el post interminable...
aquest post no cal llegir-lo ni escoltar-lo... pot ser perjudicial per a la salut mental... qui avisa, no és traïdor!
vaig tenir un company de feina argentí...
quan li preguntaven: "hombre, hola... cómo estàs?"
ell sempre responia: "bien... o querés que te cuente?"
(posseu-hi l'accent argentí i queda rodó)
*********************************************
aquí vé el "querés que te cuente..."
no te'n pots estar, eh?
ets un putu ionqui, gatot...
Desolation Row - Bob Dylan
una cançó d'un noi que volia ser com en sisa i no se'n va sortir...
de gran va voler ser com en sabina i també la va cagar...
clar... dient-se bob... bob, bob, bob...
lletra de la cançó en anglès
traducció en castellà d'un blogaire
com que l'amo del blog de la traducció amenaça de tancar... en copio la lletra traduïda:
Están vendiendo postales del ahorcamiento
Están pintando los pasaportes color café
El salón de belleza está repleto de marineros
El circo está en el pueblo
Y aquí viene el comisionado ciego
Lo tienen en trance
Una mano la tiene atada a la soga del equilibrista
Y la otra en sus pantalones
Los del escuadrón antimotines están inquietos
Necesitan un lugar adonde escapar
Mientras la Dama y yo observamos
Desde la calle de la desolación
Cenicienta, que parece tan etérea
“Con una vida basta para conocer a otro”, sonríe
Y vuelve a meter las manos en los bolsillos traseros
Emulando a Bette Davis
Y llega Romeo, que se queja
“Creo que tú eres mía”
Y le dicen, “Estás en el lugar equivocado, compadre,
es mejor que te largues”
Y el único sonido que queda
Después de que la ambulancia se va
Es el de Cenicienta barriendo
En la calle de la desolación
Y ahora la luna está casi escondida
Y las estrellas se empiezan a esfumar
E incluso la pitonisa
Ha entrado ya todas sus cosas
Todos, excepto Caín y Abel
Y el Jorobado de Notre Dame,
Todo el mundo está haciendo el amor
O bien esperando la lluvia
Y el Buen Samaritano se está vistiendo
Se está preparando para el show
Pues se viene el carnaval esta noche
En la calle de la Desolación
Ahora Ofelia, está detrás de la ventana
Temo mucho por ella
En su cumpleaños número veintidós
Ya se ve como una solterona
Para ella la muerte es muy romántica
Lleva un chaleco de hierro
Su religión es su profesión
Su pecado es su falta de vitalidad
Y a pesar de que sus ojos están fijos sobre
El gran arcoriris de Noé
Ella se pasa el tiempo husmeando
En la calle de la desolación
Einstein, disfrazado de Robin Hood,
Con sus recuerdos en un baúl
Pasó por aquí hace una hora
Con su amigo, un monje celoso
Se veía tan inmaculadamente horrendo
Mientras mendigaba un cigarrillo
Y después desapareció oliendo las alcantarillas
Y recitando el alfabeto
Ahora no pensarías en volverte a mirarlo
Pero él fue célebre hace un tiempo atrás
Por tocar la viola eléctrica
En la calle de la desolación
Dr. Mierda mantiene su palabra
Dentro de una copa de cuero
Y todos sus asexuados pacientes
Están tratando de soplarla
Y su enfermera, una fracasada del lugar
Está encargada del tugurio donde se guarda el cianuro
Y vigila además las cartas que dicen
“Ten piedad de su alma”
Todos tocan sus pitos baratos
Los puedes oír soplando
Si sacas suficientemente tu cabeza
De la calle de la Desolación
Al otro lado de la calle han clavado las pancartas
Se están alistando para las fiestas
El Fantasma de la Ópera
La viva imagen de un sacerdote
Están mimando a Casanova
Para que se sienta más seguro
Para después matarlo de autoconfianza
Luego de envenenarlo con palabras
Y el Fantasma le grita a estilizadas ninfas
“Vayánse de aquí si es que no saben
que Casanova está siendo castigado por ir
a la calle de la Desolación”
Ahora es medianoche y todos los agentes
Y la muchedumbre sobrehumana
Llegan y los rodean a todos
Los que saben más que ellos
Y los llevan a la fábrica
Donde la máquina infartante
Es llevada como mochila
Y el kerosene es traído
desde los castillos
por los vendedores de seguro que van
A constatar que nadie esté escapando
Hacia la calle de la Desolación
Alabado sea el Neptuno de Nerón
El Titanic zarpa al amanecer
Y todo el mundo grita
“¿De qué lado estás tú?
Y Ezra Pound y T.S. Eliot
Pelean en la torre de mando
Mientras los cantantes de calipso se mofan de ellos
Y los pescadores sostienen flores
Entre las ventanas del mar
Donde adorables sirenas fluyen
Y nadie debe pensar demasiado
Acerca de la calle de la desolación
Sí, recibí tu carta ayer
(casi al tiempo que se quebró el pomo de la puerta)
Cuando tú preguntabas cómo me iba
¿Era acaso algún tipo de broma?
Toda esa gente que mencionas
Sí, los conozco, son una manga de siúticos
Tuve que cambiar sus rostros
Y darles a todos un nuevo nombre
Ahora mismo me cuesta leer
Y no me mandes más cartas
No a menos que las mandes
Desde la calle de la Desolación
i la cançó al goear:
***********************************************
en un mateix dia... i ahir a la nit vaig dormir una mica... no he estat capaç de parlar amb qui havia de fer-ho... no he sabut escoltar a qui havia d'escoltar... he deixat un missatge en una ampolla mal escrit... i me'n he adonat tard... no hi era quan hi havia de ser, no m'han esperat i me n'he sentit culpable... he entès que havia de callar... i he seguit parlant...i cagant-la de nou... si no fos que la llengua és encara per a mi un important òrgan sexual, ja me la hauria tallat a aquestes hores del vespre...
potser m'hauria de podar una mica... sí..., ja sé que no sóc una planta encara... tot i que no tinc constància de si mai ho seré...
si algú encara ha seguit llegint fins aquí... ja no se li farà estrany trobar aquesta altra música... una història interminable per a un post interminable...
limalh(never ending history)
plantes vives...
fa uns dies pretenia explicar a una amiga un còmic que vaig recuperar... no me'n vaig sortir... els còmics són essencialment visuals i mentals... potser per això m'hi trobava tant bé gaudint-los...
una història de seducció física i emocional entre una planta i una humana...
una metàfora massa real...
potser posats a triar preferiria més semblar-me a ranxerox... sempre se li podia fer un reset...
però això sí... m'hauria d'afeitar... clar... catxis...
algun dia, potser, tornaré a fantasia... potser ja hi he tornat avui sense adonar-me'n.... cabalgant cavalls alats... lliscant de puntes sobre d'aquesta roca...
Ja t'ho diré - Si vens
i si... em perdré per camins de foc... i amb pedres entre ses ungles... com ens hi hem perdut besant-nos al capvespre i inventant sa nit al dia...
mai no sabré si tornaré mai més........ si tornaràs mai més..... m'hauré de perdre per trobar-me...
o perquè poguésses trobar-me...
lliscant entre cicatrius innaccessibles a la porta del desig i la comprensió... les cicatrius no ajuden a caminar, però es poden estimar... encara que no s'entenguin... com les llàgrimes no ensenyen a nadar i, en canvi, inunden ànimes i passions...
(calla, gatot... surt a veure la lluna...)
no m'han de fer callar... em poden fer callar... i si és així... miolaré...
o ronronaré... quan trobi pau i dolçor...
si m'heu de fer callar... que sigui ara...
******************************************
Ja T´ho Diré-Així I Tot
així i tot va bé... poder tornar a buscar es seu encís si em deixa tornar...
o no...
fins que per fi trobes algú que et diu les coses pel seu nom:
Ja t'ho diré - Ei, Joan
EI JOAN !
EI JOAN !
TENS POLS D'ESTELS ALS ULLS,
SA CARA RASGADA PES TEMPS QUE T'HA DELATAT
EI, JOAN!
DARRERA SA TEUA MIRADA
TENS UN COP AMAGAT
EI, JOAN!
NINOT DE PALLA FORADAT, EN MAL ESTAT,
FLOR EMMUSTEÏDA A UN JARDI DE CARCS
EI, JOAN!
QUAN MAI ERES AIXÍ
I TU ET VAS PERDRE PES CAMÍ
EI, JOAN!
D'ANADA A LA VALL ET VAS QUEDAR ABSORT
AMB AQUELL CAVALL EIXERIT
EI, JOAN!
MAI T'HO HAVIA DIT, PERÒ NO ÉS PER AQUÍ
RELLOTGE DE PUES BOGES, BRÚIXOLA SENSE NORD.
I AS FINAL DES CAMÍ HI HA LA MORT
PER MOLT QUE DIGUIS QUE ÉS UNA SORT
EI, JOAN!
catxis... tant donar voltes... i tornar a la pols...
***************************************
i encara...
(vols callar i anar-te'n a dormir????)
i encara penso... encara vull pensar... que encara vull sentir... que encara vull somriure fins que no sigui l'hora...
SANGTRAÏT - Somnis entre boires
torna'm a somriure, nena... sota el meu cor...
va.... ara si... ja callo....
**************************************
0:36 del 31
i em despertes a la banyera... i l'aigua ha quedat freda i no me'n he adonat ni me'n he ahomejat... i sé que no pots somriure i me'n sento culpable... i m'endinso més en la tristesa i em torno a sentir fred.... i no en sé més... no tinc paraules ni carícies ni abraçades... només llàgrimes impúdiques i vergonyants, que faran mal als ulls de qui no tingui un cervell net de prejudicis... quina merda, nena.....
tanta salabror...
perquè el mar ha d'entrar tant endins?
em fan mal els ulls... i tinc el cos enfredorit... avui estic baldat d'una altra manera... noto onades salvatges que em fan rebotar el cervell i a cada picada amb la closca se'n voldrien deslliurar...
i no he sabut veure't somriure... o no he sabut fer-te somriure...
*****************************
un quart i mig de dues de la matinada (inici) ... dos quarts de quatre de la matinada (final - ment)
epíleg
(gatot... fes el favor de callar... no t'ho tornaré a dir...)
buido una copa al vàter. la copa. la que ja no cal.
em rellegeixo i torno a escoltar les músiques... em plantejo si, com deia la rita, el que escrivim ens pot perjudicar... siguem homes o dones, sigui parlant de sexe, d'emocions, de sentiments...
em plantejo fer com la candela o la meta... i tancar i esborrar el blog o deixar-lo innaccessible...
vull tancar-me? vull ser innaccessible?
suposo que tots i totes tenim moments, dies, setmanes, mesos, anys o dècades especialment sensibles;
no esborraré el blog... perquè seria com voler esborrar una part de mi mateix... algunes vegades em rellegeixo i penso: "això vas dir? això vas pensar?"
no m'avergonyeixo del que he dit o pensat... del que he escrit... em sap greu si en algun moment algú es pot haver sentit dolgut. mai he tingut intenció de fer mal a ningú amb les meves paraules... però és inevitable que fins i tot algunes vegades em faci mal jo mateix...
voldria pensar que qui em vulgui llegir sigui prou condescendent amb mi com per atorgar-me la credibilitat de la sinceritat... voldria ser capaç de no enganyar-me i de no enganyar ningú... i -això ja potser és demanar massa- no avergonyir-me de les meves paraules si les llegeixo altra cop d'aquí uns anys...
avui... necessito fer-me petons i llepades jo mateix...
noto la calidesa de qui m'ha volgut o pogut acompanyar aquesta nit... una nit estranya, després d'un dia estrany... també recordo a qui m'ha fet sentir estimat en algun moment... o en molts moments...
i... una descoberta de fa uns minuts... una contradicció -vital per a mi- entre la placidesa i la necessitat d'expressar-me viu
Phantasmagoria - eternal silence - Sub
i ara si... callo, perquè ja he dit el que necessitava dir...
bona matinada... bon cap de setmana... bon juny... bona vida....
23 comentaris:
només deixo constància d'haver llegit tot lo post!
jejeje limahl...tela marnera!
On és la bíblia?
XDDD
Adoro els jat'ho!
Gatot sort que he tornat ja havent sopat...
Perquè en dejú, company, poc que sé si hagués arribat al final...
Mai vaig ser gaire d'en RankXerox... Ves a saber perquè...!
El meu era més Torres, Giardino, Manara, Pratt, Moebius...
Crepax! La Valentina de Crepax!!
Encara conservo una bona pila Viboras, Cimocs, Totems i altres, que, de tant en tant encara rellegeixo...
Vaja! ara he perdut un xic el fil del teu post... Clar toques temes que m'apasionen i em despisto!
Bé, doncs, res... que tampoc es tracta de fer una resposta llarga com el teu post, perquè sinó, entre tots dos avorrirem a la concurrència i no tornaran mai més...
(On s'ha vist mai dos taures tant xerraires...;¬P)
Petonets i abraçades còmiques
;¬)*
jo... em sembla que he de callar, barbo...
company, com tu creguis...
qualsevol altre cosa fa de mal dir perquè no soni falsa o de compromís...
però crec què tampoc fa falta, dir-ho, oi?
Una abraçada forta i un petonet dolç al front
;¬)*
escolta, gatot...
jo tampoc ne sé més
i també a vegades penso que més valdria que callés... i també em passa que em costa fer-ho
deu anar bé poder expressar el què mos passa per les entranyes...
va... no estigues tan trist...
jo procuraré no estar-ho tampoc
una abraçada
La música m'agrada.la lletra, ara mateix em sobrepassa....És tard i tinc son, Gatot. M'ho perdones.Demà et llegiré de nou...
Bona nit i bon cap de setmana!
és tard, molt tard fins i tot per a mi...
totems, cimocs, víboras... t'has deixat El Cairo, barbollaire! :)
d'això he volgut parlar, iruna... de les entranyes...
sovint els humans ens avergonyim massa de mostrar-les... i sovint ens avergonyim pels altres... jo... no dono per més, sóc molt poqueta cosa... però no em fa res ser un "poca-vergonya" (o si vols... un sinverguenza) :D
no t'he perdonar res, joana...ni podria fer-ho...
sempre és un regal saber-te a prop!
bona nit, mainadeta...
Faré com en clint, deixo constància d'haver passat i d'haver-me llegit el post sencer, actualitzat i tot.
Petons!
okis, rita... deixo constància doncs de petons i llepades... però amb els ulls clucs i anant-me'n al llit!
nanit (que ja no sóc ningú)!
ei... bon dia, interminables :)
bonic... això de tenir tantes vergonyes i a la vegada ser tan poca-vergonyes és bastant dragonkanià, eh :)
ai, les entranyes... quines requeteremogudes! sort que de tant en tant, a més, també descansen una mica
aprofito per a dir-li a la rita que em va agradar molt aquell vídeo de l'òpera que va posar ahir... aquella criatura vaig sentir-la com quan tenim unes idees i notem la il·lusió de "defensar-les"... i per algun motiu la vida mos arrenca els ideals... i allavons voldríem autodestruir-mos, com fa aquella nina...
me va agradar tot del vídeo... i també quan a partir d'aquelles restes d'autodestrucció, torna a néixer una papallona... i torna a posar-se damunt dels cabells, com una nova idea, a punt per a poder fer-mos somriure una altra vegada...
les 7 i 27!!!
gatoooooooooooooot!
llepades, bessitos i caricietes al povalet de la corriola
espero que pugues descansar bé en algun moment d'avui
bon dia, gatot-preciós
Buenuuuuuuuuuuuuuuuu, jo també deixo constància de que he llegit tot el post, he vist tots els videos i he escoltat tota la musica...que coi t'ha passat que estàs tant i tant revolucionat???
Aixxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx :-P
Besadetes dolces carinyu i molt bon cap de setmana!!!!!!!
Ei Gatot!
Aquest post.... una mica trist. Va tot bé?
Petons,
Trasto
he descansat iruna, en mig de somnis estranys però gens atabaladors... i ara me'n torno a la feina, a buscar pensaments, sensacions i records entre la fressa i les cremades de les màquines...
petons i llepades salades!
quina paciència que tens, eh? jo mateixa? :)
a vegades... ni jo matix sé què em passa, bonica... un dia estrany; potser hi havia alguna conjunció de planetes... vés a saber!
petons i llepades pacients!
hola trasto... si ara ja va tot bé; gràcies lleja! :)
petons i llepades de dissabte!
Els Planetes transparents, la més bona dels Ja t´ho diré, (i rara: un àcid-jazz) t´has descuidat de posar-la.
A Blogger no fan pagar l´excés de consum?.
A vegades ens fas por, Gatot. Un post amb un regust massa agre. No crec que totes les teves interioritats ho siguin tant.
Iruna bonica, gràcies! :)
He llegit tot el post (i això que avui vaig "amb taxímetre").
Gatot, no tanquis el bloc. I no callis. D'acord?
Estima't, acaricia't i pensa que tots t'estimem i t'acariciem (alguns, virtualment). I ja està, que he d'anar a fer el dinar, que aquest vaixell no és un creuer de luxe (arg, i a que no saps qui és la cuinera, eh? eh? EH?)
Llepades, petons, marrameus i caricies entre les orelles.
Hola Gatot!! jo també he llegit el post sencer, i he seguit llegint encara fins un altre post, més antic, el de les mini-vacances.
És clar, primer m'ha semblat que estaves trist, però després he vist que havies gaudit d'uns dies alegres per terres de l'ebre, i se m'ha esfumat la teva tristesa.
Això de llegir de present a passat és una mica "el mundo al revés". Si encara estàs trist, rellegeix el teu propi post de les vacancetes i poster aconsegueixes canviar la tristesa per l'alegria o en tot cas per la nostàlgia...
Uix... això tb és el "comentari interminable"...:-SSSS
Una abraçada!!!:-)))
Arare no crec jo que en Gatot tanqui o calli...
El que passa és que, a part de ser Gat és Taure...
I de vegades, aquestes bèsties, ja ho tenen això...
Ho veuen tot vermell, graten el terra amb la peülla i arrenquen, emportant-se tot allò que troben per davant (especialment ells mateixos)...
I parlen de tancar blogs i aquestes coses...
Però res...!
Son bones persones, nets, intel·ligents, amics dels seus amics a mort... i GUAPUS de no dir!!
(ho dic per experiència, eh?... XDDDDDD)
Petonets i abraçades dolces
:¬)**********
(he repetit el post perquè l'he enviat la primera vegada sense voler i m'havia deixat coses)
El nostre estimat gatot sempre serà un dragon khan, però a vegades se n'oblida.
Uns petons i unes abraçaces, gatot!
no coneixia els planetes transparents dels ja t'ho, toy folloso, gràcies per fer-me-la conèixer, la he trobat al goear... és bonica, però crec que no hagués lligat massa amb el que sentia l'altra dia a la nit ... o l'altra nit del dia... :)
i... no sembla que de moment el senyor blogger no es queixa! :D
petons i llepades planetàries!
no m'agrada gens fer por, coses petites... hi ha moments agres, n'hi ha de dolços, n'hi ha d'àcids i de salats... per dins i per fora... mai he dit que fos perfecte, eh! :)
petons i llepades, avui, dolces!
lo teu té un mèrit especial, eh? arare? :)
algun dia hauré de callar o aprendre un altre llenguatge i... no, no crec que tanqui el blog tot i que ja saps que jo mai, mai, mai prometo res! :D
i lo de fer de cuinera... haver-me segrestat com a xef!!! que ja sé que tens una cuina molt cuca, eh? eh? eh? i una bodega molt acollidora, eh? eh? eh? :D
petons i llepades marineres!
lo teu també té mèrit, eh? bruixoleta? no en feies prou amb un post interminable, eh?
esperava que em poguéssis resoldre -si en tenies la info- de si aquell dia hi havia hagut alguna conjunció estranya de planetes...
saps què passa? que hi ha dies que s'acumulen un munt de sensacions emotives massa "brusques?" una darrera l'altra... i el conjunt lliga tantes coses, tants records, tantes culpabilitats, tantes incapacitats... que sembla que només això existeixi...
les mini-vacances, aquestes darreres i d'altres, seran molt difícils d'oblidar, si és que mai les oblido; hi ha moments en què quasi les puc reviure... i d'altres en què la incapacitat és tant gran, que fins i tot em passa pel cap l'enyor del que no vaig acabar de dir, de fer, de gaudir... enlloc de disfrutar-ne només la sensació viscuda...
petons i llepades interminables!
ais barbollaire... tu tampoc tens iaia, oi? :D
ja he anat contestant quasi tot...així que no m'allargo gaire més, a veure si avui o demà penjo alguna cosa des de la ressaca laboral!
m'he deixat de respondre en clint i la busca-raons; bé m'ho vaig deixar el mateix dia en qüestió... però gràcies també per ser-hi aquella nit!
petons i llepades nocturnes!
sempre és molt de temps, no? rita? :)
suposo i espero que el dragonkhan s'anirà suavitzant... recordo amb un cert enyor la sensació que de petit em provocaven els "badens" (canvis de rasant???)... quan anava en cotxe amb el meu pare, ell conduia i deia "ara en ve un"... i senties com l'estòmac et pujava al coll (o una mena de sensació de buit) quan el cotxe feia aquella pujada-baixada sobtada a la carretera... potser va ser llavors que m'hi vaig començar a aficionar!
:)
petons i llepades carretoneres!
Publica un comentari