I no ha près mal. Ni tallant les taronges per fer-ne suc. Ni posant la llet a escalfar al microones. Ni "robant" uns trocets de pernil que ha tallat amb ganivet perniler...

Hem esmorzat amb somriure d'orella a orella. I amb una sensació inmensa d'esmorzar de diumenge al matí, amb solet, a casa... encara a casa.

Potser algun dia pensarem, pensarà... temps era temps, quan era petit, un diumenge el pare dormia, el meu germà no hi era, i vaig preparar l'esmorzar........

Marlango - Once upon a time

Avui... més tard, he llegit no sé on, que Leonor Watling presentava a Girona el seu darrer treball. Fa dies que la veig en diferents vídeos de diferents blogs. Em dona bon rotllo... sense acabar de seduir-me.

Anada d'olla

2008-01-11T00:45:00.000+01:00

enmig de no se sap massa bé on... se m'acut:

perquè fem tanta gràcia els gats?

Funny Cats 2 ! ! !

o tanta por?

(encara no està tot perdut)

La revolució dels sentits

2008-01-09T23:55:00.000+01:00

Visc dies molt estranys. En altres moments, i en circumstàncies semblants i menys greus m'havia enfonsat molt.

Ahir vaig sentir una gran tristesa. Com feia temps que no sentia. Cap color semblava que pogués cridar-me l'atenció. Cap tonada m'alegrava. I les paraules de consol, no em consolaven.

Com la boira, la tristesa m'havia envoltat i s'escolava fins el moll de l'ós.

Tota la tristesa del món era palpable sobre la meva pell.

**********************************

Vaig tenir una estona per recordar. Per recordar-me. Em van venir des de la memòria moments que creia oblidats. I es van barrejar somriures inesperats i llàgrimes. Dolor físic i empenta per no tancar-me dins una closca.

I els records de mitja vida, amb el filtre de la benevolença. Aquell que ens permet mirar enrere amb tendresa fins i tot els paratges més inhòspits de l'ànima.

Després, una veu tendra ofegada també pel plor i la tristesa es feia còmplice. I feia bona una frase que no sé on vaig llegir o escoltar:"en l'amistat, compartir penes és fer més lleugera la càrrega; compartir alegries, és duplicar-ne el goig".

Vaig saber la complicitat i el sentiment en la distància i els sentits es van revoltar dolçament, poc a poc, sense estridències. Vam recuperar somriures sense llàgrimes. I com qui no ho vol, la boira va deixar pas a un sol de mitjanit.

**********************************

Avui... les circumstàncies han anat a pitjor. Però encara m'escalfa el sol de mitjanit.

Mentre hi ha vida, hi ha oportunitat de viure bons moments. Potser sí que en el fons sóc un optimista.

Joaquin Sabina - tan joven y tan viejo

La lletra:

Lo primero que quise fue marcharme bien lejos;
en el álbum de cromos de la resignación
pegábamos los niños que odiaban los espejos
guantes de Rita Hayworth, calles de Nueva York.

Apenas vi que un ojo me guiñaba la vida
le pedí que a su antojo dispusiera de mí,
ella me dió las llaves de la ciudad prohibida
yo, todo lo que tengo, que es nada, se lo dí.

Así crecí volando y volé tan deprisa
que hasta mi propia sombra de vista me perdió,
para borrar mis huellas destrocé mi camisa,
confundí con estrellas las luces de neón.

Hice trampas al póker, defraudé a mis amigos,
sobre el banco de un parque dormí como un lirón;
por decir lo que pienso sin pensar lo que digo
más de un beso me dieron (y más de un bofetón).

Lo que sé del olvido lo aprendí de la luna,
lo que sé del pecado lo tuve que buscar
como un ladrón debajo de la falda de alguna
de cuyo nombre ahora no me quiero acordar.

Así que, de momento, nada de adiós muchachos,
me duermo en los entierros de mi generación;
cada noche me invento, todavía me emborracho;
tan joven y tan viejo, like a rolling stone.

Título: Tan joven y tan viejo
Año: 1998
Letra: Joaquín Sabina
Música: Joaquín Sabina
Disco: Yo, mi, me, contigo (1996)

Animals domèstics o no...

2008-01-07T16:20:00.000+01:00

És 7 de gener... i sembla que els reis han passat de llarg de la meva carta. Així que... anirem a altres coses.

Fa uns dies la Rosa, la meva estimada veïna del pis de sota i núvia de parella oberta, em demanava si posaria més fotos d'animalons que correguessin per casa.

Em demanava si tenia porquets i la resposta és que no. De fet, fa uns anys vaig viure a una casa de pagès on la veïna del costat (que no puc lincar perquè no té blog) en criava. Més aviat els engreixava i eren petitons, petitons... tan macos! que te'ls menjaries! (i algun va acabar menjat, us ho puc ben jurar... però això és una altra història, més gastronòmica).

Encara més enrere en el temps, vaig tenir una gossa: la "pepis". Una gossa mestissa, que tenia una retirada als gossos d'atura. El nom... si, era un homenatge a una coneguda. Era una gossa cordovesa de naixement, però que fins i tot vivint allà es va acostumar a què li parlés català i que només fes servir el castellà si era per renyar-la.

No tinc escànner... així que fins que els reis me'n portin un (que no ho han fet) o algú jubili el seu i me'l regali... de fotos antigues poquetes.

Després al galliner hi vam tenir conills. I tòrtoles. També vam tenir coloms.

Ara, a part de les gallines hi ha un gall al galliner. El va comprar el meu cunyat i suposo que li va fer gràcia perquè li van dir que era un gall "perico". Clar... ell va fer cas del nom (perquè és de l'Espanyol -el cunyat, no el gall-) sense saber que els galls pericus no creixen gaire. Quines coincidències futboleres, eh? :DDDDD

D'aquest si que tinc foto. Val, no és gaire bona...

Però es pot apreciar perfectament la diferència de volum i d'alçada entre el gall i les gallines. Pobrisó... si quasi fa pena, no? (si, el gall és el de la cua negre.... és que se us ha d'explicar tot, eh?).

O sigui que vaig estar pensant que pobret meu, potser li caldrà alguna ajuda. I vaig començar a buscar per internet per veure si trobava algun accessori que li permeti fer la feina que ha de fer. Cosa complicada, si senyor. Si no ho tenien prou complicat aquests animalons per aconseguir perpetuar-se, si a sobre els hi posem traves d'alçada encara ho tenen pitjor!

En fi... que el gall va fent el gallitu però no es menja un rosco. Una història ben diferent de la que va muntar el veí de dalt al seu galliner.

Total.... que buscant alguna mena d'alça per a galls o alguna cadireta on enfilar-lo vaig anar saltant de web en web i d'enllaç en enllaç fins que vaig trobar una imatge que em va sorprendre i em va agradar.

Però no podia pas acabar el post sense posar una cançó del gall que ha esvalotat més galliners... a tots els costats de la vorera:

The Queen - I Want to Break Free

Carta als reis

2008-01-05T17:00:00.000+01:00

Imatge publicada el 25 de desembre de 2003 a Indymedia Barcelona

Benvolguts Reis d'Orient,

tot i que de tant en tant s'han creuat casualment al meu camí fades, bruixes i persones màgiques, jo -gràcies a Déu- sóc ateu i no crec gaire en la màgia sense truc.

Dit això, i no fos cas que en realitat existíssiu i sabéssiu fer anar un ordinador (que ja seria molt més que la majoria de la nostra classe política, empresarial i religiosa), us escriuré la meva carta aquí aquest any, perquè diuen que "qui no fa la carta als reis es queda sense regal".

I amb la mateixa convicció que faig una primitiva, una 6/49 o jugo convidat a la loteria nacional de Navidad, escric sabent que a qui no juga no li pot tocar.

No us diré pas que he estat un bon minyó durant l'any 7 del present segle. He fet tantes dolenteries com he pogut i m'han deixat. Sempre, mirant de no fer mal a ningú. Però d'altres n'hi ha que van trepitjant els dèbils i bé que els deixeu regals, oi?

En tot cas, només us demanaré dues coses perquè sóc de classe baixa i ja sé que fins i tot amb una m'hauria de conformar.

Voldria que em portéssiu... un partit polític.
Eiiii, però un de debó, eh? Res que s'assembli al que hi ha ara mateix.

Vull un partit polític que tingui prou imaginació per no anar a remolc del que fan a altres països civilitzats. De fet, pel que fan ara mateix al Govern de Catalunya i al Gobierno de la Nación... ens aniria molt més bé, i ens sortiria més barat, contractar els millors gestors de la Mitsubischi (tots japonesos de cap a peus) o als de la Toyota i posar-los en nòmina als dos governs: segur que copiarien i millorarien ràpidament i eficaç les millors gestions econòmico-social-lliberals dels països més avançats. Ah... i saben fer trens!!!! Posats a fer gestió....

Però no és això el que m'agradaria, no. Ja m'agrada saber que els que manen són humans; que s'equivoquen; que tenen emocions... Només... que m'agradaria que creguessin més en ells mateixos i en nosaltres.

Que volguessin, com vull jo, un país on els nostres fills puguin créixer i estimar-lo orgullosos de poder-hi viure, perquè ser català fos sinònim de ser humà lliure i realitzat i fóssim enveja d'altres persones que ens volguessin prendre com exemple. Amb l'orgull de saber que cap ciutadà no queda exclòs del sistema. Que les persones no han de viure amb l'angoixa de saber quina feina tindran demà ni de saber que la que fan està mal pagada; o amb la preocupació de on podran viure o de si tindran l'atenció sanitària i social que necessiten.

Només us demano que em porteu un partit polític amb humans que facin aplicar a casa nostra la Declaració Universal dels Drets Humans (del 10 de desembre de 1948). Fins i tot em sobraria l'Estatut, i la Constitució, i la paperassa europea (com en diuen ara? carta? tractat?). Un partit que exigeixi a l'Estat Espanyol que aquella declaració que només té 31 articles, s'apliqui ara i aquí amb efectes retroactius si és possible. Perquè després de 60 anys... ja va sent hora, no? I que tinguin nassos de dir prou a Espanya si comencen de nou a dubtar de la constitucionalitat d'aquesta declaració que han deixat de banda tants anys.

Potser si que demano massa.

Com que ja estic acostumat a rebaixar les meves pretensions laborals, econòmiques i socials... em conformaré amb que feu que el dia 6 de gener s'apliqui a tot el territori només l'article 25:

Article 25 1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat. 2. La maternitat i la infantesa tenen dret a una cura i a una assistència especials. Tots els infants, nascuts d'un matrimoni o fora d'un matrimoni, gaudeixen d'igual protecció social.

Perquè.... per si no ho sabeu... jo no tinc aquest nivell de vida i sembla que ningú dels que mana cregui que necessito tenir aquest dret.

I la segona cosa que us vull demanar, és que resoleu màgicament la fam i la malaltia al món. Perquè si les persones estan sanes i tenen la panxa plena es poden permetre fer plans i il·lusionar-se. Es poden preocupar per les mancances dels altres. I es poden interessar en la cultura i en la justícia social.

Potser si que demano massa, però si no ho feu vosaltres que teniu màgia... no crec que cap dels que ara podrien arreglar alguna cosa ho facin.

Apa.... no passeu gaire fred aquesta nit!

De ... diàlegs

2008-01-04T17:30:00.000+01:00

Dijous a la tarda. Em truca un vell i bell amic. Em diu de sortir a fer un tomb al vespre.

Fa molts anys que ens coneixem. I em sembla que ja hem après a dialogar. No sempre és fàcil convertir les converses en diàlegs. Massa sovint parlem i parlem escoltant-nos i sense escoltar gaire l'altre.

Ahir ens volíem escoltar. Tots dos.

Vam anar a fer un mos a un bar que ja comença a ser punt de trobada per nosaltres. És un bar restaurant de la plaça de la indepèndencia, amb taules parades -a l'interior- que donen al riu. Té un ambient càlid i un servei amable.

Parlàvem de la vida, dels fills, de les parelles -o no parelles-, de la feina i de l'atur. I vam seguir parlant i rient i deixant que el temps s'escolés poc a poc.

Vam lliscar a la vora del riu per anar a buscar un local on poguéssim sentir-nos.

I vam recalar a un altre local que comença a ser-nos familiar: el Sunset. Música de jazz, barra de fusta, ambient tranquil... Un havanna club per mi.

Un xupito de wisqui per ell.

Inventem discursos buscant en la memòria. Dialoguem de la vida i de la mort. Del passat i del futur. Descobrim volums i imatges que enganyen els sentits i la percepció i ens fem un fart de somriure. M'agrada la complicitat de les mirades que es poden enmirallar sense tensions. I que poden fer de qualsevol ximpleria, un episodi de sinceritats.

Exercicis estètics amb rerefons humans.

I tastar clàssics per primera vegada. Sempre hi ha una primera vegada per a tot, no? O algú encara no coneix un "San Francisco"???? :D

Bé... ell no el coneixia, i es va encandilar amb la gradació de colors. Hi ha res millor que un combinat sense alcohol a darrera hora?

Entre ètica i estètica vam anar cremant la nit. Mirant i deixant-nos mirar. Entre fum, somriures i paraules. I enfilant-nos al pont de la vida abans de tornar cap a casa.

Tornar a casa? Nooooooooo..... !!! :D Encara vam tenir de temps d'una darrera copa tancant un local del carrer dels ciutadans. Més fusta, més fum, més paraules, més somriures. Vam despedir la nit amb les tonades de'n Sabina. Però per deixar música aquí, prefereixo el diàleg sonor d'uns altres amics:

Carlos Santana et Buddy Guy - Montreux Jazz Festival

Tornant a somiar

2008-01-02T18:05:00.000+01:00

Feia molts anys que no gaudia tant d'un cap d'any.

Potser perquè, per una vegada, desitjava amb moltes ganes compartir estones amb algú que estimo molt i tot eren entrebancs i complicacions. Fins unes hores abans no es va poder concretar res. És més... si hagués fet cas al cap, a la raó, hauria buscat una feina per cap d'any perquè em feien i em fan falta els diners. Però van pesar més el desig i les ganes. Va pesar més pensar i saber que tindríem poques oportunitats com aquesta.

Ha estat un acabament de 2007 i un principi de 2008 fantàstics.

No vam fer cap festa multitudinària, ni vam anar a menjar i beure a fora; ens vam descuidar de tenir torrons per postres i bosses de cotilló; vam fer un sopar que semblava que faríem curt i que no era massa de festa i en vam tenir per dos dies (i en va sobrar) i passant-ho d'allò més bé.

Si, va ser un cap d'any fet amb el cor. Un cap d'any que vam començar només de veure'ns. Moments per aprendre amb els ulls i amb la paraula. Per robar temps al temps. Per aprofitar el protagonisme dels petits i aprendre d'ells que per jugar no calen gaire coses.

Aprendre a aprendre de nou. Amb la intensitat de passar-ho bé no perquè toca, sinó perquè jugant aprens millor. Dedicant el 100% dels sentits a la descoberta. I obrint la ment al gest i la mirada. Engalanant-nos la pell, com el millor vestit de festa. I anant moltes hores descalços per tocar una mica de peus a terra.

No ha estat un somni. Tot era ben real. Un regal real que em permet tornar a somiar que aquests propers mesos podré canviar una realitat que m'ofega.

Tot està per fer. Res no ha canviat, objectivament, des del 29 de desembre. Però aquestes minivacances m'han carregat les piles. Potser de tant en tant cal poder-se estar una mica de temps dins d'un núvol.

Dins Un Núvol - Antoni Tolmos

i de sobte....

2007-12-31T00:48:00.000+01:00

potser no te importància... res més que acabar el neguit i descobrir com és la pell de la lluna.

A vegades tot es desmunta.

A vegades, només unes paraules son suficients per engegar la màgia terrenal. Per saber que cada dia és un regal i un tresor.

Sopa de Cabra. Pell de lluna.

la lletra:

Plouen les paraules,
corren els acords
darrera del teu nom.
Volen les imatges,
tornen els records
portant la teva olor.
Fum de l'herba
entre les branques
vas cremant la millor flor.
Pell de lluna
amb ulls de pluja,
alè de mil colors.
Vas dibuixant el món.
Ploren les paraules,
cauen els acords,
ben molls del teu record.
El camí no té tornada,
cada dia és un tresor,
sense roba i sense ràbia,
vestits d'aigua i sol.
Cos contra cos confonc.
Quan el teu somriure em mira poc a poc,
el meu neguit s'acaba.
Quan a sobre meu et mous a poc a poc,
res ja no té importància.
Plouen les paraules,
cauen els acords,
volen les imatges
cap al teu record.
Cos contra cos confonc.
Quan el teu somriure em mira poc a poc,
el meu neguit s'acaba.
Quan a sobre meu et mous a poc a poc,
res ja no té importància.
Quan el teu somriure em mira poc a poc,
el meu neguit s'acaba.
Quan a sobre meu et mous a poc a poc,
res ja no té importància.
Quan el teu somriure em mira poc a poc,
el meu neguit s'acaba.
Quan a sobre meu et mous a poc a poc,
res ja no té importància.
I després per no cansar-te
sóc jo qui puja i baixa.
I després per no cansar-te
el meu neguit s'acaba.