sentir i/o escoltar
He llegit un post del barbollaire a les seves cambres buides i fa dies que em vull treure de sobre un record que és com una espina...
Recordo de molt petit un home que cada dia, cap al vespre, venia a la botiga de la mare a portar-nos el pa. Aparcava el seu "dos cavalls" furgoneta (o era una Dyane 6?) davant la porta i entrava a deixar el pa i a fer-la petar una estona. Era un home prim, poqueta cosa, sempre amb un somriure als llavis... calb, duia bigoti i perilla sempre ben retallades...
Era en Pau Masó, un flequer de Salt que treballava el pa artesanalment en forn de llenya i amb ingredients de primera qualitat.
Amb el temps es va anar fent amic de la família i, amb els anys, vam compartir àpats i llargues converses de sobretaula a les quals era addicte.
En Pau feia diferents tipus de pa; un dels que feia era el pa de crostons.
Foto agafada de www.cuinant.com
I un dia ens va explicar que el mateix Salvador Dalí va entrar a la fleca del carrer llarg a comprar-n'hi un del qual en van fer un motllo de guix i en van fer les còpies per decorar la façana del museu de Figueres.
En Pau es va anar fent gran... i després vell. Va perdre quasi tota l'oïda i la vista. Per sort, tota la seva vida l'havia passat al forn de casa seva i se'l coneixia amb els ulls tancats. Jo el veia traient els pans amb la pala de fusta... els picava amb els nusos de les mans per saber si eren cuits... Al principi de veure-li fer li vaig preguntar perquè els picava. Em va dir que escoltava el só del pa. Quan va perdre l'oïda els seguia picant. I em sembla que d'alguna manera, els sentia també. Els pans li seguien quedant igual de cuits, igual de bons...; parlar amb ell, mantenir-hi una conversa es va anar tornant més i més difícil... si hi havia algun altra só... si ell no podia parar prou atenció o qui parlava no modulava correctament el to de veu... es feia molt complicat... pesat, descoratjador, fins a anar evitant la conversa...
...
jo, fa uns anys, feia de comercial i havia de fer servir el telèfon assíduament. Com que sóc esquerrà sempre me'l posava a l'orella esquerra i durant uns mesos no feia més que queixar-me de lo malament que anava telefònica... fins que un dia em vaig posar l'aparell a l'altra oïda: era jo que no hi sentia!
vaig acabar anat a l'otorrino; em van diagnosticar un colesteatoma -un tumor- a l'interior de l'oïda: m'havien d'operar. Em van avisar que em deixarien sense timpà i perdria el 90% de l'oïda esquerra.
en pocs mesos, l'oïda dreta va anar perdent audició també i es va fer necessari que adquirís un audiòfon.
amb la limitació auditiva vaig pensar -primer- que em trobaria limitadíssim en moltes activitats quotidianes; de fet, va ser així...
i podia no acceptar la sordesa i esperar que els altres, els "normals", m'anessin aïllant... (vaig recordar en Pau, el flequer, moltes vegades) o provar de trobar una normalitat aprenent a conviure amb la incapacitat sensorial.
el dia a dia, la feina, les relacions personals... anar al teatre o escoltar música... veure la tele (si, en aquell temps encara mirava tele)... era una incomoditat pels altres o un aïllament per mi... l'audiòfon és una pròtesi que ajuda a poder mantenir una certa normalitat; té unes certes limitacions (no el pots portar 24 hores, s'acaben les piles, no es pot usar en segons quins ambients massa humits o massa polsosos, s'espatllen...) però te també els seus avantatges: quan vols desconnectar del món... l'apagues o te'l treus!
el barbollaire parla al seu post de com de diferent es veu la vida amb la pròpia banda sonora-mp3 a les orelles, aprofitant la manca d'oïda per sensibilitzar altres sentits...
en un moment de la meva vida vaig demanar a algú molt proper que volgués fer l'esforç de posar-se dos taps de cotó només durant unes hores... i que provés de fer vida "normal"... només perquè pogués entendre una mica el que per a mi era per sempre...
em va decebre que no volgués ni provar-ho...
el barbollaire ha fet una experiència sensitiva per plaer... no tots els cervells tenen la capacitat ni la voluntat d'experimentar la anormalitat i treure'n alguna cosa... ni que sigui per benefici propi...
els qui vivim cada dia amb anormalitats, aprenem cada dia de nosaltres i dels altres. A vegades amb alegria i a vegades amb tristesa... i ens adonem que hi ha moltes més discapacitats que les que solen ser molt evidents per a tothom... moltes mancances per a les quals encara ni tan sols han descobert pròtesis efectives.
m'encanta la música -com a profà- i en gaudeixo sempre que puc i m'agrada quan algun blogaire en posa alguna (o algun vídeo) mirar d'experimentar les sensacions que li són properes... sovint he de recórrer a pujar molt el volum (si estic sol a casa) o a buscar uns auriculars... sempre però he d'acabar buscant també la lletra per acabar d'entendre-ho bé...
aquesta matinada deia en Clint a ca la Jo Mateixa que als blogs: "tots aquí som millors que a la realitat, cony que aquí ens acabem "venent" naltros mateixos! jajaja només faltaria que ens deixéssim malament!"
A mi no em fa res deixar-me malament... "es lo que hay" que deia l'altre... penso que en essència els humans i els gats som bons; després... del dia a dia aprenem si volem, en gaudim si podem i estimem si ens recordem del que realment és important o si pensem que tant hi ha a perdre com a guanyar...
Phantom of the Opera- No one would listen
....
M'agrada quan puc desconnectar-me... quan puc sentir-me lliure per sentir sense sentir-hi gaire... m'agrada no perdre'm detalls, encara que també pugui escoltar alguns detalls d'una altra manera...
24 comentaris:
A veure, a veure, company...
D'una parida com aquella ets capaç de fer un escrit tan ple de sentiments i dolçor?
Buf! Gatot...
Saps...? Tens l'habilitat de modelar i fer créixer sentiments, sensacions, colors, sons...
i després, ens els regales...
ens els deixes a l'ampit de la porta, o la finestra... com oblidats... (t'imagino fent-ho amb un somriure murri i entremaliat)
i nosaltres passem per davant ca teva i els trobem.
i els fem nostres i ens enriquim amb ells
i ens ajuden a mirar diferent
a sentir diferent
Gràcies, Gatot
Petonets i abraçades dolces i un xic més sàvies gràcies a tu.
;¬)*****
no és cap parida el que has escrit, barbollaire... ho saps prou bé...
i ara... t'has deixat anar, eh? catxis...
millora el genoll?
petons i llepades d'aprenent!
Diuen que les mancances en un sentit fan créixer notablement els altres. No sé com eres abans de tenir aquest problema i de patir-ne les conseqüències, ni si a la sensibilitat en podríem dir sentit, però en tot cas els teus sentits i la teva sensibilitat són enormes, no sé si perquè ja ho eren o com a conseqüència de la mancança auditiva. Un post molt bonic...
Un petó, gatot!
gatot...
t'imagino de petit, observant el pau, assaborint lo pa que vos portava... enmig d'aquelles converses... aprenent de la seua manera progressiva d'escoltar... i de sentir "el so" del pa, picant-lo amb les mans
deu ser complicat haver d'aprendre la pèrdua d'un sentit... o de més
esforç i necessitat d'adaptació... també nous descobriments...
a aquella persona que no va voler "provar" la teua experiència... potser també li costava...
les persones no sempre mos fem prou càrrec del què senten els altres... a vegades, falta voluntat, interès... però també a vegades és perquè vivim dins la nostra pròpia pell, i cadascú mos trobem amb les nostres pròpies "discapacitats"
carinyo... a mi també m'agrada quan te desconnectes (quan ho fa sentint-te a gust)... m'agrada la cara que fas quan te treus l'audífon... i te quedes tan relaxat
bona nit, preciós
la vida... són molts dies rita... un darrera l'altre;
m'afalagues perquè em mires amb bons ulls... però jo, com quasi tothom, tinc dies més "sensitius" i d'altres d'insuportables...
m'agradaria ser com descrius... però quasi que faria ràbia, eh?
:D
petons i llepades sensitives!
iruna, preciosa... viure és complicat per a tots, ja ho saps...
algunes vegades m'agradaria tenir la capacitat d'alguns peixos d'abstreure'm i saber mirar des de l'altra banda del mirall i d'entendre... per a mi no sempre és fàcil... és una altra discapacitat que tinc.
i si... a mi tb m'agrada molt poder-me sentir prou a gust com per poder desconnectar i seguir connectat...
petons i llepades relaxades!
Per al.lusions que deia aquell...segueixo mantenint el que deia a la Jo Mateixa. Tot el que expliques aquí, no et fa imperfecte! si a la imperfecció en dius no sentir-hi bé.
Al contrari! la manera de compartir-ho, és la que et fa especial! i no em diguis que no ho saps! jajaja petoner i llepador!
De fet penso que en part és el medi. Tot això o que has ens has volgut explicar, segurament hauria estat diferent en una taula en un bar, les paraules, el tempo, l'impressió de l'interlocutor...
Després de un "cert" temps voltant per aquí, també acabes apreciant als blocaires que tenen la valentia de compartir les coses bones i les no tant bones...cadascú utilitza el bloc per desfer-se de les coses que més l'interessen!
Petons i llepades a un bon volum!
doncs gràcies per compartir somriures , comprensió i escoltades, clint... brindem?
:)
petons i llepades discapacitades-capacitades!
jo també sóc esquerrana, mira m'ha fet gràcia, i quan era petita no hi sentia bé, vaig estar molts anys fent-me proves periòdicament d'aquelles que et tanquen en una sala i vas escoltant xiulets, ara més fort ara més fluix.
Diria que actualment tampoc hi sento del tot bé, però vaja serà una cosa subtil pq no tinc gaires problemes.
Pel que dius de provar de tapar-se les orelles o tancar els ulls. Et confessaré, que a la meva feina, quan algú em diu "mira'm això", tanco els ulls. I segur que amb taps a les orelles i una vena als ulls, treballaria molt millor. Quines coses...
El pa de la foto fa molt bona pinta!!!!
M'ha agradat aquest post.
Una abraçada ben forta!!!
mirar amb els ulls tancats... potser la forma de veure-hi clar, bruixoleta...
:)
i el pa... en Pau va morir fa alguns anys; hi ha altres fleques a Salt i a Girona (i a molts més llocs, clar) on encara es treballa amb una "certa" artesania... ja no tinc tant clar -amb la globalització- la capacitat dels artesans de "triar" productes o matèries primes de qualitat no estandaritzada... en Pau, a part de picar el pa... quan volia saber-ne la qualitat l'ensumava: agafava una llesca i la esnifava literalment... jo encara ho faig! (vaig treballar una temporada en una indústria panificadora i puc recordar la olor d'una farina determinada!)
petons i llepades panarres!
Ei, Gatot que quasi cites a Saint Exupery...
o fas un "max-mix" entre Saint Exupery i J.V. Foix...
Foix de Sarrià, quina gran pastisseria! i així faig un link esotèric i inconnex (;¬P) amb el tema del pa...
Perquè... ho confesso... jo també sóc panarra!!! X¬DDD
Potser que comenci a pensar en anar a dormir.
Ah! El genoll força millor, moltíssimes gràcies Gatot
Petons i abraçades... mmmmhhh...!(tens alguna tomata pel pa?) sucadetes
:¬)**
Jo vaig tenir un problema a l'orella també, però er a a l'esquerra i jo sóc dretana, epr tant telefonava amb la dreta i no me'n v aig adonar fins que un dia que em van tenir molta estona al telèfon em vaig cansa r el braç dret i l'orella dreta i em vaig canviar de mà i no sentia res, de res, o sentia tant poc que no entenia res. Llavors em vaig començar a fixar que si que feia dies que a les reunios de gent se'm barrejaven les paraules de tohom i em costava més entendre. He tingut sort i la meva operació va ser per a resoldre el tema: pròtesis d'ossets. Ara hi sento força millor. I en aquell temps feia una mica l'exercici que tu dius. En tenia prou en ajeurem al sofà o repenjar el cap de l'orella bona i el món s'apagava. I jo pensava que els que no hi sentien estaven sempre així. L'experiment mai no va durar gaire, no vaig fer-ho 24 hores, ni 2 hores, però la sensació que el món s'apaga com si fos una ràdio i li premessis el botó, t'asseguro que m'ha quedat i la recordo molt bé.
Farem l'experiment que dius tancar els ulls o tapar-s eles orelles, segur que s'aprenen molte s coses. Tinc a la feina un company que es cec i només de veure'l aell ja aprenc una pila de coses, dels recursos que ha de desenvolupar per a compensar la seva disminució. Té una mèmoria brutal! I una naturalitat per a demanar ajuda (em pots llegir això, si et plau, em pots apuntar això...) i acceptar-la que jo crec que hauríem de tenir tots en le s nostre mancances físiques o d'altre tipus. a vegades som tan orgullosos que no acceptem que necessitem ajuda.
Perdoneu, m'enrotllo massa.
Una abraçada gatot, a mi també m'encanta el pa. I com costa ara mateix de trobar un pa bo.
On és la perfecció, Gatot?
Les "petites" discapacitats o problemes de salut fan que la persona desenvolupi un seguit d'actituts per a contrarestar la mancança. El problema és que moltes persones es creuen úniques i perfectes i estan mancades de les facultats que ens permeten encarar-nos amb nosaltres mateixos i acceptar les febleses. Ser sincers amb nosaltres mateixos .
Això sens dubte enforteix i potser t'adones de les mancances dels altres, justament per això.
No sé si m'has sentit...ho he dit fluixet per a no destorbar-te.
Bona nit , petons i llepades de quasi mitjanit!
Bé, jo si que em penso que t'entenc. Abans de tenir els meus fills vaig dedicar sis estius de la meva vida a una nena sorda pregona, o sigui, res de res, no arribava al 10% amb audífons... Com que els estius dels que et parlo eren de cinc dies de jornada sencera, treball escolar, carrer, camps, piscina per aprendre a nedar, tot i de tot tipus, sé les dificultats que ha de patir una persona amb una disminució. Amb ella, penso que vaig aprendre l'ofici de veritat. Ara és mestra d'educació especial i ha fet Logopèdia. Evidentment, treballa amb sords a l'escola Massana. Un orgull pels qui l'estimem.
La vida és molt dura Gatot, jo sabia que amagaves un gran cor i sempre et dic que ets una gran persona, ara acabo de saber perquè.
Petons, reiet!
gràcies carme per voler compartir els teus pensaments, sentiments i sensacions; ja saps que no cal demanar perdó per l'extensió (no ens cobren -encara- per l'espai que okupem) :)
penso que sovint ens costa acceptar les nostres pròpies discapacitats; també ens costa acceptar, assumir i entendre les dels altres, en aquest cas perquè no en tenim l'experiència de viure-les com a quotidianes... i si, les discapacitats físiques poden ser més "evidents"... però i les altres? les anímiques, les emocionals, les intelectuals?
tens molta raó en això que dius de la manca de capacitat generalitzada -crec- de saber demanar ajuda amb naturalitat. Ho reconec com una mancança pròpia. Em costa molt fer-ho... per sort, sé que tinc moltes persones a prop disposades a ajudar-me "naturalment".
i... si fas vacances a l'estiu... si t'has d'acostar a la Garrotxa... si vols menjar bon pa... arriba't quan puguis a Hostalets de'n Bas: al forn, només n'hi ha un... paga la pena de fer uns quilòmetres no previstos!
petons i llepades panarres!
joana... la perfecció és en els ulls de la cara i del cervell de la persona que mira amb amor... em sembla...
no estic gaire d'acord amb el que em planteges després...(i ja portem 3 desacords, eh? comptant la recepta de'n clint!) :D
segurament és que no t'he sentit bé, sigui perquè has parlat fluixet... sigui perquè ets prou lluny... però no crec que les petites o grans discapacitats facin desenvolupar actituds contrarestadores... en tot cas poden fer desenvolupar actituds defensives o protectores a allò que després es "nota" o "sent" com a actituds hostils dels altres... però no per això es contraresta la mancança (o al menys així ho he viscut jo).
I el que exposes com a causa de no acceptar les febleses... em sembla que en pot ser una(això de creure's perfectes, perquè únics ho som); però em sembla força més determinant el "factor por". La por a ser diferent i que els altres se n'adonin... la por a no "poder" fer com els altres... la por a saber-nos o imaginar-nos... inferiors? incapaços? incapacitats?
si tingués respostes, segurament podria solucionar alguns problemes meus i problemes d'altres persones... ni tan sols sé si tinc les preguntes correctes... però em sembla que la única manera de trobar preguntes i respostes és buscar a dins i a fora... "escoltar" i "sentir".
petons i llepades discrepo-conciliadores!
zel... carinyo... m'has comentat mentre contestava i no t'he sentit entrar...
tens una sensibilitat especial; aquesta experiència que expliques hi pot tenir a veure i segur que et va donar molts maldecaps en el seu moment i també moltes alegries... i un guany personal únic, intransferible i impossible de rebre per altres mitjans...
conec persones que han "intentat" entrar en feines on havíen de relacionar-se amb persones diferents i n'han estat incapaces... han tingut una incapacitat laboral i probablement, una pèrdua de riquesa que mai podran valorar....
saps? sense conèixer-la, també em sento orgullós d'aquesta nena... orgullós de què et tingués a prop, que us poguéssiu enriquir totes dues...
i no, no t'enganyis... tinc el cor que tinc... sóc com "tothom"... amb més dubtes, amb més incapacitats, amb més pors amagades... el cor no l'amago...
petons i llepades somrients, wapa!
Gatot,
Ho vaig escriure enravessat i malgirbat. Em sap greu però potser "actituds" no és la paraula. Volia dir que qui pateix una mancança desenvolupa altres aptituds... Positives i més despertes. Les mancances també ajuden a créixer com a persona.
Per això em queda tant per créixer!
una abraçada!
Saps en llegir-te he pensat en altres "limitacions"... i m'hi he possat a reflexionar.
De vegades el ser d'una manera o d'altre et limita moltíssim, per coses que als altres els hi és molt fàcil, com si fós natural.
I també un ha d'apendre a viure amb aquella pell que l'hi ha "tocat", es pot creixer, evolucionar, però aquella pell, és la que és i quan forades un poc... segueix allà.
Quan de vegades un pensa... si hagués d'escollir perdre'n un, quin sería?
No voldría pas perdre el del tacte,
després m'agradaría conservar el de la vista, el olfacte, l'oïde i després el gust.
Però si el sentit que més t'estimes, és el que més et fà patir... també és una limitació, no sé si m'explico.
Un sentit que es cargola al teu cap i et deforma el que vius i el que sents, segons li plagui a aquell d'adalt anomenat cervell.
Una abraçada, m'ha semblat especial aquest escrit.
Caram, Gatot, m'has deixat de pedra! Sempre em deixes de pedra. La bellesa de la imperfecció és la més bella... no creus? i tu ets bell!
(ep, amb be alta, hehehe)
Marrameuuuuuuuuu
potser si que és possible, joana desenvolupar aptituds... suposo que cada persona és diferent (per ella mateixa) i que rep diferents estímuls i ajudes (de l'exterior). No crec massa en la generació espontània, eh? :)
petons i llepades aclarides!
les limitacions o discapacitats sensorials, les físiques i les intelectuals solen ser les més evidents, aiguamarina; si més no als ulls dels altres. És cert que en funció de com s'aprengui a conviure amb una limitació determinada, es poden produir o no altres limitacions "anímiques"... però fins i tot hi ha discapacitats, com deia al post, que ni són tant evidents ni tenen pròtesis de suport; per exemple les discapacitats emocionals... que és tot un altre món.
petons i llepades especials!
mmmm.... i ara com m'ho prenc això, eh, arare, eh? eH? eH? :)
si deixar-te de pedre és mantenir la "capacitat" d'encuriosir-te... ja m'està bé! :D
petons i llepades imperfectes!
Més aviat a aquestes em refería gatot :) a les emocions que es viuen, no sempre equilibrades amb el que realment passa al voltant.
Una abraçada, que aixó de les llepades especials :)) sona molt seductor (Þ)
i de què serveix tenir el 100% de la capacitat d'oïda si molta gent no té voluntat d'escoltar. A mi m'encanta poder caminar amb el mp3, desconectar sensorialment del món. O bé fer el contrari, estar atent als sons....
m'ha entendrit la història del mestre flequer...
Ai, gatot, gatot...
Deu ser per compensar aquesta "discapacitat" que dius que tens, que tens aquesta sensibilitat?
Recordes el moment del post on dius: "però te també els seus avantatges: quan vols desconnectar del món... l'apagues o te'l treus?"
Fa 5 anys em van operar del cervell per treure'm una lesió que no sabíem que tenia i que cada dia em provocava una sèrie de crisis, per recordar-me que era allà, dins meu, per que pogués fer "vida normal" sense normalitat.
Doncs llegint això he recordat que quan vaig tornar a casa, aquell "ruído de fondo" que diàriament ens acompanya em resultava francament difícil de suportar. Quan vaig tornar a casa vaig recordar que existeix una cosa que es diu SILENCI. I jo volia viure en ell i no podia. Volia desconnectar... i no podia.
Curiós, oi, re-descobrir el silenci a aquestes alçades?
Cuida't molt i molt. I ja saps, com deien els de Depeche Mode: "enjoy the silence" ;P
El cotxe de en Pau Masó i Fàbrega, era un dos cavalls. En Dali no va anar mai a comprar a la fleca, en Pau i en Dali no es van veure mai en persona. En Pau era aixi de tranquil i sencill. Va ser a traves de en Narcis Pericot, guixaire de en Dali i del mateix Pau , que es va realitzar la tasca de la compra del pa original i de les peces de guix.
Malauradament i per culpa del desinteres de les autoritats municipals, es va perder per Salt una copia original de aquells pans de guix, copia que conservava en Pau a casa seva, aixi com tambe de el seu diari de la guerra civil i moltes altres coses de la historia de Salt.
Carles Bonet
carlessalt@hotmail.com
Salt
gràcies per les concrecions, carles bonet; ho vaig escriure tal com ho recordava. En Pau havia vingut força a sopar a casa els pares i sempre feiem unes sobretaules que s'allargaven moltíssim... el detall de si va ser en Dalí o el guixaire... bé, deus tenir raó tu; segurament vaig barrejar episodis sentits d'infant (en el moment que es va fer el motllo) amb històries explicades més tard...
benvingut als comentaris, saltenc!
Publica un comentari