El barri xino (2)

La setmana passada vaig deixar anar unes pinzellades de records de la Girona de fa uns anys.

Al barri xino de Girona m'hi vaig sentir molt bé durant una temporada. Era primavera... potser quasi estiu. Al cap de pocs dies de freqüentar-lo, les noies ja em saludaven pel nom. Allà tots es deien "paco", "pepe", "jordi" o "manel". Noms de guerra... nicks de puterio.

A mi no em feia res que em coneguessin pel meu nom: "ei gatot... vas bé?" "calent com un turró!"

-si, molt calent, però aquí no ens deixes un duro, bandarra!

I reien... i fèiem broma. Demanava la meva Voll-Damm i de tant en tant, em posaven un platet amb fuet o butifarra -blanca o negra- de la que elles menjarien en el bocata del sopar.

En un dels locals més "cutres" del barri hi vaig conèixer la L. Era una noia de pagès. Havia arribat a Girona enamorada i es va trobar amb un bombo a la panxa amb 17 anys, sense poder tornar a casa paterna i sense ofici ni benefici. El nòvio... l'havia deixat dormir a un "picadero" que tenia llogat amb altres companys fins que es va assabentar de la prenyamenta. Després... li va dir que els companys es queixaven de tenir-la sempre allà. I que el pis l'havien llogat entre tots.

Quan ella m'ho explicava, m'ho deia encara creient-lo i es va emprenyar quan li vaig dir si no se'n adonava que era una excusa barata...

Quan m'ho explicava... ja tenia tres fills la L. I encara s'estimava el primer nòvio. I encara creia que algun dia, quan arreglés les seves coses, li posaria un pis...

Una nit que vaig anar-hi a fer la darrera cervesa, al local hi havia més putes que clients...

La L. em va demanar si podia venir a dormir a casa. "És que estic trista... i no voldria dormir sola..."

Me la vaig mirar amb tendresa, però ella devia pensar que posava cara de dubte perquè va afegir: "ei... que tinc costo i una mica de perico, eh?"

Jo no volia pas que em pagués la companyia amb uns porros i unes ratlles de coca. Li vaig dir.

"si vols venir, perfecte... però si em convides... que sigui només perquè vols, eh? a mi no m'has de pagar res..."

Es va quedar una mica parada. Per ella era normal donar alguna cosa a canvi d'afecte, de companyia... de fet... ella no "fingia" amb els clients; se'ls escoltava de bon grat, se'ls amorrava al pit mentre li ploraven tristeses matrimonials... i els hi cobrava perquè era natural. Però no em va voler cobrar la cervesa, va agafar la seva bossa i va dir a les companyes: "me voy con mi novio".

**************************

The Taxi Driver
Una pel·lícula del 1976, de Martin Scorsese, amb Robert de Niro i una joveníssima Jodie Foster.

**************************

Al cap d'un parell de dies vaig tornar a l'antro. No feia ni 10 minuts que hi era que va entrar un paio, un conegut meu amb una fitxa policial més llarga que la meva vida laboral actual, que havia vist el meu cotxe a la vorera. En aquell temps... encara aparcàvem al primer racó que trobàvem!

El paio, un ex-legionari amb una gran capacitat empàtica, necessitava transport per fer uns "encarrecs". Va tenir la deferència d'entrar al bar en lloc d'obrir-me el cotxe. I clar, no li vaig poder dir que no. Eren les quatre de la tarda d'un dimarts. I els encàrrecs es van allargar fins les vuit del matí del divendres. El que va anar passant aquells quatre dies ha de quedar per un altre post si mai l'escric... entre altres coses perquè no va passar al barri xino.

El cas és que quan vaig tornar al mateix bar, em van dir sense preguntar-ho que la L. se n'havia anat a Barcelona.

No la vaig tornar a veure. Fins per fires de Sant Narcís a l'octubre de l'any següent.

Jo anava amb una amiga fent un tomb per la devesa de Girona, en mig de les atraccions i la gentada. Vaig veure una noia, prenyada, dreta, amb la mà extesa repenjada a un arbre. Era la L. que demanava caritat.

No vaig saber reaccionar.

Al cap d'una horeta vaig deixar la meva nova amiga, que acabaria essent alguna cosa més, a casa seva. Vaig tornar a aquell arbre. I ja no hi havia ningú.

Vaig voltar una estona més per si havia canviat d'escenari. A una de les carpes vaig trobar l'ex-legionari. Li vaig preguntar si havia vist la L. Però anava massa passat de cavall com per recordar gairebé qui era ell mateix.

I vaig tornar al barri xino. A fer, crec, la darrera cervesa. O les darreres cerveses.

La mestressa del local, encara la mateixa, em va explicar que la L. havia tornat. Que tenia força èxit amb els client estant prenyada. Que els hi donava morbo. Que com que li faltava poc per parir, els metges li havien dit que millor que no forcés la màquina... i com que no tenia seguretat social, que havia decidit demanar pels carrers pels mesos que estaria de baixa...

M'ho explicava amb tota la naturalitat... i a mi se'm van omplir els ulls de llàgrimes...

-"ei, tonto... què et passa?..."

Va sortir de la barra... i em va amorrar als seus pits.